Josep Maria Fonalleras Codony

Categoria: Autors Catalans

Naixement:

25 de juny de 1959

(Girona, Gironès)

Professió: Administració pública

Dades generals Autor

Escriptor i articulista, estudia Filologia Catalana i també Dret, tot i que aquests últims estudis els deixa inacabats. Ha treballat com a administratiu i les seves col·laboracions en la premsa diària fa temps que sorprenen per la seva capacitat per a copsar el pols de la vida quotidiana. D’entre aquests articles destaquen entre altres els publicats a El Punt, El País o La Vanguardia, sovint anàlisis que volen denunciar les conseqüències de la globalització de la cultura o els problemes de la llengua catalana als inicis del segle XXI.

Com a escriptor d’obres de ficció, Josep Maria Fonalleras ha conreat sobretot el gènere del conte i el relat breu, però també ha escrit novel·les que han tingut un notable èxit de públic i de crítica. La seva activitat literària començar amb el premi Just Maria Casero de Girona, que guanya el 1983 amb el llibre de relats El rei del mambo. Més tard, i dins del mateix gènere destaquen els llibres Botxenski i companyia, publicat per l’editorial Empúries el 1988, Avaria (1990), Sis homes (2005) o Un any de divorciat (2007), entre altres.

Com a novel·lista enceta la seva trajectòria amb un llibre en col·laboració. El 1990 escriu a quatre mans amb Miquel Fañanàs El secret de l’arxiu, novel·la que té un notable èxit entre el públic juvenil. Set anys després, guanya el premi Ciutat de Palma de novel·la amb La millor guerra del món, la seva primera obra d’aquest gènere per al públic adult, a la qual seguirà August & Gustau (2001), Climent (2013), Premi de la Crítica Serra d’Or de novel·la, i La sala d’estar és un camp de futbol (2015).

Els crítics han opinat de la seva narrativa breu que escriu “amb una sentimentalitat molt Salinger i una desconstrucció o trossejament molt Gombrowicz, els personatges burgesos (l’individu i la família fent a cops un tot) de les seves petites històries donen voltes circularment a les seves circumstàncies, amb una melancolia que no és obsessiva ni patològica “pel plaer dels dies que han fugit”, incloent-hi la tendresa per la infància perduda.” (Estanislau Vidal-Folch), i també que la seva veu narrativa és “una veu subjugadora capaç de parlar-nos de coses terribles i de coses sublims sense la més mínima vacil·lació. La veu d’un home que sap que l’està esperant la mort perquè és ell qui ha decidit el dia i l’hora de la cita.” (Joan Josep Isern)

Josep Maria Fonalleras ha reunit bona cosa dels seus articles de premsa a diversos reculls, com ara Interior de balena (1991) o, més recentment, a Itinerari recomanat, dins la col·lecció d’assaig de l’editorial Ara Llibres (2003). També ha vist representada una obra de teatre, Si vols viure un gran amor, per la Cia. Del Talleret de Salt.

Recull-Rafael Cornellà de reportatge

- 1983

- amb: L'olor de les pomes de Constantí

Just Manuel Casero

- 1983

- amb: El rei del mambo

Ciutat d’Olot

- 1984

- amb: La faç del paradís

Ciutat de Palma de narrativa

- 1997

- amb: La millor guerra del món

Crítica Serra d’Or de narrativa

- 2006

- amb: Sis homes

El Vaixell de Vapor

- 2007

- amb: Les galetes del Saló de Te Continental

Crítica Serra d’Or de novel·la

- 2014

- amb: Climent

Nòria

Ara estic pujant a la nòria. Hi vaig sol. Em fan posar en una cabina. A la cabina de davant hi ha una parella. Ell li passa la mà per darrere l’esquena i ella crida perquè diu que si li passa la mà per darrere l’esquena cridarà i la cabina es bellugarà i es veu que això no li fa cap gràcia.
A mi tampoc no em fa cap gràcia anar a la nòria, però també m’avorria passejant per la fira. A més, serà un moment i ja està. A la cabina de darrere encara no hi ha pujat ningú. Em balancejo i em poso nerviós. En realitat, no sóc pas jo que em balancejo, perquè jo m’estic ben quiet, amb tota la serenitat que sóc capaç de recordar ara per ara, però la cabina sí, oh i tant que es balanceja. Ara hi ha quatre nois que pugen. Anem cap amunt.
Aquesta és una de les coses que sempre he trobat més imbècils de tot l’assumpte de les nòries. Com que la gent no pot pujar de cop, han d’anar fent córrer les cabines perquè puguin pujar d’un amb un. Això m’atabala. Els amos de la nòria no estan pas disposats a perdre-hi calés i, ja ho entenc, volen iniciar el viatge amb la nòria plena. Ara sóc a dalt de tot.
És tard, i des d’aquí no sembla pas que hi hagi molta gent amb ganes de pujar. Vaig donant voltes. Ara em sembla que es podria dir que la nòria és mig plena. Potser un seixanta per cent. La meva cabina és l’única que té un sol ocupant. Trobo estrany que no m’hagin fet pagar un suplement. Pitjor per ells. A la nòria hi ha parelles i grups de nois que criden. Xisclen, per ser exactes. El noi de la cabina de davant continua amb la mà darrere l’esquena de la noia, i la noia, que ja ho havia advertit, crida i fa que la cabina es mogui exageradament. Suposo que els amos de la nòria ja ho deuen tenir tot controlat i que el balanceig no pot fer que la cabina es tombi.
Ara sembla que comença el viatge. Ha pujat un senyor gran amb dos nens, i dues noies vestides d’infermeres. Donem voltes. Es veuen tots els llums de la fira, i la gent que mira, a baix, és petita i insignificant. Això, és clar, quan estàs a dalt. Després baixes i ja ho veus d’una altra manera. Tornes a pujar, però, i domines la ciutat i, per uns instants, el món és teu.
Una altra de les coses que odio és la música. La música que posen a les nòries, vull dir. Ja ho sé que es confon amb la música de tota la fira, però sempre és una música tatxantatxan. Sort que el viatge ja deu estar a punt d’acabar.
Ara la música ja no sona. Se sent la veu d’un nen. El nen diu que és el fill de l’amo de la nòria, i que l’empresa «Atraccions Botxenski» els desitja una vetllada agradable. Això està molt bé, però jo em pensava que el viatge ja s’estava acabant. No. El nen ara diu que treu la primera bola.
Disset. Sento xaf. Miro a baix i veig les dues infermeres amb el cervell destrossat. Vuit. Ara es tomba la cabina amb els quatre nois. Sento fressa i em giro i sí, és la cabina amb els quatre nois. Quinze. El senyor gran i les dues criatures cauen a terra. La noia de la cabina de davant crida i crida i el noi diu que els amos de la nòria han perdut el seny. Ara només queden la meva cabina i la cabina número deu. Totes les altres cabines s’han girat i han enviat els seus ocupants a baix de tot. A terra, al costat de la nòria, hi ha una pila de cadàvers: parelles i grups de nois que menjaven pomes ensucrades.
Els de la cabina de davant es giren. Ens mirem. El fill de l’amo de la nòria fa anar el bombo. Al bombo només hi ha el nou i el deu. Som a dalt de tot. La nòria no es mou. Sembla que el nen treu una bola.
Ara baixo de la nòria. L’amo em felicita i em dóna una bossa plena de caramels. Les cames em tremolen. Menjo un caramel. La cua per agafar tiquets de la nòria ara és molt llarga. No em pregunteu per què, però jo m’hi afegeixo.