Ignasi Iglésias i Pujades

Sabeu quina és la primera virtut de tota l’obra de l’Iglesias? Doncs, és l’amor: és a dir, l’amor humanitari, el sentiment actiu de la germanor de tots els homes, i fins de l’home
amb les coses: és un posat d’home fort, enternit en la contemplació de la vida.

Això ha traspuat sempre de les obres de l’Iglesias, fins d’aquelles que semblen inspirades en tesis ben contràries a aquell sentiment, fins en la sàtira mes amargant, fins en l’himne més
esbojarrat a l’individu triomfant; sempre en el fons de qualsevulla d’aquestes coses hi ha una ànima fortament enternida, que tesi, sàtira, himne o contemplació, tot ho resol en amor; totes les seves actituds es defineixen en el gest de l’home que abraça.

I això es veu fins en la seva figura personal, física. Mireu- se’l: és un home alt que es corba per abraçar els més petits; és una cara ferrenya que sempre està a punt de plorar de bondat, de plànyer algú; perquè ell ha vist el dolor de la vora, i fins quan no el veu el pressent amagat dintre de cada pit, dintre de cada casa tancada; i sap que mai planyerà en va, perquè sempre hi ha algú per a plànyer. Encara que no senti queixar-se a ningú, va pel món
dient: “Pobrets! pobrets!…”, i està segur que a cada instant sentirà arrencar un plor retingut que la seva paraula pietosa deslliurarà.

Aquest és el misteri de l’atracció social que té l’Iglesias i el secret de la seva popularitat.

No hi ha res més popular que el dolor, i qui el coneix ja té obertes les portes del cor del poble, i qui el sap plànyer ja se’l pot tenir per ben guanyat. Perquè el poble té un gran instint per conèixer quins són els seus, i a la curta o a la llarga, els tria bé.

Mirem al cel, els que sofrim,
deixant que el cor toqui a la terra.
Si a l’infinit ens dirigim,
els grans dolors que tots patim
no ens faran guerra.
Mirem al cel
sense que el cor perdi una arrel.

Amunt, amunt el pensament
fins a assolir la serenor
de la blavor
del firmament!
Amunt, amunt el sentiment,
com el perfum d’un cor sofrent
i lluitador,
tot inundant-nos de claror!

I

I que feixugues cauen les hores,
les tristes hores del campanar!
Lentes, pausades, canten sonores
com una queixa del cor humà!
Lentes, pausades, cauen les hores
en dolç desmai,
com l’agonia del negre espai!

Quina basarda fan els afores
de la ciutat,
on greus, calmoses, canten les hores,
omplint llur eco la immensitat!
Quina basarda fan els afores!
Quina feresa, llur soledat!

La nit és trista: ni un vol d’estrelles
somriu al cel.
Ses meravelles
són entelades per negre vel.
I s’ou una remor,
enmig de la foscor,
que el cor fa tremolar!
I s’ou una cançó
quan l’aire de la nit els arbres fa brandar!
…………………………………………………
Els gossos, desvetllats, no paren de bordar!

II

I que feixugues cauen les hores!
Lentes, pausades, canten sonores
en dolç desmai,
com l’agonia del negre espai!
Quina basarda fan els afores
de la ciutat!
Quina feresa, llur soledat!

Al mig de l’horta mal conreada,
tota groguenca, sent a ple estiu,
hi ha una masia, quasi ensorrada,
d’aspecte pobre, rònec i ombriu.
Per les escletxes d’una obertura
pot veure’s, dintre, feble claror,
i s’ouen queixes de desventura
i el dolç murmuri d’una oració.
L’avi, el bon avi, jeu a l’alcova,
perduda l’esma, bo i panteixant.
Els fills preparen la seva roba,
perquè ja el veuen quasi finant.
El metge rústic d’aquells afores
aquesta tarda ja ha dit la sort:
que, abans de caure, tristes, dotze hores,
l’avi, el bon avi, seria mort.
Amb quina angúnia tots ells esperen
la veu sinistra del campanar!
Com s’esborronen i desesperen!
Els pobres gossos vinga bordar!
La nit fa via, i és més pesanta
i és més feixuga tot avançant.
Se sent un xiscle: tothom s’espanta.
Toquen les dotze bo i ressonant.
Els fills abracen llur mare santa,
ploren i criden, glaçat el cor,
i l’avi mor!

