La base de dades de les Lletres Catalanes
Orfe de mare quan nasqué, son pare va ser desterrat, com a liberal, amb l’editor Marià Cabrerizo, després dels successos de 1835, que produïren la dimissió del comte d’Almodòvar. Mort el pare el 1839, Escalante quedà a càrrec d’uns familiars. Estudià dibuix en la societat “El Liceo” i, a partir de 1847 encetà el treball com a pintor de ventalls. Després d’una breu estança a Madrid, col·laborà amb composicions poètiques en periòdics d’Alacant com “El Iris” i “La Palma”, i els de València “La flauta”, “El Rehilete” i “El Rubí”. En aquella època escrigué un drama, Raquel. El 1855 escrigué dos miracles de Sant Vicent: La vanitat castigada i La muda. El 1861 es donà a conéixer com a sainetista, amb la peça Deu, dèneu i noranta, la qual en seguiren fins a quaranta-set, la majoria de les quals aconseguiren un gran èxit de públic: La satresseta, Què no serà, Un grapaet i prou, La processó per ma casa, El bou, La mula i l’àngel bobo, A la vora d’un sequiol, Una nit en la Glorieta, Als lladres, Una sogra de castanyola, Les xiques de l’entresuelo, Tres forasters de Madrid, Les criaes, Les coentes, L’herència del rei Bonet, Trapatroles, etc.
El teatre d’Escalante, en l’aspecte lingüístic, és un mostrari molt variat de la situació idiomàtica de la ciutat de València, sobretot en els barris populars, en la segona mitat del segle xix. La temàtica gira sobre eixos ambients i personatges tipificats: l’avar, el vell verd, la presumida, la xica honesta i discreta, el guapo, els coents, etc. En les seues obres es pot advertir la ideologia popularista i liberal de l’autor, així com unes difuses posicions davant de qüestions idiomàtiques que serien les mateixes posicions del públic al qual anaven destinats els sainets.
Un altre aprofundiment rellevant sobre la significació de l’obra d’Escalante, en aquest cas des de la perspectiva de la sociologia, el trobem en l’extens pròleg (pp. 9-88) de Lluís V. Aracil basat en els sainets Les xiques de l’entresuelo i Tres forasters de Madrid.[1]
A més de les nombroses edicions soltes dels seus sainets fetes en vida de l’autor, a València, el 1894, s’edità una Colección completa de Obras dramáticas d’Escalante.
MARIANO: L’amo!
CASIMIRO: Què tal?
JERÒNIMA: Me ho temia!
CASIMIRO: Pues senyor, muy bien! Muy bien!
LLORENÇ: Ara m’ajue jo un sou,
que vostè es figura…
CASIMIRO: Res!
Jo que m’ha de figurar?
Únicament lo que veig.
LLORENÇ: Pues mire, està en un horror.
(Apuntant en el dit.)
Apunte, apunte vostè,
i vorà com…
CASIMIRO: Enhoramala!
LLORENÇ: No, pe a quedar satisfet;
vostè apunte.
CASIMIRO: En un trabuc!
SALVAOR: Tio, tio! També anem?…
MARIANO: Ma tu quina novetat!
CASIMIRO: Advertint-li jo les lleis!…
LLORENÇ: Clar, i l’ordenança… Però
tenia uns caragolets!
Rechupete! Vol tastar-los?
CASIMIRO: Pues això podíem fer!…
LLORENÇ: Si n’ha sobrat, so Jerònima,
acoste…
CASIMIRO: Voto a Lusbel!
I era vostè el que l’havia
de tindre a ralla? Ja es veu!
LLORENÇ: Eixe home és una aixeta,
(a part a Casimiro)
açò entre nosatros tres…
Si no és per mi, agarra un pàmpol,
que a estes hores no s’entén.
CASIMIRO: Bon remendo! No hi ha ducte
que s’ha lluït!
LLORENÇ: I después…
ningú pot dir en lo món.
“de esta agua no beberé”.
CASIMIRO: Home, no diga d’esta agua;
diga vosté del vi aquell.
LLORENÇ: D’a… catorze: un mercolat.
MARIANO: Se’l beuen els angelets.
GORIET: Però a este home que li importa?
(Assenyalant a l’amo.)
LLORENÇ I té raó Goriet.
CASIMIRO: Vorà cridant a l’alcalde…
MARIANO: Atenga; l’empenyo aquell? (A Llorenç.)
LLORENÇ: Pos ja no me’n recordava.
Tu, juaor de canet… (A Goriet)
En ma fila crus i quarto;
no em tingues que parlar més.
GORIET: Què és lo que oixc? Mala bomba!
Un home que ahir mateix
en la tenda dels Canaris
me dia!…
LLORENÇ: Justetament,
perquè te ho diguí en la tenda,
no me’n recorde de res.
GORIET: Té raó; d’un borratxín
de primera com vostè,
què es pot esperar!…
CASIMIRO: S’explica? (A Llorenç.)
GORIET: Però jo me vengaré. (Se’n va.)
LLORENÇ: Jo borratxín! Mala pell!
CASIMIRO: Està sord?
LLORENÇ: Si no el sepulte!
SALVAOR: Vergonya dóna que insulte
un granuja a un pobre vell!
Però és més vergonya encara
que eixe vell en lo cap tatxo,
a l’ouir-se dir borratxo
tinga que amagar la cara.
I corregut, despreciat
de tots per eixe defecte,
li neguen hasta el respecte
que mereix la seua edat.
CASIMIRO: Me dóna llàstima i rissa.
i parla prou bé el fuster! (Pausa.)
(Llorenç quan s’oi dir borratxo quedà confús i avergonyit fins que asserenant-se a poc a poquet tira la gorra en terra amb força, dient:)
LLORENÇ: Si no en tenia que haver
ni tan sols per a dir missa!
MARIANO: Creuràs que estic commogut? (A Jerònima.)
JERONIMA: A que el meu Mariano plora?
MARIANO: En tastar-lo de l’eixut
ja tinc les llàgrimes fora.
CASIMIRO: Per primera volta, passe. (A Llorenç.)
SALVAOR: No hi ha por que ho repetixca,
perquè en sa filla me case,
i vullc que en nosatros vixca.
LLORENÇ: Salvaor!… Sebastianeta! (Cridant-los.)
SEBASTIANA: Tot ho ha ouit!
SALVAOR: Lucero meu!
MARIANO: Li dic que per esta creu (a Casimiro)
no torne a la barraqueta. […]