No sé per què detràs d’aquesta sola paraula se m’afigura veure un home de certa edat, de costums patriarcals, fet i xapat a l’antiga, molt amic de sa casa, pare de dos filles casadores, i avi de dos nois en disposició de combregar en aquell any. I serà, aquesta figuració, perquè és per a mi tan innocent, honesta i fins, si voleu, santa en sa forma, la diversió de fer pessebre, que no la comprenc en qui no reunèsquia una gran dosis d’aquella bona fe que avui no en corre, com ho justifica la desaparició d’estos espectacles i el curt número de pessebristes.
No incloesc en el mot de pessebristes aquells que, amb totes les regles de la pintura i la perspectiva del dibuix i de l’òptica, guarneixen un ben combinat i hermós paisatge, a on lo que menos hi destaca és el tradicional i deliciós portal de Betlem, amb el Niñu, el bou i la somera No. Aquests són pessebristes degenerats, indignes de merèixer tan candorós nom.
El verdader, el genèric, el típic és aquell que no té més món que la família ni més glòria que sa casa, de la que en diu la sepultura de la vida, ni més amics que dos o tres companys dels que amb ell aprengueren les beceroles amb el P. Joaquim, frare franciscano, ni més diversions que els coloms, les quatre gallines que cria en una eixideta de què disposa a peu pla, els canaris que aparia en arribant Sant Josep, i l’esquirol que fa ses delícies amb ses postures i lleugeresa. El veritable pessebrista té, a més, torns per fer gàbies, sap teixir unes teles per caçar amb les muntes, bagarelles per pescar al riu, filats per anar a les guatlles, fer botets, armar una canya de pescar, fer sombres pels seus néts, guarnint-los la capella i fins si convé un teatre de ninus amb les figures dels vanos vells. Sap compondre una sombrilla i un paraigua, fer capsetes, motllos per flors i fruites de guix, quan els hi convenen a ses filles, i totes aquestes coses, finalment, que valen a un home el dictat d’inginiós.
Però a on deu veure’s el pessebrista és fent la gran obra del pessebre.
Principia per convertir en tablado els bancs dels torns i els banquillos i capitells de quan ses filles brodaven punt; i amb uns quants taulons que baixa d’uns permodos i que durant l’any fan taules a les gàbies, arma un empostissat a on s’hi podria fer un sarau si convingués. Comença les muntanyes amb els suros, gavelles i paper d’estraça mullat, que guarda d’un any per altre i estén una capa d’arena fina, i quan té lo principal fet, com diu a aquestes operacions, comença la colocació de les cases, arbres de molsa, pinetell, mata, savina, boix i romanins, que ell mateix ha tingut bon cuidado de triar en les fires precursores a Nadal; combina els camps de veces i mill, que amb temps havia sembrat, a on pasturen cabres i tocinos més petits que les plates; i, per fi, arriba el gran dia en què convida els seus amics per ensenyar-los, per vuitena vegada, el pessebre que vénen veient vuit anys fa.
L’escaleta és estreta; la iluminació, una llàntia d’oli que l’estadant encarregat de la setmana s’ha oblidat d’encendre.
—¡Vaia una porqueria, fer-nos pujar a les fosques!— diu un senyor de certa edat, acompanyat de quatre senyoretes, dos joves que festegen amb les més grans i sis o set criatures parents o coneguts d’un o altre de la colla.
—Noies, poc a poc. Enric, encén mistos.
En tant les noies pugen; els nois ensopeguen, els joves callen i no troben les capsetes de cerilles, i el vell rondina. Però lo pitjor és que els que ja han vist el pessebre, baixant i no comptant amb els que pugen, ensopeguen a mitja escala.
—Què no hi veu? —diu el que puja.
—No, senyor; com que és fosc.
—Vaya un fàstic! Llum!— I comença un coro general de: —Llum! llum! llum!
—A on va, això!— diu una veu de dona, i a continuació la pregunta, sense resposta, de… —Què tens, Tresona?
—Ai que m’enpenyen! —Esperi’s, home: no vagi de pressa, que ja hi serà a temps. —¡Ai, que em trepitgen! —Atura’t, que baixo!— I mil altres exclamacions, fins que un que ha reculat pica tres pics i es repeteix el chor general de: —llum! llum! llum!— que continua fins que surt una llumenera i una veu: la de la senyora de la casa, que crida admirada:
—Ai, ai! Que han apagat la llàntia? Pugin poc a poquet, que l’escala és estreta.
Per fi els que ascendien arriben a dalt; després de mil compliments que fa el senyor de certa edat per tots els de sa colla, i especialment pels dos joves, que prou feina tenen a festejar, entren al pessebre.
Com un guarda constant, el primer que es troba és el pessebrista, que cuida de colocar-los:
—Els noiets davant, que ells són petits i no priven. Vostès, senyoretes, posin-se aquí, que ho veuran bé. I tu, estrofa! Que tal? t’agrada?— pregunta al vell encara no hi acaba de ficar el nas.
—Me sembla igual al de l’any passat.
—Fuig home, no diguis això! Mira’t aquell lluny dels miralls: era a l’esquerra i ara el tens a la dreta. El país nevat no hi era.
—Tens raó. M’agrada! Està bé!
—Mai diria què és, la neu? —Què sé jo! Paper retallat?
—No… Senyorets… no toquin cap figura. Tu, vailet: que tens la vista als dits?— afegeix don Gaietano ajudant a renyar a son amic el pessebrista.
—Doncs digues: què et sembla, la neu? Però bah!, no ho endivinaries: ja t’ho diré, mes no ho diguis.— I, encomanant el secret com a tots els que hi han anat diu, baixant la veu: —Cotó fluix.
—I aquest vapor… Què és, el fum?
—Esca mullada- continua amb el mateix. —I ara veuràs la màquina que el fa anar- I alçant la punta del cobretaules, mostra un pobre limpiabotes llogat per fer rodar un tornet que posa en moviment aquella i altres joguines.
—Si haguessen vingut una mica abans. haurien vist rajar la font que hi ha en aquell riu gelat. Ja veuran, esperin una miqueta.
El senyor Aleix desapareix i al poc temps se sent xiular un canti que es buida i comença a rajar, d’entre dos trossos de suro, un rajolinet com un fil d’empalomar. A tot això el temps passa; els nous convidats empenyen per entrar. La senyora de la casa ja no sap quina conversa tocar per entretenir als que esperen. Les filles de D. Aleix s’entretenen al davant tocant el piano i fent tertúlia amb els amics de més confiança. Les de D. Gaietano no es cuiden més que dels seus xicots.
—Què tal, que et sembla? Senyoretes, ¿els hi agrada?
—Molt, molt— responen a coro, estufant al pessebrista.
—Tornin un altre dia. Miri’n, pels Reis el torno a encendre.
Allò sembla el senyal de dir a fora. Es buida la sala i es torna a omplir de nova gent, però que a qui no fos molt pràctic li semblaria la mateixa d’una hora abans. El senyor Aleix torna a fer la mateixa relació, a confiar els mateixos secrets i sigil, i d’aquest modo passa la nit, fins que els gresolets, per falta d’oli, van apagant-se; i llavors es despedeix l’última tanda, com totes les anteriors, amb les recíproques i obligades: —Que tinguin bones festes. —Com a vostès se les desitja.
