Irene Polo i Roig

Ahir, a les cinc de la tarda, vaig trobar al Cafè de La Rambla uns periodistes madrilenys: Alardo Prats, d’El Sol; Carreño, de La Voz i Pugés, d’Ahora, que eren a Barcelona de pas cap a Itàlia, on els ha convidat el Govern feixista. Estaven que no s’hi veien de cap ull. —Quina Barcelona! —clamaven—. És un tornar-se boig! Ahir, arribant de Madrid, vàrem anar a veure ballar sardanes, una cosa magnífica; aquest matí hem anat a la platja i després hem dinat a la mateixa Barceloneta. Hem menjat com uns lladres: quines llagostes i quin vi!… Però trobo que el més suculent de tot és això, això, ¿eh? I el xicot assenyalava cap a fora, al carrer, dringant i brillant com un riu de cascavells. Soroll i color adorables de La Rambla… —Aixó, aixó— seguia el noi extremeny i habitant de Castella —Aquests arbres, aquest moviment, aquesta variació, aquest olor de port, de pólvora i de roses… Que n’és de bonic, renoi! Des de la penombra del cafè, miràvem el sol que queia com una cascada damunt del carrer.

[…]

Nosaltres suàvem com uns polls. —¿Veus? — deia Alardo Prats, ventant-se l’americana— aquesta calor em dóna alegria. A Madrid la calor és un càstig: aquí, en canvi, és una temptació: la d’anar-te’n al mar. Carreño no havia estat mai a Catalunya, i ens ha confessat que la major part de la il·lusió que li feia aquest viatge a Itàlia era per veure Barcelona. Barcelona, a la resta d’Espanya, té un prestigi de ciutat fatal: és la ciutat que crida, que maquina, que lluita i que enamora. Se l’odia i se l’admira. Exactament igual que a una vampiressa. Ja ho veieu: ningú la resisteix. Tots els milers de forasters que he tractat i llegit han fet aquestes declaracions d’amor a Barcelona. ¿Per què? És una ciutat plena de defectes: tants i tant lletjos, que els que hi vivim, arriba un moment que no els hi volem perdonar. Però, ah!, quan hem estat uns dies a fora, sense veure-la!… Ens tirem als seus peus, i, entendrits, perduts, li riem tots els vicis com si fossin gràcies…