És una casa amb jardí. La primera cosa que em va dir Sofi va ser això, que la casa tenia jardí. Més que un jardí. Té un pati enjardinat al davant i un jardí foscant al darrere, és encara una masia de l’antiga Horta. No em va saludar de cap altra manera. Feia goig, com no l’havia vist de contenta en la llarga vida que ens coneixíem. No va dir res del meu aspecte, que no era descurat però tampoc estilós com el seu, m’havia vestit de manera esportiva i combinada, i m’havia pintat una mica, que sempre alegra la cara, sobretot els ulls, fins m’havia posat una mica de color als llavis, però no va dir res ni d’això ni dels quilos de menys. Millor, vaig pensar. Quina calor, ¿oi?, vaig dir. Va bé per aprimar-se… Qualsevol menja res que no sigui fruita, amb aquesta calorassa i la fotuda humitat, va convenir Sofi, que també estava més prima, amb una silueta estupenda, li vaig dir. Va riure i em va agafar del braç. Vinga, va, som-hi, que ens esperen al passatge dels Castanyers. En efecte, a la reixa del carrer s’esperava un jove que es va adreçar a Sofi amb tacte i complicitat. Pel que parlaven, vaig entendre que eren un equip veterà, que havien vist moltes bestieses a la ciutat, pisos enormes buits des de feia dècades, a punt de caure, i pisos petits però publicitats com a nobles perquè estaven en un barri historiat, vergonyes infinites d’una ciutat rendista, i que també havien vist pisos nous fets de qualsevol manera, que d’això Sofi, que havia tingut un pare paleta, hi entenia una estona llarga, però que aquesta casa d’Horta, allunyada del centre i dels seus llocs i hàbits, havia estat feta a consciència, guiada segurament per algun mestre d’obres dels primers propietaris, paletes que sabien l’ofici, i mantinguda bé pels actuals propietaris; i a més, era una molt bona ocasió. El mercat hi jugava a favor. Sofi es va girar i va dir: Ja ho veus, reina, tenim el mercat a favor! El jove feia que sí, un cop i un altre, repetia que una ocasió millor no podia ser. Mira si n’és, de bona, va dir Sofi, que m’ha tocat el millor venedor del món. Fa dos anys que procura per mi. Ha regirat la ciutat, t’ho pots ben creure. La comissió que es tregui, estarà més que ben guanya-da, i jo, també t’ho pots ben creure, no sols hauré trobat una casa fabulosa sinó que a més he conegut un home que durant dos anys ha estat el meu àngel guardià. Ho deia davant del jove, que se la mirava embadalit. En vaig tenir prou per saber dues coses. La primera, que jo era allí per refermar les bondats de la casa, que com a molt havia de contribuir a detectar defectes abans de la compra, i prou. Vam passar al pati, hi havia testos de flors, dues pruneres i un llimoner.
L’altra cosa que vaig comprendre va ser que aquella felicitat de Sofi era recent, que el venedor l’havia conegut en ben altres condicions de l’ànim, quan una persona perd el món de vista i només es pot veure a ella mateixa en els seus pitjors moments, sense esma, però, tanmateix, en algunes persones, amb la capacitat intacta de ser generoses amb els altres, de donar a l’altre tot el que no es donen a elles mateixes, vaig comprendre que el venedor havia rebut aquest do de Sofi, la generositat sense mesura, allò que ella en deia ser paperera i no sempre li semblava bé, i consistia a fer el millor paper que pots representar. No era un home enamorat d’una presència que aviat, si Sofi comprava la casa, i tot feia pensar que sí, desapareixeria de la seva vida. Era la meravella d’un home davant d’una humanitat que potser no havia conegut abans. Aquestes coses passen, enamorament i meravella s’assemblen però no sempre són exactament la mateixa cosa, no sé com s’ho expliquen vostès, com ho viuen, com ho han viscut, si ho han viscut o no. Per la meva banda, coneixia aquell efecte, fins amb els meus quilos de menys i la desesma el podia notar. Sofi estava radiant i ens ho transmetia. L’home irradiava llum. I jo (ells no em miraven, l’escena era d’ells) si algú m’hagués vist hauria dit que el que fins aleshores estava diagnosticat com a malaltia autoimmune havia desaparegut o, si ho volen dir més fort, que fins els virus emetien llum tranquil•la. I tot venia d’aquella dona feliç, d’aquella estrella radiant, un projector de lluna, si em permeten l’expressió dels primers que van tenir la sort de veure cine, els més fantasiosos. […]
Tot va anar de pressa. Van comprar la casa i van començar-hi petits treballs de restauració, van plantar més arbres i flors al jardí de darrere, van pintar. Al cap de cinc mesos van fer una festa per celebrar-ho tot plegat. Va ser un èxit. Hi vam anar amics que feia temps que no ens vèiem, també familiars que no coneixíem, vam menjar la mar de bé, beure, fumar, ballar i cantar. Ja de matinada, quan quedàvem els últims set, Sofi va proposar, com a colofó, d’anar al parc del Laberint. El moment em torna un cop i un altre. Als convidats ens va semblar una idea formidable, de primera. Però no estarà obert, va objectar R, que no ho veia clar i tenia ganes d’acabar de manera clàssica, anant tots a dormir, els qui vivíem a la ciutat a casa i els de fora a qualsevol racó de la torre, que encara era estiu i hi havia prou matalassos. Això dels matalassos va quedar amagat per la xerrera general, tots volíem continuar de marxa i Sofi va reblar-ho dient que i ara,
anar a dormir, que al Laberint hi faltava gent. I, en efecte, no hi havia ningú. No obria fins a les deu del matí i faltava una eternitat. Una eternitat… Sofi va ser la primera a saltar el mur, deia que s’hi passejava cada dia una estoneta i coneixia les sortides i les entrades del recorregut del parc i que no importava la foscor, ben al contrari, que ara el Laberint ho era de debò. Beguts i fumats, els uns més que els altres, els uns empenyent i agafant dels braços i les cames els qui més ho necessitàvem, vam saltar tots el mur i vam entrar al parc. Quin prodigi, el Laberint de nit.
Uns quants vam pujar a un dels miradors que fan de guia i de talaia, promontoris que van molt bé quan algú es perd en el recorregut laberíntic i s’espanta, des d’on, si no pots veure el perdut, sí que en pots deduir la direcció des de la qual t’arriba la veu. La lluna era alta i rodona, projectava un ample feix de llum per tot el parc i componia una de les millors vistes que recordo. Era tan plàcid que mentre els meus companys baixaven cap al Laberint vaig decidir quedar-m’hi. Sentia veus alegres quan em vaig adormir, rendida.
Em va despertar el sol a la cara i un crit. Havien trobat Sofi morta en un passadís del Laberint.
