Feliu Formosa Torres

Veure la pròpia fi
no pas com una interrupció
forçosa,
sinó com una conclusió
lògica.
Cal plantejar-s’ho
com a objecte i procedir
a una preparació
no tan sols en la ment
sinó amb els actes.

I no deixar de contemplar
el món amb meravella,
amb una enriquidora
i constant estranyesa,
com enterrant tresors
que trobarà algú altre.

És realment possible?
No és demanar massa?

Darrere el vidre veig
Com de sobte s’imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

Beethoven

Un intent repetit d’alçar el vol; un debatre’s amb fúria contra l’hostilitat de les coses ; un decantar-se cap a una tendresa que retorna des de temps remots; una necessitat de calma des de la qual recrear amb insòlita minuciositat la història d’un amor efímer…, quan l’edat et fa sentir per damunt i alhora immers dins una forma que se t’ha donat i se’t torna a donar. Què es tracta, en el fons d’aconseguir? Que s’imposi una única cosa amb una força única: la música.

Amb Friedrich Dürrenmatt

No s’esborra l’objecte del desig.
Vas lluitar contra ell perquè no et fes
renunciar a res d’allò que ja tenies.

El vas relativitzar perquè no se sumés
a tants records amargs, no desitjats:
violència sobre violència.

No ho vas aconseguir: la vella dama
no oblida els deutes del passat!
Ciutat cruel on acabes morint
ple de desigs viscuts sense assossec.

Dessecat el petit llac; encerclat el bosquet contigu amb una tanca; enderrocat el petit quiosc de begudes que era com entaforat dins una cova excavada en un marge; deteriorat el nostre minúscul xalet a còpia d’anys; esborrat el caminet que ens permetia fer drecera entre els pins cap a l’estació; desapareguda la vella masia amb l’era rodona que servia de pista de ball a l’estiu, sota fanalets de paper; perduts dins el record el raucar de les granotes que vivien al petit llac i la presència inquietant del disminuït psíquic que rondava per aquells indrets amb les seves avarques de goma; absent des de fa anys el professor d’alemany que vivia a tocar… und so weiter.

El poema clava
fíbules a la polpa.

Compartimenta
la boira.

Entreobre una mica
els serrells del teló.

Veu caure tot allò
que no té forma.

Es queda amb tot allò
que s’ha arborat.

Diu no sé què
del silenci.

¡Y de pronto la tarde
se acordó de sí misma
y me quitó su amparo!

PEDRO SALINAS

Que la tarda em retorni l’emparança
en aquest lloc, que és ple d’altres instants.
Que hi pugui barrejar tanta tendresa
nova i alhora vella com la tarda
después de creure que ella m’evitava.
Veuria novament que tot és fácil,
perquè el real s’avé amb les meus afanys,
i l’amic que ara truca per telèfon,
i l’espera de veure aquells ulls blaus
dominar el gran vestíbul del teatre,
i les remors familiars del vespre
(el licor on el glaç es va fonent)
i l’escalfor dels palmells, que no hi fora,
si no hi hagués la suma dels contactes,
i la veu dels qui aprenen coses noves
rere parets que amb mi viuen i moren.
Voluntat de conquista, intensitat
que té en compte maneres desiguals
de fondre’s amb les coses, d’estimar-les,
si les tardes no ens prenen l’emparança.

Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l’inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m’ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l’enyorança de l’adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra escalfada, la terra dels avis,
tot sabent que el desig d’imitar-lo amb paraules ritmades
no seria acomplert. Sóc amic de la tarda d’hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi

Després d’un parell de setmanes sense escriure res, em vull referir a un penós episodi viscut per la Sandra, la filla discapacitada de l’Anna, i per la mateixa Anna. La Sandra va ingressar a l’hospital de la Vall d’Hebron un dimecres per sotmetre’s a unes proves mèdiques destinades a detectar l’origen dels trastorns digestius que l’afecten des de fa prop d’un any. Ja instal·lada a la petita habitació de l’hospital, de seguida es va adonar que la persona amb qui l’havia de compartir era una senyora que, segons els parents que feien torns per acompanyar-la, tenia vuitanta-set anys. Es tractava d’una malalta en fase terminal, ja inconscient i que, un parell de dies més tard, va començar a rebre injeccions de morfina com a únic tractament. La Sandra, que s’ha resistit sempre a veure l’agonia dels avis que ha perdut aquests últims anys, va haver de conviure per força amb una situació que per a ella resultava traumàtica. Durant les nits, vetllada per la seva mare o per una amiga uruguaiana que li fa de cangur, va poder dormir molt poc. La llum pilot dels lavabos compartits s’encenia i s’apagava constantment, les infermeres entraven i sortien de la cambra amb no menys freqüència, i per als àpats de cada dia, l’Anna no va aconseguir, malgrat la seva insistència, que la dietista eliminés allò que la Sandra no pot digerir. En la majoria dels plats hi abundava, per exemple, la pastanaga, que la Sandra no tolera. Al cap d’un parell de dies, se li va programar un TAC. Hauria estat normal i beneficiós per a la Sandra, fer-li amb sedació i a primera hora del matí, que es quan els facultatius inicien aquestes proves, però no va ser així. Van dir que li farien a les quatre de la tarda i l’Anna va haver de convèncer la Sandra que no esmorzés ni dinés, cosa difícil tenint en compte la seva deficiència. La Sandra es va posar cada vegada més nerviosa en veure que passaven les hores, que altres malalts sortien a fer-se proves i que a ella no li tocava. No la van cridar fins a les sis de la tarda. Prèviament, un altre malalt s’havia ofert amablement a cedir el seu torn, però els facultatius no en van fer cas. La Sandra havia tingut ja un petit accés de còlera, que va descarregar contra la seva mare, que era qui tenia més a prop, tot i que després, en adonar-se del que havia fet, no deixava d’abraçar-la i amanyagar-la. En el moment de la prova, els nervis la dominaven, no la van sedar i no va tolerar que volguessin injectar-li el contrast ni prendre’s un líquid que tenia un sabor per a ella estrany o des­agradable. Li van fer el TAC prescindint d’aquest líquid i del contrast en vena. Van fer constar que “la malalta no col·labora”. Quan va tornar a l’habitació, les infermeres li van impedir l’accés. S’havia mort la senyora que l’ocupava i calia esperar els portalliteres que s’enduguessin el cos.

Mai no ho hem dit, però sabem molt bé
què representa el pas de cada dia.
(A poc a poc amb el dit resseguia
la teva llarga cella.) El que cal fer

és no acceptar la vergonyosa tria
que se’ns proposa entre el no i el potser.
(Molt lentament, el teu genoll també
vaig resseguir.) La teva companyia

tot ho diu, tot ho calla, tot ho sap.
El nostre amor només admet el sí,
si ho hem de refer tot de cap a cap.

(Et vaig besar el palmell i ens adormírem.)
Si un dia l’un a l’altre ens seduírem,
va ser per no deixar-nos seduir.