Eugeni d’Ors

Eugeni d’Ors nasqué a Barcelona al Carrer Comtal, número 3, 1r 2a, fill de Josep d’Ors i Rosal, de Sabadell, i de Cèlia Rovira i Garcia, de Manzanillo.[4] La família es traslladà en 1883 al Carrer de Sant Pau 15, després del naixement del seu germà Josep Enric. Cèlia Rovira morí de tuberculosi el 26 de gener de 1896, al nou domicili familiar de la Ronda de Sant Antoni 55, 3r 1a, on Eugeni visqué fins a l’any 1906.

El 1900 va publicar, a La Creu del Montseny, l´article Per a la Sintesi.

D’Ors estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid el 1905 amb Genealogía ideal del imperialismo. El 1906 se n’anà a París com a corresponsal de La Veu de Catalunya

D’Ors emprà el pseudònim Xènius per a escriure a la secció «Glosari» de La Veu de Catalunya i allà posà en circulació el concepte de noucentisme.

Novament a Barcelona, és nomenat secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1911, el 1913 es va doctorar en Filosofia i Lletres a Madrid. El 1915 fundà l’Escola de Bibliotecàries, que dirigí, i en fou professor fins a l’any 1920 i, el 1917, es convertí en el màxim responsable d’Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, impulsà el primer Manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa i interpretà el conflicte bèl·lic com una guerra civil europea. Després de la mort d’Enric Prat de la Riba, el seu més ferm protector i promotor, es produí un distanciament progressiu entre ell i el programa de la Lliga Regionalista, causat per la seva incompatibilitat temperamental i ideològica amb Puig i Cadafalch, que acabà amb la defenestració de què fou víctima l’any 1920 i que el dugué a la desafecció del seu país i a dimitir del càrrec, i fou destituït també de secretari de l’Institut d’Estudis Catalans.

El 1923 s’establí a Madrid, on fou nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola el 1926, però no va ingressar-hi fins a l’any 1938. El 1923 també presidiria la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya. Durant la Guerra civil, fou nomenat Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos i es convertí en un dels més destacats intel·lectuals del règim dictatorial del general Franco. El 1941 va crear l’Acadèmia Breve de Crítica d’Art (1942-1954) que del 1942 ençà organitzà exposicions que van contribuir, dins de l’ordre degudament vigilat pel règim franquista, a una certa normalització de l’art modern. El 1946 -en un intent d’aproximar-se a la cultura catalana-, fundà La Academia del Faro de San Cristobal a què pertanyeren diversos escriptors i jornalistes, entre ells Maria Luz Morales. El 1953, li fou atorgada la càtedra de Ciència de la Cultura de la Universitat de Madrid. Afeccionat al dibuix i la pintura, feia servir sovint el sobrenom d’Octavi de Romeu per a signar les seves obres. Es conserven dos dels seus dibuixos, Caricatura i Acadèmia de Ciències, als fons del Museu Nacional d’Art de Catalunya, provinents de la col·lecció de Raimon Casellas.