La increïble ascensió de l’Ors a una mena de dictadura intel•lectual a Catalunya i la seva no menys increïble davallada, representen, en rigor, dos extrema entre els quals es troba l’Ors autèntic —l’escriptor nat, el pensador frustrat i, en darrer terme, infinitament discutible, l’home. De cap de les maneres voldria insinuar amb això que la significació o la manca de significació de l’Ors per a la cultura catalana sigui accidental a la seva vida. No solament no ho és, sinó que tal vegada el més essencial i permanent dels trets del que, en un sentit molt ampli de la paraula, podríem anomenar l’orsisme, es troba fonamentalment vinculat a Catalunya. Que l’Ors sigui malgrat tot, un escriptor català, és gairebé indubtable. Però si la relació de la forma espiritual de l’Ors amb la forma espiritual catalana és absolutament intima i, fins i tot avui, indestructible, la tan demanada i alentida valoració de l’Ors ha de fer-se, en primer lloc, perquè sigui autèntica, una mica fora d’aquesta seva particular via. En altres termes, abans de demostrar en quin sentit podria l’Ors ser qualificat de pensador català caldria veure fins on podria ser anomenat purament i simplement un pensador.
Ara bé, tan aviat com ens posem a esbrinar aquest obscur assumpte, advertim que això no és possible sense aclariments dilatats. No, certament, perquè hi hagi en el pensament i, en particular, en el pensament filosòfic de l’Eugeni d’Ors una massissa densitat que ens faci impossible resumir-lo, sinó, gairebé gosaria dir pels motius exactament contraris. En darrer terme, el pensament d’un filòsof de tipus clàssic, si no pot ser decentment exposat en unes quantes ratlles, pot ser fàcilment resumit en unes quantes fórmules. Que tal cosa no s’esdevingui en el cas de l’Ors ens demostra, per tant, que no és, en el sentit “clàssic” del mot, un filòsof. Però que no sigui filòsof en el sentit estricte i precís de la paraula, no vol dir, certament, que no bategui en el seu pensament una certa realitat que també podríem anomenar filosofia. La qüestió és, altrament, massa complexa perquè pugui deturar-m’hi; si ha arribat un moment de la història en què es pot anomenar filosofia una certa realitat pensant que abans no era qualificada de filosofia, és per-què la filosofia ha torçat violentament els barrots de la presó dins de la qual gemegava tancada. Des d’aquest angle, ben bé podríem dir que l’Eugeni d’Ors és també, com d’altres que fins avui no havien estat reconeguts com a tals —com Nietzsche, per exemple— un filòsof. Podríem dir més encara: que ho és en un sentit més eminent i més semblant al concepte clàssic del que sembla a primera vista. Vegem, doncs, per a situar el problema en els mateixos estrictes termes que havíem promès en començar, quina ha estat o, millor dit, quina hauria pogut ser, en el cas de desenvolupar-se sense tantes arbitràries giragonses, la seva filosofia.
Aquesta filosofia ha començat, gairebé abans de posseir un contingut, per tenir un nom: és la “filosofia de l’home que treballa i que juga”. Els motius que portaren l’Ors a formular-ne les seves tesis essencials són de caràcter divers; com en tota filosofia —sigui profunda o superficial, acabada o fragmentària— hi intervenen tant els motius de índole personal com les situacions de caràcter històric. Diguem-ne ara només un: el “primer” pensament filosòfic de l’Ors està essencialment treballat per un incontenible desig de fer-se un lloc dins del vertigen de la filosofia contemporània. Això vol dir sobretot que l’Ors s’apressa a recollir els fils de la tradició immediatament anterior i en particular de la que en aquell moment es troba en plena vigència. Per dir-ho en els termes grats a l’Ors, la seva primera filosofia vol ser un reflex de “les palpitacions dels temps”. Ara bé, el que feia palpitar aleshores els temps en el camp de la filo-sofia era la necessitat d’edificar un sistema de pensaments que, sense contradir essencialment l’imperialisme de la ciència, en permetés salvar allò que la ciència o, millor dit, una certa filosofia sobreposada a la ciència, amenaçava destruir: aquesta llibertat interior, aquesta espontània arbitrarietat que havien de constituir el nucli irreductible de l’idealisme. En altres paraules, com tots els pensadors del seu temps, l’Eugeni d’Ors es situava davant d’un dilema: o predominava imperialment la ciència (i “ciència” era aleshores la seva interpretació positivista) i, per consegüent, desapareixia, amb aquesta mateixa llibertat interior, la filosofia; o es defensava amb els ullals la filosofia i es deixava tranquil•lament esfondrar la ciència. La primera era l’actitud “positivista”; la segona, l’actitud “idealista”. Positivisme i idealisme —en el sentit particular que acabem de donar a aquests termes tan equívocs— es destruïen mútuament en un incruent, però decisiu camp de batalla
