Josep M. Folch i Torres

En la seva època és indiscutiblement l’escriptor més popular de Catalunya. A través de les seves Pàgines viscudes, publicades en el setmanari En Patufet, de les seves novel·les per a joves i del seu teatre per a infants, ensenya a llegir en català a diverses generacions de catalans.

La família de Josep Maria Folch i Torres tenia inquietuds artístiques: l’avi patern era fuster assidu a la festa dels Jocs Florals; el pare era ebenista i tenia tractes amb pintors, ajudant-los a obrir-se camí amb exposicions que organitzava a la seva botiga de mobles. Més endavant el pare amplia el negoci familiar, convertint-lo en una fàbrica que donava feina a més de cent operaris. El jove Josep Maria comença doncs a anar a una escola de prestigi, els Escolapis de Sant Antoni, a la Ronda de Sant Pau. Entra com a alumne “recomanat”, és a dir, pagant quota, però quan la fàbrica de mobles familiar fa fallida, sense moure’s de la mateixa escola, passa a ser alumne “extern”. Ha de deixar sobtadament uns companys socialment privilegiats per fer-se de cop amb uns altres d’humils que fins aquell moment no passaven de coneguts de vista. Se sent desplaçat, víctima d’una autèntica i indissimulable vexació.

Aquell canvi brusc és per al jove Josep Maria una lliçó de gran eficàcia. La condició social dels nous companys li obre els ulls a problemes que ignorava: l’escassedat material, la simplicitat de la vida d’aquells nous companys i, sobretot, la manera com resolien els seus problemes. L’autor reconeix que aquest fet subministra la primera matèria per a la creació de la seva obra literària futura.

Després de la fallida, per subsistir, tota la família es dedica a la marqueteria. Fabriquen joguines de fusta per vendre-les als grans magatzems. L’autor deixa l’escola als 12 anys.

El germà gran, Manuel, és el primer a obrir-se camí en el món de les lletres. Publica assíduament a L’Aureneta, un setmanari on, sent encara un adolescent, Josep Maria publica el seu primer poema, Lo primer bes. Als divuit anys edita i dirigeix amb uns amics el setmanari Lo Conseller on escriu poemes, contes i comentaris d’actualitat.

Després d’aquests assajos, Josep M. Folch i Torres comença escrivint de manera regular a La Renaixença. El 1902 hi publica les primeres Pàgines viscudes, el contingut de les quals no tenia res a veure amb les pàgines que més endavant el farien famós. Després també col·labora amb textos propis a El Poble Català, Joventut i D’Ací i d’Allà. Involucrat activament en el moviment nacionalista, és secretari del grup polític Unió Catalanista i de l’entitat cultural Orfeó Català. Paral·lelament dirigeix la revista L’Atlàntida i el setmanari La Tralla, des d’on llança campanyes nacionalistes. A causa de la repressiva Llei de Jurisdiccions del Govern central espanyol es veu forçat a exiliar-se a França entre 1905 i 1908.

Publica novel·les d’estil naturalista i de caire psicològic: Lària (1904), primer premi del concurs de novel·les de L’Avenç; Aigua avall (1905); Joan Endal (1909), la més reeixida; Sobirania (1907), Una vida (1910), L’ànima en camí (1912) i Vers la llum (1916).

En Patufet és la primera revista infantil en català, fundada a Barcelona el 1904 per Aureli Capmany i promoguda pel Foment Autonomista Català. Tenia per objectiu aconseguir que els nens i nenes de Catalunya llegissin en català des de ben petits. Quan Aureli Capmany ven el setmanari a Josep Bagunyà, editor de Cu-cut!, Josep Maria Folch i Torres hi col·labora esporàdicament. Així, al calendari del Patufet per al 1905 ja s’hi troba el conte Lo nen perdut. Des de l’exili francès també hi envia proses. Però no és fins a finals de 1909 que l’editor Bagunyà li encarrega una novel·la que es publicaria en suplements al Patufet, com una sèrie: Aventures extraordinàries d’En Massagran. De seguida, i gràcies al gran èxit d’En Massagran, Folch i Torres va entrar a la revista com a redactor. En tornar de l’exili, a partir de 1909 dirigeix el setmanari En Patufet, que gaudeix d’una gran repercussió en aquella època. El 27 de març de 1915 hi publica una historieta amb el títol Pàgines viscudes. Fins al 1938, n’hi publica centenars –il·lustrades sempre pel dibuixant Joan G. Junceda– que constitueixen un gran èxit de vendes d’En Patufet (65.000 exemplars setmanals) i contribueixen a la normalització de la llengua catalana.

Des d’Aventures extraordinàries d’en Massagran (1910), escriu un gran nombre de novel·les cada any per a la «Biblioteca Patufet», col·lecció d’aventures amb temes d’època, del país, exòtics, urbans o rurals. Quan l’editor veu la potencialitat comercial de les pàgines que li presenta Folch i Torres decideix convertir la novel·la en un suplement d’En Patufet, en entregues setmanals: n’hi ha d’humorístiques –En Bolavà detectiu (1911)–, d’inspirades en Verne –El gegant dels aires (1911)–, de l’Oest americà –Per les terres roges (1912)–, de sentimentals –En Larió i la Carmina o el cavaller del Nas Roent (1917), L’infant de la diligència (1923), La vida o els fets d’en Justí Tant-se-val (1929) o Les memòries de Maria Vilamarí (1937)–, entre moltes altres. En els primers temps, hi col·laboraren també Aureli Capmany, Manuel Marinello, Josep Morató i Manuel Folch i Torres, i posteriorment Lluís Almerich i Xavier Bonfill. Els seus principals il·lustradors van ser Cornet, Junceda i Llaverias. Del 1913 al 1914 incloïa cada setmana, a més d’un fulletó amb una novel·la de Folch i Torres, un dels “Contes d’En Patufet”. La revista, que havia anat captant un públic més i més extens, va evolucionar fins a esdevenir, sobretot, una lectura per a adolescents. Per a compensar-ho apareix Virolet (1922-31) i L’Esquitx. El mèrit d’En Patufet consisteix en el fet que aconsegueix arribar a totes les classes de la societat catalana, on és llegit per petits i grans, i contribueix extraordinàriament a la catalanització del país.

