MARIAGNA: Mira. Muda-li aquestes. Que no li toqui l’aire. Jo torno tot seguit, vaig a cal Segimon, que em darà un ungüent molt bo que té. Endreça-l’hi. Fes-ho amb compte, eh?
MARIAGNETA: És clar, que ho faré amb compte.
MARIAGNA (a Segimon): Anem?
SEGIMON: Passa.
(Van per anar-se’n i Mariagna torna vora Silvestre dient-li, molt carinyosa.)
MARIAGNA: Te fa molt mal, sí?
SILVESTRE: No, dona, no.
MARIAGNA: Ai, Senyor! (A Segimon.) Anem, anem.
SEGIMON: Vaja, endavant.
SILVESTRE: Salut.
MARIAGNETA: Adéu-siau.
MARIAGNA: Tot seguit torno. (A Segimon.) Passeu, passeu.
(Pausa. Mariagna i Segimon se’n van. La darrera clou la porta del tancat. Mariagneta s’asseu prop de Silvestre i es disposa a posar-li les benes netes. Aquest, sense mirar-la, li allarga la mà. Ella va fent-ho amb molt de compte i mirant-lo de tant en tant, mentres diu, en el curt transcurs de l’operació.)
MARIAGNETA: Aixís!… Ara un altre volt. (Pausa.) Te faig mal? (Molt tendra. Pausa.)
SILVESTRE: No…, vés fent. (Silvestre la mira, ella també, i es refugen tot d’un cop la mirada.)
MARIAGNETA: Encara una altra volta… i lligarem just. (Pausa.)
SILVESTRE: No acabes?
MARIAGNETA: Tot seguit. (Lligant.) Que apreto massa?
SILVESTRE: No, no. (Pausa.)
MARIAGNETA: Qui t’ho endreça millor, això, la mare o jo?
(Queda mirant-lo, quasi somrient. Ell la mira també amb fixesa, però amb expressió més prompte adolorida. Després d’un moment passat aixís, ell, amb impetuosa serenitat, li agafa el cap amb la mà esquerra, se l’acosta al seu i li fa un fort petó a la boca. De primer moment ella resta com espaordida, fa un moviment d’esglai, se’l mira immòbil… De prompte es deixa anar, abraçant-se-li i plorant fondament, al temps que ell se l’aparta amb dolcesa, no volent-la mirar i dient-li:)
SILVESTRE: Deixa’m estar, Mariagneta…, deixa’m estar.
MARIAGNETA: Tant se val, si ara jo ho sé tot.
SILVESTRE: No; no saps re, vés-te’n. Dissimula lo que he fet, no hi pensis; ha sigut… no ho sé, lo que ha sigut.
MARIAGNETA: Ha sigut un petó, Silvestre…; aquí, veus? (Senyalant els llavis.) Guaita.
SILVESTRE (volent-se alçar) Deixa’m estar, creu-me.
MARIAGNETA (deturant-lo i fent-lo seure de nou): No te’n vagis. (S’hi abraça i plora.)
SILVESTRE: Què fas?
MARIAGNETA: Ploro, no ho veus?
SILVESTRE: Però, per què?
M ARIAGNETA: No vull saber-ho.
SILVESTRE: Oh! Mariagneta, deixa’m anar…; no està bé, no pot ser.
[…]
SILVESTRE: No en parlem, no en parlem, deixem-ho estar, i fem els possibles per a no pensar-hi més, en tot això.
MARIAGNETA: Creus que podrem?
SILVESTRE: No ho sé: hem de fer el perquè. Promet-te’m que de ta part ho faràs. (Alçant-se.)
MARIAGNETA (detenint-lo): Miraré de lograr-ho.
SILVESTRE (assentant-se de nou i amb molt foc): Sí, Sí; mira de lograr-ho i prega a Déu per lograr-ho. Ell deu escoltar-vos més a vosaltres que no pas a nosaltres. Digue-li com som desgraciats, i que si no pot dur-nos el remei que ens cal, que em tregui del món a mi per a remeiar-ho.
(Mariagna ve per la porta del tancat; du una ampolla i un paper doblegat a la mà. En el moment que obre i sens ésser vista d’ells dos, els sorprèn així enllaçats i en ple moment d’amor. Queda parada, i se la veurà com, tot d’un cop, dant-se compte de la fatalitat que la volta no atina en lo que li cal fer. El cop és fort; els amors que l’ofeguen més forts encara. Sembla voler-s’hi abraonar, se deté, dubta, se la veu de sobte com qui té el cor fet a trossos… Recula inconscientment…, plora, veu la mort a dos passos…, un pensament de gran enamorada la il·lumina…, desapareix.)
MARIAGNETA: Oh!, no, Silvestre, a mi, si és cas. Tu no, tu tens de viure. (El diàleg no s’ha interromput.)
SILVESTRE: Més val que visquis tu. Què hi faig, jo, en aquest món?
