Eduard Escofet

quan et veig; quan no et veig
quan et veig ara; quan no et veig ara
quan et veig cos i cos; quan no et veig cos i cos
quan et veig tu la casa el pes; quan no et veig tu la casa el pes
quan et veig i plou; quan no et veig i plou
quan et veig les coses que em dius; quan no et veig les coses que em dius
quan et veig afono el mot en la pedra la porta; quan no et veig afono el mot

en la pedra la porta

quan et veig i quan no et veig; quan no et veig i quan et veig
quan et veig quan et veig i moro quan et veig; quan no et veig quan no

et veig i moro quan no et veig

quan et veig fet i fet; quan no et veig res
quan et veig aquesta llum aquesta encegadora llum dóna voltes; quan
no et veig aquesta llum aquesta encegadora llum dóna voltes
quan et veig i clou; quan no et veig i clou la rosa

por a la mare
por a la pipa del pare
por a l’oncle
por al matrimoni de l’oncle
por a la cosina que mira amb els pits crescuts
por a ser mare
por a ser la cosina a qui el cosí endinya verga
por a ser el cosí que ha d’endinyar verga a la cosina
por a ser un pare fidel
por a ser un progenitor i estimar amb extrem la criatura dolcíssima
por a ser una mare servicial
que alimenta un desconegut:
que alimenta un terrorista,
que alimenta un membre d’una secta,
que alimenta un ionqui,
que alimenta un camell de barri,
que alimenta un artista carregat d’àcids,
que alimenta un visionari,
que alimenta un lladre,
que alimenta un policia.
por a ser mare i no poder encaixar la pistola quan el fill arriba amb l’uniforme tacat
por al pa
por al vent
por a les olives farcides d’anxova
por a ser una oliva farcida d’anxova o encara pitjor: una gamba
por als qui parlen i por als qui no parlen
por a odiar els skaters
por a odiar ikea
por a odiar els sindicalistes
por a odiar la santa església catòlica i tots i cadascun dels seus parroquians
por a escriure les cartes al pare
por a ser kafka
por a ser heterosexual
por a ser homosexual
por a no ser bisexual
por a no ser multicultural
por a no ser demòcrata
por a ser stalin
por a tenir res a perdre
por
por a no ser tu
por a no ser tu
por a no ser tu

l’amor, un cop conquistat, no el toca ni déu. hi dreçaràs una bardissa i la
caseta lluirà individual. tant dos, que quan falta l’altre només en queda mig i
els plats a l’aigüera. encara a l’aigüera: és que no ho has vist, que els plats
esperen les teves mans i el teu deixatar-los en sabó i en pulcritud? això sí,
l’amor no el toca ni déu. només el plugim constant de tot l’any: magarrufes i
espatlles arronsades que un poc de distància guareix. rius rere les persianes.
hauràs conquistat l’amor i els cucs més cucs endolciran amb desdeny el teu
hortet. i això, que és molt, ja és tot.

desembre mmv

l’amor
ho fa malbé tot;
fa malbé el sexe,
destrossa l’enteniment
i esblama el color de la pell.
fa dels ulls un moble
i del llit un altre moble
-ara una vegada rere una altra.
l’amor mata el flirteig,
mata el xarampió
i mata la mirada distreta
i redreça la moral
cap a inclinacions desconegudes.

l’amor
ho fa malbé tot;
enrogalla la veu,
desfà els plans i les vistes panoràmiques
i omple el cafè de grumolls
i de nervis desbocats les venes.
l’amor encalma a mar i els paisatges més dòcils,
deixa plans els peus plans
i plana la verga més fera.

l’amor
ho fa malbé tot:
et cobreix els ulls
i entre cortines i persianes
m’oblido de mi mateix,
els rius continuen sent els rius
i jo ja no sé què fer.

mmv

a joan carles garcia

jardí

no hi ha, a la terra, camps lacerats, esqueixats,
no hi ha sots amb un gangueig
de fulles i fullaraca:
el temps no descompon
ni la solitud ens desarrela.

