Carles Duarte i Montserrat

Cerques arreu vestigis d’altres vides,
dels somnis que les feien bategar,
dels déus que en mitigaven la temença,
dels mots que n’explicaven les mirades,
dels gestos esculpits on preservaven
allò que creien que era digne
de sobreviure el temps.

Cerques vestigis de tu
salvats en el paisatge,
però ja saps que et vencerà
aquesta ona infatigable
que sents, ja serè, com va desfent-te
mentre els teus ulls somriuen a la llum
i amb els llavis celebres
el raïm i la pell.

Terra,
pols,
plasmació del foc,
recer de mars,
matriu dels minerals,
sitja del gra,
aljub de l’aigua de la pluja,
nodridora de plantes i paraules.

Terra,
camí fressat pel temps,
matèria de la casa,
mesura de la sang,
escenari de pells i del desig.

Terra,
saliva,
teixit de fruites i d’aromes,
paisatge de la fam i de la mort,
t’estrenyo entre els meus dits,
et retinc entre els llavis,
t’esculpeixo amb el tacte,
et vesteixo de somnis.

“Sí, recorda’t del teu creador
abans no es desfaci el fil de plata
i el llantió d’or no s’esberli,
abans no s’esmicoli la gerra a la font
i la corriola del pou no es trenqui,
abans la pols no torni a la terra,
al lloc on era,
i l’alè de vida no retorni a Déu”
Eclesiastès, 12.6-7

Tanca els llavis del dia
i estimba la mirada
contra el cel sense límits,
poblat d’astres distants
que la nit desamaga.

T’hi reconeixes ínfim,
un bri exigu de vida
que segueix el seu curs,
gairebé imperceptible,
en l’immens escenari
que un Déu ha construït
perquè hi transcorri el temps.

Digues el nom del vent
que l’univers escampa,
cerca arreu del silenci
l’alè del Déu que et pensa.

Invoca el Déu ocult
que et dibuixa les hores,
un Déu íntim i exacte
que no has sabut comprendre.

Parla-li del teu somni,
d’aquells qui t’engendraren,
de la dona que et cal,
dels teus fills que s’espiguen,
del tast de les paraules,
de l’escorça dels cossos,
del tacte blau del Sol,
del lent esclat del mar.

I no demanis res
i assaboreix l’albada,
com desa les estrelles
rere un llençol de llum.

“Hi ha una au que ella sola es refà i regenera: Fènix, els assiris en diuen”
Ovidi, Les metamorfosis, llibre XV, 392-394

Per a Cristina Peri Rossi

Niu i sepulcre,
mor i reneix, l’au Fènix,
en un bressol de branques,
enmig d’aromes denses,
brases del plor dels arbres.

Abans de consumir-se i recrear-se,
d’abandonar-se en un darrer crepuscle,
els ulls antics veuran el pas dels segles,
tantes nits escrivint-li a les plomes
el nom rogenc de l’alba.

S’enlaira enllà dels límits,
davalla per nodrir-se de resines,
ens mira resignada a persistir-se;
cansada, commoguda,
dibuixa el vol sagrat,
el cant que es dreça al cel
com si es tractés d’un himne
mentre el silenci comença a devorar-nos.

Hi ha vespres que la mort em mira d’amagat
en l’horitzó que s’incendia;
hi ha matins que la sento esperant-me enmig d’una tempesta.

La mort se’m fa present sovint
i cada cop s’assembla més a mi;
en sento el tacte blanc al cor exhaust
o als ulls d’algú que odia.

Hi ha nits que dorm amb mi
i que se’m queda arrapada
a les parpelles.

La mort és un nom lent
que el meu cos aprèn a pronunciar.

L’albada és de cristall
i una Lluna de marbre
s’allunya pel ponent.
Dins els teus ulls
viu un silenci dens,
un fred precís
que ens pren la mà
i ens duu molt lentament
fins al llindar,
sense passat,
sense futur,
on tot és fet d’abisme.
T’abraço fort,
m’abraces,
vençuts per aquesta set,
per aquest dolor
que es torna inextingible.
Aprenc a abandonar-me.
La mar i jo
ja som només
la llàgrima.

Et solca, el temps, els ulls
i aprens a reescriure l’horitzó.

Ferit i tanmateix àvid de ser,
com un ponent de sang i de turquesa,
com un presagi que amenaça de complir-se,
t’estimbes contra l’aire,
ressegueixes el rostre de la nit.

Navegues les onades de la llum,
respira, el mar inquiet,
com si arrenqués a viure;
la seva pell t’acull com un retorn.

Travesses amb la nau antics paisatges
que es tornen també teus,
i t’esculpeixen.

Et mou, el cor, al viatge i l’aventura,
creix dins teu el gest d’altres mirades.

Duus un bagatge de vida imaginada,
de somnis fatigats,
que restaures sigil•losament.

Encarnes el desig.
No desisteixes.

”Aquest canvi incessant (…), aquesta destrucció incessant.”
Plotí, Ennèades, II.1.1

Desem el passat en la memòria,
que no ens en retorna sinó un somni.

El rellotge del cor
comença alhora a córrer
i a extingir-se.

Ens cal el temps de ser.

El canvi és persistent
i en un mateix impuls,
bell i cruel,
es crea a cada instant el món
i ens derrueix.

S’estén la vida
a la terra i al mar,
als indrets més inhòspits,
més enllà d’on els ulls ens mostren l’univers.

Pertot retrobo una ànima infinita,
un ponent que no cessa.

“Més feliç que els uns i els altres és el qui encara no ha nascut”
Eclesiastès, 4.2

Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l’ha colpit l’avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l’agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s’ha emprovat el vell vestit del mar,
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.

Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n’habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.

Potser és feliç
sense l’olor del te
i el gust de la taronja.

Jo no podria ser-ho.

“Podríem dir encara moltes coses, però no acabaríem.
La conclusió és aquesta: “Ell és tot””
Eclesiàstic, 43.27

Déu és el temps
i és també la matèria del somni,
l’esfera de la Terra
i la llum del Sol,
i, amb el col•lapse de núvols de pols,
construeix les estrelles.

Déu és el vent
i l’origen del vent,
i és també la tendresa,
i el sentits que s’encenen,
i l’origen de l’aigua,
i el pa i el vi,
i el mar i els cims més alts.

Déu està sol,
com la nit
-tan sol com tu ho estàs endins de tu-,
i va teixint
sense repòs
la vida.

Som navegants d’un oceà de somnis
cap a un destí de glaç o foc.

Tossuts, anem teixint anhels
sota de cels tan transparents com l’aigua
des del deler de ser i de construir-nos.

Sentim el gest silent de l’arbre que s’enlaira,
collim la pedra despresa entre les mans,
ens descobrim nus entre els braços del vent,
fem de la pell un tros de terra commoguda.

Mirem la nit, mirem el pas dels astres;
ens escau viure i ens escau la mort
perquè altres vides siguin;
el cicle neix i es consumeix;
som una espiga que creix
i que serà segada;
besem la llum,
la llum ens besa;
perdem només allò que posseïm.