III

I que feixugues cauen les hores,
les tristes hores del campanar!
Lentes, pausades, canten sonores,
com una queixa del dol humà!
Lentes, pausades, cauen dotze hores
en dolç desmai,
com l’agonia del negre espai!
………………………………………..
Els gossos borden més fort que mai!

MADRONA (contenta de veure el Passarell).—Ah! (Alegroia, a en Boira.) Ja tornes a ésser aquí?

BOIRA. — M’he repensat i vinc a dinar.

MADRONA. — Ben fet.

PASSERELL. — Noi: tanca la porta.

(En Fidel va a tancar la porta de l’escala.)

MADRONA (a en Boira).— Ja ho sap la Susagna que et quedes?

BOIRA. — Sí; ja li he enviat un propi.

FIDEL (al Passerell). — Vaja, que han anat molt bé les Caramelles.

PASSERELL (bruscament).— Tan bé anéssim a casa!

FIDEL. — La mare va ésser força esplèndida. I això que només vau cantar dues peces.

PASSERELL. — Pobres coristes, si jo hagués cregut a ella!

FIDEL. — Tan generosa que és…

PASSERELL. — Sí: per a donar els seus fills.

(La Madrona arrenca a plorar.)

FIDEL (anant a consolar-la).— Bo! I ara!

BOIRA (col·locant-se a l’esquerra).— Sempre us les haveu!

MADRONA (a en Fidel).— Que no el sents? Que no el sents com em tracta?

FIDEL. — No us ho prengueu així: ha estat una bromada.

PASSERELL (aixecant-se i dirigint-se a la dreta).—No ha estat una bro­mada. Potser mai no m’havia formalitzat tant com avui.

FIDEL (des del mig de l’escena).—Però, què teniu?

PASSERELL (entre dents).—Res!… Sembla que tot em vagi en contra!

BOIRA. — No pas jo!

FIDEL (acostant-s’hi).—Jo tampoc, pare. Ni ningú!…

PASSERELL. — Tu no…  Però per culpa teva!… No, no per culpa teva… Ni sé el que em dic!… Per què havia de venir aquell senyor? Devíem ésser massa feliços!

FIDEL. — Estigueu tranquil. Que no vaig dir el què, ahir vespre?

PASSERELL.—T’hi atens?

FIDEL (amb convicció i serenitat). — El que vaig dir-vos ahir, ho diré tota la vida.

PASSERELL (acostant-se a la Madrona). — Ho veus, Madrona? (Amorosint-la.) No sents com parla en Fidel? I no t’agrada que parli d’aquesta manera?

MADRONA. — Vés: no em donis més pena!

PASSERELL (deixant-la). — És tossuda!

BOIRA. — Vaja, dona!…

FIDEL (amb molta tendresa).—Però , que voleu que us deixi? (Sense convicció.) Que ja n’esteu cansada de mi?

MADRONA. — No, fill meu, no!

FIDEL. — I, doncs? Parleu-me amb confiança. Vós no m’heu enganyat mai. Què us va dir aquell senyor?

MADRONA. — Que la teva mare es mor de tristesa, pensant en tu.

FIDEL. — Que sou bona! Comprenc el vostre sentiment delicadíssim. No us fa obrar així cap mena d’egoisme; molt  al contrari: el vostre cor generós arriba fins al sacrifici; però jo no puc consentir que us sa­crifiqueu  per ningú. No faltaria més que ara, precisament ara, per una altra dona, us deixés sols, tots sols, entre aquestes parets!

