La base de dades de les Lletres Catalanes
Va ser un poeta, traductor i crític literari català. Va ser el pare de l’escriptor Jaume Pérez-Jorba.
Va estar vinculat a diversos grups modernistes de tendència regeneracionista (entre els quals, el de L’Avenç). Va col·laborar a L’Atlàntida, La Renaixença i en diverses publicacions vinculades al modernisme reusenc (“La Nova Catalunya”, “Lo Somatent” i “El Francolí”). El 1898 va ser un dels principals impulsors de la revista “Catalònia”, des d’on defensà el vitalisme, criticà el decadentisme i difongué l’obra de D’Annunzio i d’Émile Verhaeren.
El 1900 o el 1901 va marxar a París, probablement a causa dels seus lligams amb l’anarquisme, i estigué vinculat a la Banque de Catalogne (des del 1924).
Des de ben aviat s’interessà pels nous corrents avantguardistes i en fou un dels principals divulgadors, especialment des de L’Instant (1918-19), revista que ell mateix fundà a París i que subtitulà “Revue franco-catalane”. Col·laborà en revistes de l’avantguarda internacional, com “Noi” a Itàlia, “Grecia” a Espanya o “La Révue de l’Époque” a França. També traduí poemes d’Apollinaire, Reverdy, Pierre Albert-Birot (a qui dedicà un llibre: Pierre Albert-Birot, 1920), Max Jacob i Tristan Tzara. Com a poeta publicà Poemes (1913), Sang en rovell d’ou (1918), que inclou poemes abrandats i aliadòfils sobre la guerra, i Turmell i el boc en flames (1921), de tema amorós.
Va dirigir la sucursal del Banc de Catalunya a París, que la dirigí amb èxit i aprovació de tothom fins a la seva mort a finals d’agost de 1928.
Va col·laborar a “Las Noticias”, El Poble Català (en fou corresponsal durant la Primera Guerra Mundial), “Le Figaro”, “La Publicidad”, “El Día Gráfico”, La Veu de Catalunya, “Terramar” i “El Globo” de Madrid. També és present en publicacions de caràcter anarquista o regeneracionista com La Revista Blanca i “Un Enemic del Poble”.
Jo no sento el meu pas pel caminal
callat per on el Somni se m’enduu.
És l’hora del silenci que el sol lluu.
Un vel de perles sembla el cel, igual.
Arriben els xipresos amb obscures
puntes a eix cel: immobles, sense plant;
tristos semblen talment, mes no ho són tant
com els xipresos de les sepultures.
El país del voltant no és conegut;
solitari, un misteri hi està latent
d’un temps antic on mon pensament
es perd, bo i caminant pel camí mut.
Jo no sento els meus passos. Jo sóc com
una ombra; el meu dolor és com una ombra:
la meva vida tota és com una ombra,
vaga, incerta, indistinta, sense nom.