El 27 de març de 1915, Josep Maria Folch i Torres publica a En Patufet una historieta amb el títol Pàgines viscudes, amb un èxit clamorós. Fins al 1938, n’hi va publicar centenars, sota l’epígraf genèric d’aquella primera historieta –il·lustrades sempre pel dibuixant Joan G. Junceda– que constituïen un gran èxit de vendes de Patufet. Hi reflectia escenes de la vida quotidiana, tractades amb un to sentimental, la lliçó moral i el contrapunt realisme-idealisme, amb un substrat de vegades dramàtic, voregen sovint el sentimentalisme. Anaven adreçades als adolescents i al públic adult en general. L’èxit popular d’aquelles lectures no tenia precedents ni ha tingut continuïtat, per exemple, molta gent batejava els seus fills amb els noms dels personatges dels escrits de l’autor. De tota manera no van faltar veus d’intel·lectuals i polítics de primera línia (com per exemple Antoni Rovira i Virgili) que es van fer ressò del sentimentalisme carrincló i de les moralitats que es desprenien de les dolces i patètiques pàgines viscudes.

Durant tres anys, Josep Maria Folch i Torres va signar les Pàgines viscudes amb el pseudònim El Narrador Gentil.

Josep Maria Folch i Torres crea la «Biblioteca Gentil» de novel·la rosa juvenil, de periodicitat mensual, de la qual ell mateix va ser l’únic autor durant quatre anys (1924-28). Amb un públic eminentment femení, la col·lecció gaudeix d’un èxit fulminant, amb tiratges espectaculars per aquella època: d’alguns títols se n’editen trenta mil exemplars. També publica diverses novel·les breus a les col·leccions «La Novel·la Nova», «Biblioteca Maria Rosa» i «Mon Tresor».

Pel que fa a la seva dedicació al teatre, el 1901 estrena una obra romàntica, Trista aubada, de recorregut escàs. L’èxit aclaparador li arriba, en canvi, amb la seva dedicació al teatre infantil, lligat a l’element meravellós, sobretot amb Els Pastorets (1916), l’obra més representada de la producció teatral catalana de tots els temps; i la seva versió del conte popular La Ventafocs (1920), amb més de mil representacions.

És el fundador del moviment juvenil Pomells de Joventut (1920-23), que recull la força sociològica dels lectors d’En Patufet. Aquest moviment forma cèl·lules arreu de Catalunya amb una finalitat moral i patriòtica, però sense lligam amb cap partit polític. Organitzen actes, aplecs i desfilades i reivindiquen l’esperit cristià i la puresa de la llengua. N’és secretari Josep Serra i Ullastrell i el portaveu és la revista Àmfora. Amb el temps el moviment arriba a sumar alguns milers d’afiliats, però una ordre del Governador Civil nomenat per la Dictadura de Primo de Rivera li dona fi l’any 1923.

El 1936, En Patufet és decomissat pel Consell de l’Escola Nova Unificada i ha de canviar d’ideologia.

Els anys de després de la guerra, del 1939 fins al 1950, any en què mort l’autor, són, segons el seu fill Ramon Folch i Camarasa, “dotze anys d’una davallada trista, amargant”. Havia mort el seu fill Jordi al front; no té subsistència econòmica fixa; comença a escriure en castellà, sense èxit; les emissions radiofòniques de versions de Pàgines viscudes en castellà també s’acaben. A partir de 1940 i durant tres anys pinta natures mortes i ven els seus quadres a un marxant per mantenir la família. S’acaba d’ensorrar amb la mor la seva esposa, Maria Camarasa, el 1945. Tot fa que, prematurament, manifesti la decadència física.

Al teatre Romea, al Coliseu Pompeia representaven versions en castellà de les seves obres de més conegudes (La Ventafocs, Els Pastorets, D’aquesta aigua no en beuré…); l’editorial Miva, lluitant amb tota mena de dificultats, li publica unes Páginas vividas que pretenien ser una mena de Patufet en castellà. Fins al 1946, el Romea no restaura el teatre català per a infants. Ho fa amb La Ventafocs.

Folch i Torres mor el dia 15 de desembre de 1950. Al Romea feien Els Pastorets, una representació a la qual havia assistit l’autor feia quatre dies.

En homenatge a Josep Maria Folch i Torres, el 13 de juny de 1998, s’inaugura a Montserrat un monument a la seva memòria; i les lletres catalanes el recorden amb la convocatòria d’un premi de novel·la adreçada als joves, que porta el seu nom.

Alguns dels títols més emblemàtics de Josep Maria Folch i Torres continuen reeditant-se de manera regular cent anys després, i han passat a ser sense cap mena de dubte clàssics intemporals i part de l’imaginari col·lectiu de la cultura i de la literatura infantil i juvenil catalana.