Joan Ferraté Soler

La veu genuïna de Jaime Gil de Biedma no comença a constituir-se fins que el poeta imposa sobre la vaporització sentimental de la seva intimitat la represa de la seva mirada vigilant, a voltes dolguda, d’altres o escèptica o cínica, potser atònita, o tal vegada simplement atenta a registrar tot el que veu. Però, fins i tot en aquest darrer cas, la mirada del poeta formarà sempre part del desenvolupament emotiu del poema; en la poesia de Jaime Gil de Biedma no hi ha lloc per a la contemplació indiferent, de la mateixa manera que tampoc hi cap l’emoció a la deriva, dissipada en un flux de paraules, característica de la poesia dels poetes. El tema de la poesia de Jaime Gil de Biedma no és, doncs, la simple sacsejada emotiva o la combinació d’emocions a l’expansió verbal de les quals es lliuren regularment els nostres poetes, sinó sempre un complex d’emocions i consciència, de visió i actitud, de vida viscuda i judici sobre la vida, complex on, insisteixo, ambdós pols oposats guarden idèntica distància amb relació al «jo» del poeta, l’experiència privada del qual es defineix en cada cas en termes de la seva oposició específica.

Vivia i parlava com si tot fos convertible en lletra escrita. Així recordo Gil de Biedma.