MADRONA. — Jo no ho vull, ho sents? Jo no ho vull que la gent et miri més com et mira. (Amb gran prec.) Escolta els meus consells. Jo, trista de mi, t’he ensenyat tot el millor que he pogut i el millor que jo sé és que, en aquest món, s’ha d’estimar, s’ha d’estimar i perdonar.

FIDEL. — Perfectament.

MADRONA. — Si la teva mare no va portar-se com tu voldries, no la culpis, a ella.

FIDEL —A qui, doncs?

MADRONA. — A la gent. Vés a saber si va ésser ella, que va pensar a aban­donar-te.

FIDEL. — Però em va abandonar.

MADRONA. — Què havia de fer?…

FIDEL (interrompent).—No escoltar-se ningú, rebel·lar-se contra la seva família, contra tot el món. Val més ésser mare que semblar honrada.

MADRONA. — Una s’acovardeix…

FIDEL. — Ella va estimar-se més la seva honra que el fruit del seu amor, si amor va sentir.

MADRONA. — Diuen que sí que estava enamorada.

FIDEL. — Motiu de més per a no abandonar-me mai.

MADRONA. — Sí, sí… Però, què hi faràs ara? La pobra ja se’n penedeix, i et vol al seu costat.

FIDEL. — Jo, doncs, no he d’anar-hi.

MADRONA. — Primer és la teva mare que tot.

FIDEL. — Primer és la meva consciència.

PASSERELL (concentrat, mirant a terra).— Aquesta és la paraula!

MADRONA. — Semblarà que jo t’hagi pujat sense cap mirament. Ai, Se­nyor! I tant que m’he desentranyat per tu!

FIDEL. — Per això us estimo tant.

MADRONA. — Jo t’he ofert totes les dolçors del meu cor.

FIDEL. — Per això no vull deixar-vos.

MADRONA. — Què pensarà la teva mare quan sàpiga que no la vols conèixer? Dirà, i amb molta raó: «Quina criança que ha donat al meu fill, aquella dona!»

FIDEL. — Seria bonic que es queixés!

PASSERELL. — Just… Després que ella no ha fet res, per tu.

BOIRA. — Es que, si es queixava…

PASSERELL. — Que vinguin uns altres pares a pujar millor els seus fills.

MADRONA. — Ja ho sé. Però en Fidel, per a fer-nos quedar com ens me­reixem, hauria de creure’m.

FIDEL (amb molta serenitat).— Aleshores jo seria dolent amb vós.

PASSERELL. — I amb mi també.

FIDEL. — Sí: amb vosaltres.

BOIRA. — És que sí!

MADRONA. — Nosaltres ja no hi tenim cap dret en tu.

FIDEL (somrient, persuasiu).— Però, mare…

MADRONA. — No m’ho diguis més! Quan no en tenies, sí, que te n’era! Si mai te’n faltés, te’n tornaria a fer.

FIDEL (pausadament i amb molta naturalitat i tendresa).—Vós, única­ment vós, sou la meva mare; aquella altra no va fer més que emmot­llar-me… Vós m’heu modelat… compreneu?… m’heu amorosit i m’heu infiltrat la vostra vida. M’heu donat, junt amb el vostre amor, la flor de la vostra joventut. M’heu cantat, gronxant-me en el bressol, les cançons de la vostra primavera. De la meva mare, no en queda res, ni el record d’un bes, ni l’alè d’un sospir, en la meva naturalesa. Tot, en el meu interior i en la meva sang, és vostre. La vostra vida ha purificat la del meu origen i l’ha renovada tota. Jo us visc a vós amb el cor i amb el pensament. Sóc vostre, tot vostre. Si no ho fos, si jo avui no fos sang de la vostra sang, ànima de la vostra ànima, us abandonaria, sí: seria com la meva mare.

PASSERELL — Series un ingrat.

FIDEL. — Més que ingrat! Un lladre que us ha robat la vida.