En Mateu, n’Oliva i en Polidor s’havien acostumat a la vida tranquil•la de Mont Pilar, i no els feia cap gana tornar a agafar el pellet i les cines i pelegrinar de ciutat en ciutat fins a Roques Negres, la capital del regne. En Mateu s’asseia a la sala de lectu¬ra de ca seva, amb les barbes damunt els genolls, i rebia als joves pagesos per fer-los escola. Tenia una mena de vareta màgica que manejava mentre parlava, i feia meravelles. En aquell temps encara creien que el món era una plana immensa que surava damunt la mar, i en Mateu figurava a l’aire amb la va¬reta la il•lusió del mar, amb una illa daura¬da, de límits boirosos. Allà hi havia Llevant, el regne d’on ells venien, i aquí l’illa dels Homes. I damunt, fermades amb fil d’emplomar, hi penjaven el sol i les estrelles. I darrera —en Mateu abaixava els parpres, amb un somriure ple de bonhomie—, darrera hi havia Déu.
—I com és, Déu? —demanava un infant—. Com el sol?
—El sol és un lleó de foc —assegurava en Mateu—, i Déu és un patriarca barbat de blanc, ple de bondat i de poder.
Quan no instruïa els pagesos, en Mateu dormia damunt les fulles de qualque llibre. O somiava despert, imaginant un món i un Déu a la seva mida. Quin privilegi, si la seva filla podia remuntar-se amb les ales fins a la cara de Déu. «Déu —li diria—, tenc ales.»«Ja ho veig», dida Déu. «M’agrades —hi afegiria—, però et vaig fer un dia de lleure, ets una llepolia per als ulls, una preciositat inconsistent, i ton pare t’hauria de ventar qualque vegada i fer-te criar un poc de seny.» En Mateu s’adormia damunt les pàgines del llibre i vegades es cremava amb la flameta de la candela de sèu. «Ai!», cridava. I venia n’Oliva i deia:
—Això et passa per no dormir al llit com tothom.
—Per culpa teva —remugava en Mateu.
N’Oliva l’acompanyava a la seva cambra i després, si la nit era clara, sortia a volar. En Polidor llaurava cl camp, i mostrava als llauradors de Mont Pilar els mètodes de Llevant. Feia fer al ferrer relles esmolades, que aprofundien en la terra més dura i l’esmitjaven, per obrir les seves entranyes negres a les llavors. Ideava pous de torn, o sínies amb fileres llarguíssimes de cadufos vermells, brillants, que xerricaven monòtonament entre el clapoteig de l’aigua fresca que repartien en els soles dels sembrats, fent enverdir les collites. Contemplava n’Oliva, que marxava davant una sèrie d’al•lotes ne¬tes, que feien olor de pa fresc de l’hora i de mel i de llet, embolicades en toques blanques i tan llargues que, ben emprades, fins servirien per volar. Transportaven feixos de fenàs, llenya, gerres d’aigua i de vi. Assajaven cants que apaivagaven l’ànim més exaltat i la més ferotge de les bèsties.
Ah, la idíl•lica vida del camp! En Polidor se sentia com un cavaller en el seu feu, i el seu domini eren les fulles verdes dels arbres i les plantes, els seus súbdits eren pagesos i amics i la seva dama era n’Oliva. Els bens belaven i cantaven la seva joia. Els cavalls renillaven la seva complaença. I les donzelles volaven com n’Oliva amb les seves toques immaculades.
N’Oliva era una papellona folrada d’or. De nits, quan deixava en Mateu al seu jaç, sor¬tia a volar. Es posava el vestit d’or, desplegava les ales i les movia poc a poc, com si en tost de remuntar-se es submergís dins una mar acollidora. Arribava fins a la faç encesa de la lluna, que deixava la seva ombra lluminosa al cel i esdevenia una donzella esprimatxada, arquejada com una tallada de meló que fos de plata, i corria amb n’Oliva damunt les planes infinites del cel, jugant a bitlles amb les estrelles o pegant-les coces, perquè n’Oliva les hi clavàs cop de cap o les recollís un moment entre les seves ales. I llavors esdevenia un mirall perquè la donzella s’hi miràs. I n’Oliva s’hi veia hermosa, vestida de llum, amb ales resplendents i amb un estel al front.
N’Oliva demanava permís a la lluna per da¬vallar fins al so d’en Polidor i la lluna n’hi donava, i li mostrava també el camí de tor¬nada al palau de les Coves, on en Sabas plorava la seva absència, i la deixava posar-¬se damunt els seus llavis adormits, penetrar en el seu somni d’amor. I així, en els seus vols nocturns, n’Oliva compartia l’admiració dels seus dos enamorats més fidels i compartia el seu amor. Ballaven damunt el cristall negre de la nit. I eren fugisserament feliços. I quan els donzells es despertaven s’entristien, llàstima; perquè tot era molt bonic i s’havia acabat.
—Et veig vegades en somnis —deia en Poli¬dor—, i ets meva.
—Et veig desfilar de dia amb les pageses, i em figuro que elles també poden volar amb les ales de les seves toques.
—Saps? —deia n’Oliva—. Has tingut una idea.
I després, els decapvespres, n’Oliva s’emportava les pageses fins a un punt es¬padat del coster, les posava en fila índia i les feia agafar carrereta i intentar moure les ales de les toques, desplegar els mocadors co¬briespatlles i planar. Elles hi posaven molt d’interès, perquè tenien molta de fe en la gràcia d’Oliva. Saltaven a l’aire, movien braços i cames amb frenesí, desfermaven els seus mocadors, perdien les toques. I queien irremissiblement. Només n’Oliva les salvava de morir estrellades en terra, amb el vol de les seves ales d’or.
—Torneu-ho a provar —deia.
I les mosses ho provaven altra vegada, i quantes vegades saltaven, altres tantes queien com a fardells.
