La base de dades de les Lletres Catalanes
Gemma Ventura i Farré va néixer al Vendrell el 5 de novembre de 1990, en el si d’una família amant de la lectura i la música. El seu pare era músic i la seva mare bibliotecària, i tots dos li van transmetre el gust pels llibres i els instruments des de petita. Gemma va aprendre a tocar el piano i el violí, i va participar en diversos concerts i concursos. També va començar a escriure relats curts i poemes, que enviava a revistes i certàmens literaris.
Va estudiar educació primària a la Universitat Rovira i Virgili, on es va especialitzar en música. Va treballar com a mestra de primària i música a Terrassa, on va viure fins al 2020. Després va marxar a Escòcia, on va escriure part de la seva primera novel·la, La llei de l’hivern. Aquesta experiència li va servir per conèixer una altra cultura i paisatge, que es reflecteixen en la seva obra.
La seva vocació literària es va despertar gràcies a la seva mare, que li va inculcar l’amor pels llibres des de petita. També va rebre el suport i l’impuls de dos escriptors i periodistes reconeguts: Josep Maria Espinàs i Eva Piquer. Amb Espinàs va mantenir una relació epistolar durant anys, en què li va enviar els seus primers relats i va rebre els seus consells i ànims. Amb Piquer es va conèixer en un taller d’escriptura a Liverpool, on va descobrir la seva passió pel periodisme cultural. Piquer la va convidar a col·laborar amb la revista digital Catorze, on actualment és subdirectora.
La seva obra literària es caracteritza per un alè líric i una exploració dels temes de la solitud, la memòria i la imaginació. La seva primera novel·la, La llei de l’hivern, escrita sota el pseudònim de Laura Vallclara, va guanyar el Premi Josep Pla de narrativa el 2023. Aquesta obra narra la història d’una jove que vetlla al seu avi en un entorn rural mentre desplega els seus records i fantasies per fer front a les absències. La novel·la ha estat molt ben rebuda per la crítica i el públic, que han destacat la seva sensibilitat i bellesa.
Gemma Ventura és una escriptora compromesa amb la llengua i la cultura catalanes, que defensa amb orgull i entusiasme. És una viajera incansable, que busca inspiració en els paisatges i les persones que coneix. També és una lectora voraz, que admira autors com Mercè Rodoreda, Joan Margarit o Maria Barbal.
A més d’escriure ficció, Gemma Ventura també exerceix el periodisme cultural en diversos mitjans de comunicació. Especialitzada en literatura, ha entrevistat a escriptors com Javier Cercas, Najat El Hachmi o Irene Solà. També ha escrit articles d’opinió sobre temes d’actualitat cultural, com el feminisme, la identitat o la memòria històrica. Ha participat en programes de ràdio i televisió, on ha fet recomanacions de llibres i ha comentat les novetats literàries.
Gemma Ventura és una veu emergent i prometedora de la literatura catalana contemporània, que combina talent, sensibilitat i compromís amb el seu ofici. Amb La llei de l’hivern ha demostrat que té una mirada original i profunda sobre la realitat i les emocions humanes.
• Revista digital Catorze: articles sobre literatura, cultura i societat; entrevistes en profunditat a personatges rellevants; relats breus.
• El Periódico: articles d’opinió sobre temes d’actualitat cultural.
• RAC1: col·laboradora del programa El món a RAC1, on comenta les novetats literàries.
• TV3: col·laboradora del programa Àrtic, on fa recomanacions de llibres.
La solitud és una llei de l'hivern, però també una oportunitat per crear nous mons.
Vaig arribar al poble quan ja era fosc. El cotxe em va deixar davant de casa del Ricard i em vaig quedar parada uns segons mirant la porta tancada. No hi havia cap llum ni cap soroll. Només el vent que bufava entre les branques dels cirerers. Vaig agafar la maleta i vaig pujar els esglaons fins a arribar al timbre. Vaig prémer-lo una vegada, dues, tres. Ningú em va respondre. Vaig buscar les claus al bolso i vaig obrir jo mateixa. Em vaig trobar amb un passadís fosc i fred. Vaig encendre el llum i vaig avançar fins al menjador. Allà hi havia el Ricard, assegut al sofà, amb una manta sobre les cames i una gorra al cap. Em va mirar amb uns ulls vidriosos i em va dir:
-Qui ets tu?
-Sóc jo, l’Anna -li vaig dir.
-L’Anna? -va repetir ell.
-Sí, l’Anna. La teva néta.
-La meva néta? -va tornar a dir.
-Sí, Ricard. La filla de la teva filla. La que va marxar a Barcelona fa anys.
-Ah, sí… -va dir ell, com si recordés alguna cosa.
-Com estàs? -li vaig preguntar.
-Estic bé -va dir ell.
-T’han dit que vindria?
-No.
-Ah, bé… He vingut perquè em vaig assabentar que estaves malalt i vaig pensar que potser necessitaries companyia.
-Companyia? -va dir ell.
-Sí, companyia. Algú amb qui parlar, amb qui compartir les coses…
-Jo no necessito res -va dir ell.
-No? -li vaig dir.
-No. Jo només espero que arribi la primavera.