La base de dades de les Lletres Catalanes
Fou un poeta satíric mallorquí de la Il·lustració, cèlebre pels seus versos costumistes, on alternava diversos registres lingüístics per donar més versemblança als retrats literaris de tipus socials.
El 1801 figurava entre els funcionaris de la inquisició; era també membre de la Societat Econòmica d’Amics del País i bibliotecari episcopal. A part algunes al·legacions jurídiques, la seva obra literària roman en la major part inèdita. Només es publicaren, ja mort ell, la Comèdia del misser miserable (1851), paròdia sainetesca de La vida es sueño de Calderón, i el recull Romances per plorar rient ó per riure plorant (1852), que comprèn dos llargs poemes arromançats, una faula burlesca sobre el tema de Píram i Tisbe i una sàtira sobre el proxenetisme titulada La Mare Celestina; les dues obres foren publicades com a anònimes. La resta de la seva obra, recollida en diverses miscel·lànies manuscrites d’erudits del s XIX, comprèn dues narracions en prosa del tipus rondalla de rondalles, que foren utilitzades per Tomàs Aguiló i Cortès per a la seva Rondalla de Rondalles, i cinquanta-sis composicions en vers, totes de to satíric. La seva literatura pot inscriure’s dins la línia de l’anomenat vallfogonisme.
Algunes de les seves composicions més cèlebres es recullen a Romances per plorar rient o per riure plorant.
En un camp espaiós, molt alegre i gojosa,
pastura sens temor una llebreta hermosa;
volgué sa mala sort que una àguila passàs
i en son vol elevat dins l’herba l’afinàs:
la delicada carn mogué sa golosina
i omplir-se’n es gavatx a l’instant determina.
L’envest, la pren, l’estreny i, amb un cor fet per mal,
per complir son desig la duu dalt un penyal.
La rapinya cruel veu un escarabat,
i a l’àguila li diu, mogut de pietat:
«Senyora, si és dels reis tan pròpia la clemència,
d’aquest simple animal perdoneu la innocència.
Creis que fareu, usant amb ell de compassió,
de vostra majestat la més digna acció;
puix mal no vos ha fet, concediu-li la vida
i, sens nota de cruel, sereu sempre aplaudida».
L’àguila el se mirà amb uns ulls plens de fúria,
i prenint, com se sol, el avís per injúria,
li diu: «Insecte vil, escòria dels vivents,
amb què temeritat insultar-me pretens?
Com, brut, t’atreveis a parlar davant de mi?
Calla! Fuig, insolent, vés-te’n, lleva’t d’aquí! y`
[…]
I quan l’escarabat treballa fer-se enfora,
a la llebre amb furor mata, trinxa, devora.
Ell, cobert de rubor, d’ira amb el cor ple,
s’amaga, no diu res i resol venjar-sè.
L’àguila en un penyal poc distant fa son niu,
l’escarabat lo veu i en si mateix se’n riu.
I, quan deixant los ous, surt ella a pasturar,
volant ell en el niu per son intent lograr,
amb ses cames emprèn el més gustós treball
i a tots, de un en un, los tira cap avall.
I encara que ella el niu omplí altra vegada,
com la venjança mai sap estar saciada,
a repetir son fet ell també s’entrecuita
i, de los altres ous, li’n fa una altra truita.
[…]
L’àguila, quan ho veu, confusa, empegueïda,
el mal que havia fet coneix arrepentida,
i pensant si a l’ofès demanarà perdó,
instruïda en l’escarment, mos dóna esta lliçó:
«No desprecis ningú per desditxat que sia,
perquè uns fruits molt amargs porta l’altaneria;
algun dia el més flac pot ser-te necessari,
i el qui no és bo per res, manco és bo per contrari;
del més pobre injuriat és temible el despic,
fins un escarabat és mal per inimic.
Si tractes bé a tothom, de tothom trauràs bé;
si no ho fas perquè deus, fé-ho perquè així et convé».
Text: