Francesc Garriga Barata

Fill de la postguerra, va ser educat pels escolapis i els caputxins. Va pretendre ordenar-se frare, i va ser missioner a la selva colombiana. Allà havia de guarir-se d’una suposada afecció pulmonar que l’havia tingut més d’un any al llit. En unes visites posteriors a Bogotà, amb el Dr. Barraquer, es va descobrir que el diagnòstic havia sigut erroni.

Va llicenciar-se en anglogermàniques a la Universitat de Barcelona, després de reprendre els estudis ordinaris un cop va deixar la vida eclesiàstica. El trencament amb els capellans va tenir gran rellevància en la seva vida personal i literària.

Garriga va dedicar-se professionalment a la docència durant trenta anys a l’escola Sant Gregori de Barcelona. La seva dedicació absoluta a la tasca pedagògica va suposar una interrupció en l’obra publicada (1973-1990). Durant els anys de professor, va tenir alumnes destacats en diverses disciplines artístiques. La seva tasca pigmaliònica en benefici dels joves va allargar-se durant tota la seva vida. Garriga era i exercia de mestre, tot i que els seus deixebles no ho són formalment (no l’imiten) sinó que, més aviat, segueixen una actitud extremadament crítica i autoexigent i un compromís en l’assoliment d’un llenguatge creatiu singular i propi.

Retirat de l’escola, dedica més temps i esforços a la seva obra i a la divulgació de la cultura. És en aquesta època que es reprèn la publicació dels seus llibres i comença a corregir-se, parcialment i molt a poc a poc, una indiferència oficial a la seva figura. També és l’època de la coneixença i difusió de les noves veus, a les que sempre va prestar atenció. Són precisament els integrants de les generacions més joves, i alguns dels que es consideren deixebles, els qui van reivindicar fortament la figura de Francesc Garriga.

El 4 de febrer de 2015, Francesc Garriga Barata va morir a l’Hospital General de Catalunya, a Sant Cugat, a causa d’una malaltia pulmonar quan estava a punt de publicar el seu tretzè poemari, Swing.