Fins ara no l’han dut a presidi, i sort que ha donat una ganivetada a un home, que, si no, prou camparia encara.
* * *
És valencià; era casat d’un any, estava a punt de ser pare i ja tenia avorrida la dona, quan, per por de la justícia, fugí de València i anà a raure a casa d’uns llauradors del més granat de l’Horta, gent que foren amics de la família d’ell, i que, no coneixent-lo bé, li duien afecte i cregueren les mentides que els contà.
Del molt i molt bo que aquella gent tenia, per damunt de la hisenda i de l’anomenada, el que més estimaven era una minyona, filla única, tendra, fresca, bonicoia com una Mare de Déu, d’ulls grossos, boca xamosa i un somrís d’innocència que enamorava, com enamorava el seu parlar, franc i senzill, que transparentava un cor verge i un pensament sense màcula.
I de tots els tresors materials que enjoiaven la minyona, el més preuat, potser, era la negra cabellera que ella duia trenada meitat per banda i que, deixada anar, poc hi mancava per arribar als genolls.
Tenia setze anys la valenciana de l’Horta, i en tractar el fugitiu, el primer que va sentir per ell fou compassió, després afecte, estimació després, més tard bogeria, i per final espant, molta por, la por del que se sent dominat per un altre, per la força estranya que es desprèn del malvat i que, començant per atreure, acaba per pesar com una llosa freda damunt de la voluntat que l’ha soferta.
El murri pagà l’hostatge als llauradors robant-los l’honra, la filla i els diners, molts diners, tots els que hi havia a la caixa gran, bitllets i unces, que varen servir perquè els aparellats se n’anessin lluny, mar enllà i que hi visquessin sense baralles més d’un any.
Ella va tenir una nena, i ell, llavors, ja no parà mai a casa; el plor de la criatura i les cançons de la mare per adormir-la l’amoïnaven.
I amb ell eixien els diners de casa, i quan menys n’hi havia, menys s’hi estava.
Minvaven tant els diners, que un dia no n’hi hagué per menjar. La pobreta hortolana va voler queixar-se i ell li va fer sang; volgué sortir de casa i no gosà, de por d’ell i de vergonya. No varen empenyar res; ell anà venent-s’ho tot, tot, fins el bressol de la menuda.
El joc, el vi i una mala sort xuclaven les resquícies d’aquella casa, a on ell no s’atansava ja cap nit.
Un dia el lladre arribà molt de matí, quan ella s’estava assegudeta en una cadira, gronxant la nena, cantant i plorant; la fam i la criatura l’havien tingut desvetllada tota la nit, una nit llarga, passada a les fosques, veient espectres al davant seu i escoltant la consciència.
Ell va cercar com una fura per tot arreu, i no trobant res que valgués un quarto, va dir un renec molt gros.
—Deixa’m tornar a casa…
—I la mosseta?
—Totes dues. Ai, Senyor Déu meu! Totes dues! Com pots pensar que…!
—Vés-te’n quan vulguis.
I el lladre li girà l’esquena sens un adéu, mentre la pobra mare petonejava rient la filleta estimada, veient-se lluny del malvat, somniant en el benestar de no sentir més la dominació d’infern d’aquell home; convençuda que el passar la mar no fóra res, sinó embarcada, a peu i amb la filleta alls braços; segura d’arribar a l’enyorada casa de l’Horta, de rebre-hi el perdó i carícies, consol per a ella i amor per a la petita. Boja d’alegria, feia festes a sa filla i li deia coses i més coses, que si l’àvia, que si els mossos, i els vestits bonics, i les sopetes bones, i la menudeta agafà les llargues trenes de la seva mare i es posà a jugar-hi com prenent part en aquells alegrois.
Ell s’havia aturat a la porta, encantat, mirant mare i filla abraçades i jugant; i quan més mirava, més els ulls se li encenien de cobdícia.
Per fi mogué els llavis fent una ganyota mofeta, i, acostant-se a la valenciana, li tocà l’espatlla.
—Què vols?
—L’estisora.
—Allà. Què vols fer?
—Acota el cap i calla.
—Què vols fer?
—Si et mous te mato.
De dos estisorades li tallà les trenes, pegà estrebada per arrencar-les de les mans de la nena, en feu de manyoc, se’l ficà a la butxaca, i s’allunyà per sempre, per sempre més, que ell anirà a l’Infern i les dues pobretes al Cel.
***
I fins ara no l’han dut a presidi, aquell lladre. Oh! I sort que ha matat un home, que si no, encara potser no hi fóra.