a la terra teva, encabuda
en nínxols -alçats-
que acullen flors,
les fulles s’endrecen
i entenen els teus mals despertars
i no sotgen indiscretes
en la nit:
llavors corrent pels carrers d’abril.

a la terra. als testos,
acosto els dits: llis:
i penso que tot hauria de ser fàcil.
miralls
encarats al sol
perquè t’hi vegis i t’hi reconeguis
i un bosc per jugar
i un descampat erm per esperar.

i hi ha homes morts amb un fustot
clavat al pit. fem el que podem.
estesos sobre la terra trepitjada.

finestra

no em calen gaire paraules:
al clatell, tu a la dutxa
i endavant, la mirada que capbaixa
al carrer: la ciutat
lacerada: un bosc
des d’aquest terrat erm
que abraça el sol.
i tot emmarcat
en finestres, davallant.

i en fulls i entre fums i entre
edifics que no duren
i entre carrers d’abril
m’ensenyes de nit el teu jardí:
tu, tu que encara vas
xop d’hivern,
tu que ara vas sense fressa,
amb aquest hivern sense apagar.
i encens un dia
que entra i que surt i que veuràs passar.

la finestra o com una necessitat
de bastir edificis
perfectes, imprevisibles.

apaga el sol
i deixa’t abraçar.

bcn, abril-maig mmiv

“e sai que l’om a perdut
molt plus tost que non gasaigna”

azalais de porcairagues

a fora hi ha el que podria ser
una mala companyia per a un whisky
i un tel que llesca
la llum del sol,
si ens ateny.
hi ha dies,
per sorpresa,
esblaimats,
que ressusciten un poc.
però són només això,
esporàdics. i mentrestant,
el gel, el vent, el fang.

a dins, els llençols:
on la suor hi escriu, hi traça.
el cos, al llit, s’escola
pels porus: s’espolsa
els freds, els fangs i el gris de l’hivern,
llarg. només això,
la purga als llençols:
en deixa paisatge.
la higiene
d’abans no esclati el temps novell.

mmiv

ara que recordo que les presons són plenes,
m’adono que les illes vessen construccions inimaginables,
que els meus minuts tenen el preu fixat per gram
i que el sexe es paga i hi ha cua.

però les presons són plenes:
un banc,
un llapis,
un plat petit d’arròs,
un colom que vagareja a prop,
converses, jo.

l’aire és curull d’avions
i tot són garlandes:
l’església i les oracions,
els somnis de l’home i les ales,
les estretors i les misèries en dvd
i la ignorància i els tedis més profunds.

i una música de martell
que no hi ha qui dormi.
i una música de martell
que no hi ha qui dormi.

no hi ha cap illa sola
i els pares són màquines de matar fills:
és un tot de nius i construccions que s’alcen
i nius de formigó i cels embotonats
i nínxols de baix preu.

a la presó només deixen portar-t’hi
quatre objectes i tu mateix.
mentrestant, el món es pot anar congelant.

mmiii-mmv

fusta: /[jstjordi: p: 3-4]: [amarch: i: 16-17]/

fusta al cor
fusta al cervell
fusta a les entranyes

un home entra al bany. un home entra al bany. el reservat, el reservat
també. un home tanca la porta i un altre home ja és dins. hi ha més
reservats i una llum somorta. un parell de mans que arrenquen de les
natges i freguen l’esquena, arrossegant la samarreta, fins a les espatlles.
l’altre parell de mans sostenint, a contrapès, el cos i la força de l’altre. tot
hauria de ser ràpid. entra. un home entra en algun altre reservat. vedat un
cos, però aquest obert. la llum continua com si s’aguantés la respiració.

fusta
la fusta que ja no és fusta
fusta pertot
i fusta al vent

aquell que entra al wàter, que confon, ja dins, la llum del sol i la llum del
fluorescent. cap interès a entretenir-se distingint l’una de l’altra. s’asseu
damunt d’una tassa: té tot el temps del món. aquell que és prou lúcid i
aquell que tant li fa una llum o una altra. es confon de butxaca, però la
troba. assegut damunt la tassa, s’estreny a plaer i es clava el tret. la llum
potser entra per una finestra o és només el fluorescent. dels primers que
entraran després del tret, algun n’hi haurà, que vagi a buscar la galleda i la
fregona.

