Enric Prat de la Riba i Sarrà

Fill d’hisendats, estudià lleis a Barcelona (1887-93) i es doctorà a Madrid (1894). El 1887 ingressà al Centre Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de dret i filosofia i lletres (1888-89) i president (1890-91), càrrec des del qual pronuncià un remarcable discurs nacionalista. El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i intervingué en la preparació i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà les anomenades Bases de Manresa. Redactà íntegrament les proclames de la Unió La qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera celebració del primer de maig, i el Missatge a S. M. Jordi I Rei dels Hel·lens (1897), que promogué un cert rebombori, i tingué una part destacada en la redacció dels manifests Als catalans i Al poble català, difosos amb motiu de la guerra hispano-nord-americana.

Secretari de l’Ateneu Barcelonès en la junta presidida per Valentí Almirall (1896-97), promogué un canvi d’estatuts per a normalitzar l’ús del català i organitzà un important cicle de conferències sobre aspectes de la societat i de la història catalanes, entre d’altres la que pronuncià ell mateix, El fet de la nacionalitat catalana, que constitueix uns capítols de la seva obra política cabdal del 1906. Membre de la Lliga de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el Centre Escolar, se’n separà el 1899, disconforme amb l’apoliticisme de la majoria dels seus membres, i impulsà la creació del Centre Nacional Català, de poca durada, ja que per l’abril del 1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, encara que fins el 1904 no formà part de la seva comissió d’acció política. Redactà, entre d’altres, el document conegut com Programa del Tívoli o Declaració de principis de la Solidaridad (1907), el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909) i el document Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l’Espanya gran (1916). El 1898 havia escrit el fullet La question catalane, editat a París pel Comité Nationaliste Catalan, i el mateix any contribuí a la fundació d’una empresa per a publicar el setmanari La Veu de Catalunya com a diari, el primer número del qual aparegué el primer de gener de 1899.

Presidí el consell d’administració de la societat i dirigí el diari fins que, el 2 d’abril de 1902, fou detingut per la reproducció d’un article del diari L’Indépendant sobre els vinyataires rossellonesos que fou considerat una incitació al separatisme per les autoritats militars de Catalunya. L’empresonament de Prat de la Riba, decretat pel jutge el mateix dia, juntament amb el segrest dels exemplars del diari i la destrucció dels motlles de la impressió, desencadenà una onada de solidaritat fruit de la qual la pena li fou canviada el dia 7 per l’arrest domiciliari. Pel maig, poc després que el fiscal l’acusés d’un delicte de rebel·lió, la causa restà en suspens, i no se li aixecà fins el 22 de maig amb motiu de la coronació d’Alfons XIII. Durant l’empresonament contragué la malaltia que, segons diverses fonts, li causaria la mort quinze anys més tard. Retirat de la vida pública més d’un any, que passà en un sanatori, el 1905 fou elegit membre de la Diputació de Barcelona pel districte segon i fou reelegit pel de Vic-Granollers el 1909 i el 1913.

La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència sobre els ferrocarrils secundaris (1907) i la preparació de la primera assemblea de les diputacions provincials d’Espanya (1906), en la qual es mostrà partidari d’articular les funcions de les corporacions provincials en unitats administratives regionals, el feren destacar i fou elegit president de la Diputació el 1907, càrrec per al qual fou reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917. De bell antuvi, es proposà d’assolir el seu objectiu d’una unificació administrativa de les terres de l’antic Principat i influí perquè en el projecte d’administració local que elaborà el govern conservador d’Antoni Maura (1908) fossin previstes les mancomunitats. Assolí la promesa del liberal José Canalejas d’autoritzar una mancomunitat provincial d’acord amb el projecte que s’estudià el 1911 i que se sotmeté a l’aprovació de les altres diputacions catalanes. Després de molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual, sense deixar de ser president de la Diputació de Barcelona, fou elegit president el 6 d’abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917.

Home religiós i d’una ideologia conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme d’Hippolyte-Adolphe Taine i el tradicionalisme de Frédéric Le Play i de Joseph de Maistre, exposà el seu ideari en les dissertacions, en els escrits periodístics i, principalment, en el seu llibre fonamental, %iLa nacionalitat catalana%i (1906), considerada l’obra teòrica culminant del catalanisme, que reflecteix un concepte organicista de la nació, en el qual no era aliena la influència germànica (Herder, Fichte, Krause, etc.), bé que els seus models foren, sobretot, Jacques Nicolas Augustin Thierry, Fustel de Coulanges i l’esmentat Taine. Prat de la Riba no fou un historiador professional, sinó un polític que trobà en la història arguments a favor d’un nacionalisme català no independentista, al qual dotà d’una doctrina i d’una estratègia política. Els seus treballs específicament d’història foren de síntesi interpretativa, sense recerca d’arxiu. El seu interès per la història, però, anà més enllà del d’un simple aficionat, com ho mostra la familiaritat amb la historiografia del seu temps.