fusta al cor
fusta al cervell
fusta a les entranyes

hi ha com aquella mena d’excitació que no fa petit aquell wàter per als
tres. els costa d’arribar a tancar la porta, i aquella mena d’excitació.
aquella mena d’energia de furgar a la cartera, aquella mena de dubtes per
escollir el bitllet i aquella mena de necessitat per ajudar en alguna cosa o
aprofitar per pixar. el desert com avança i com al final va prenent forma per
diluir-se mentre el cos va perdent la forma. tots tres en uns segons. no és
res, però trenca el silenci. el desert sembla més ample.

fusta el cos
fusta en vent
fusta a les entranyes

la carretera: la línia discontínua es dilueix en el viatge que du al cap. una
postal per testimoniar el viatge. ha demanat una tassa de cafè i deixa el
bolígraf damunt la taula. potser perquè el cafè és laxant, potser perquè
porta massa hores seguint els seus peus, entra al lavabo i ara sí que està
sol: la maleta espera fora. una cosa abans i després l’altra: es mira al
mirall o evacua. el que la postal no explicarà. es mira al mirall de nou
mentre es renta les mans. ho agraeix. hi ha una línia discontínua que
travessa els carrers d’una ciutat: mapes i cartes que no el deixen mai sol.
carrega i du el cap ple.

talment calafatadors
ara veiem la fusta que solca la necessitat
escrivim fusta
ens diem fusta
ens donem fusta
ens donem fusta que ja no és fusta

fusta al cor
fusta al cervell
fusta a les entranyes

mtp, mmii – bcn, mmiii

han tancat totes les escoles. ja no s’hi aprèn de llegir. ja no s’hi aprèn d’escriure. hem tancat totes les paraules. ja que els cossos no duren tant com haurien de durar -així com la nit i el foc cec dels amadors-, millor deixar les paraules de banda. ara les mares ja no s’amoïnen per la mainada i l’escola i les hores. ara, les mares, lluny de l’escalf dels pares, només es preocupen dels uniformes. i els fills feinegen o es deformen els cossos. han tacat tots els vestits. amb tot: no saben ja escriure ni llegir no saben ja. i la nit, feble i breu, acull dos cossos que es deformen. com les paraules, però sense paraules.

agost mmi

hi ha la dona que t’escolta i hi ha l’altra.
hi ha la dona que, amb la nit, esmussa la lluna i te la trobes, i hi ha l’altra.
hi ha la dona que veus
i l’altra. i la que voldries veure…i l’altra.
hi ha la dona, et sembla recordar, que et va fer perdre
el món de vista i hi ha l’altra. també
hi ha la dona que te la fa oblidar i l’altra, que també.
hi ha la dona i el vent, a lloure, que són parla
i són paraules i un somni que camina. i fuig. i l’altra.
hi ha la dona que voldries conèixer i l’altra.
hi ha l’altra i la dona que no recordes.
hi ha la dona i l’altra que voldries
oblidar. hi ha la dona sense ulls, que són
les bótes de vi de la fosca d’un veler que
ha acabat amb el mar i t’ha dit que de sirenes
no n’ha vist. l’altra tampoc. i hi ha la dona
que cridarà que no ha tocat el foc,
que duia els ulls tapats i hi ha l’altra,
a qui has tapat els ulls, i també estàs tu
amb els ulls arrencats de socarrel entre el mirall
i la llum del sol. hi ha la dona que remuga
i hi ha l’altra. hi ha la dona que estén la roba
o bé disposa la fragilitat del món i hi ha l’altra.
hi ha la dona, feta carn, que és en la llum i és en la fosca
i hi ha l’altra, en la fosca i en la llum.
hi ha la dona i el sexe. també, el sexe. i l’altra.

mcmxcviii