El 1894 publicà, amb Pere Muntañola, el Compendi de doctrina catalanista, en forma de catecisme, en què la definició de Catalunya com a nació ja apareix clarament, i als jocs florals del 1898 fou també premiat per un Compendi d’història de Catalunya, que conté abundants referències històriques, destinat a l’ensenyament primari superior. La versió comunament coneguda d’aquest opuscle és l’edició pòstuma del 1918, que porta el títol d’Història de la nació catalana. Confiada anònimament a Ferran Soldevila, a més de revisar-la, aquest hi suprimí, d’acord amb el progrés de la historiografia, les referències al fabulós imperi dels “sardans” (que procedia de la Historia del Ampurdán de Pella) i el capítol setè, titulat “La cultura catalana”, en què Prat considerava erròniament el mateix idioma la llengua occitana-provençal i la catalana. Així mateix, suprimí la bibliografia del text original, on apareixien les fonts principals: Los fueros de Cataluña, de Coroleu i Pella, La dominación goda en la península ibérica, de Romaní i Puigdengolas, Antigüedad del regionalismo español, també de Romaní, i especialment la Història de Catalunya d’Aulèstia, que era de fet la seva obra referencial. L’opuscle dedicava únicament uns pocs paràgrafs als segles XVIII i XIX i acabava amb la restauració dels jocs florals el 1859.

Un altre treball de divulgació històrica, amb una intenció menys explícitament política, fou l’edició de les proposicions i respostes reials a les corts catalanes, des de Jaume I fins a Alfons V (1228 -1454), publicada el 1906. Hi feu una comparació suggeridora amb el Parlament anglès, tot lamentant que la Corona d’Aragó no hagués tingut unes corts úniques. Dels seus treballs de recerca històrica, “Els pagesos de remença”, publicat en la Revista Jurídica de Cataluña (1906-09) és el més ambiciós, que escriví, incitat per l’aparició del llibre d’Eduardo Hinojosa El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media. En el seu estudi, Prat dibuixà l’evolució social des de l’explotació esclavista dels temps de l’imperi Romà fins a la consolidació del feudalisme i l’adscripció a la terra de la pagesia a la Catalunya Vella, explicació en línies generals encara vigent, tot i que donà una visió evolutiva i no rupturista de la transformació des de l’antiguitat fins a la plena edat mitjana, obviant la violència senyorial i les revoltes pageses, al contrari d’Hinojosa. De la interpretació de Prat es desprèn que la sentència de Guadalupe confirmà el procés d’afranquiment imparable de la pagesia des de la seva llunyana condició de servi casati.

Aquesta concepció, que combina la visió conservadora i un cert progressisme moderat, pesà damunt el seu tractament d’un tema que el concernia personalment, ja que descobrí que els seus avantpassats havien estat dispensats al segle XV dels mals usos pel seu senyor, l’abat de l’Estany. En aquest mateix assaig, hi declarà el seu ideal historiogràfic, a partir de la crítica del llibre d’Hinojosa. Segons Prat, la història: “Reconstrueix el passat, no el fa reviure. Per això cal ser artista, i Hinojosa, enamorat de les escoles germàniques, cerca deliberadament la sequedat algebraica. És clar que convenia reaccionar contra la història poètica dels Thierry, però s’ha anat massa enllà en la reacció (…) S’ha tret el sentiment, l’art, de la història, i la història sense això és morta (…). El sentiment i la imaginació no han de substituir-se al document ni solament suplir-lo, però han d’infundir-se en les piles seques dels documents arreplegats (…) i que surti del carner dels arxius una societat viventa.” Més que fer una aportació historiogràfica, Prat de la Riba tingué una actuació decisiva en el desenvolupament del coneixement històric de Catalunya (i en la seva projecció internacional) a través de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans. L’Obra completa d’Enric Prat de la Riba fou editada per Albert Balcells i Josep M. Ainaud en tres volums (1998-2000).

L’obra de Prat de la Riba com a jurista partí també en molts casos dels mateixos plantejaments polítics subjacents en els seus treballs historiogràfics i, sobretot, tampoc no perdé mai de vista la dimensió històrica i els condicionaments socials, com es palesa ja en la seva tesi doctoral La ley jurídica de la industria, en què tracta de la incipient legislació del treball partint de la noció de casa industrial (empresa). Aquest treball rebé el premi de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, que la publicà. Aprofundí també en els aspectes de la nova societat industrial amb Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patrones y obreros o remediar las huelgas, que el 1900 li fou premiat per l’Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid. A banda, el 1895 s’encarregà, amb dos altres companys d’estudis, de la redacció de la Revista Jurídica de Cataluña, on col·laborà amb temes de dret privat i públic, històrics, d’economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les tasques de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona.