Joaquim Folguera i Poal

Començà a publicar poemes, traduccions i articles a “Renaixement”, “Diari de Sabadell” i “Ars” entre el 1912 i el 1915, any del seu primer recull de versos, Poemes de neguit. En aquesta època la influència de Josep Carner el dissuadí de seguir models literaris decadentistes. Però fou sobretot l’organització de l’Exposició d’Art Nou Català (Sabadell 1915) que l’erigí en defensor de l’art modern i el posà en contacte amb artistes com Josep Aragay i Joaquim Torres i García, i amb escriptors com Carles Riba i J.M. López-Picó,amb qui codirigí La Revista des del 1915 fins a la seva mort.
Durant aquests quatre anys, entrà en contacte amb diversos nuclis de la cultura catalana que el portaren a col·laborar en publicacions tan diverses com la que ell dirigia, “Un Enemic del Poble”, “Arc-Voltaic”, “Trossos” o “La Publicidad”.

Intentà superar les limitacions que en aquella època demostrava tenir el noucentisme sense perdre mai de vista l’exemple polític de Prat de la Riba —l’herència del qual veia en Jaume Bofill i Mates— i l’evolució de l’art francès. Així, esdevingué un dels principals introductors de les avantguardes a Catalunya, a través de traduccions i textos de crítica que mostraven la seva preferència per l’avantguarda literària francesa per damunt de la italiana. No obstant això, entenia els poetes d’aquest moviment (Apollinaire, Reverdy, Birot, Jacob) en relació amb altres poetes contemporanis francesos (principalment els que publicaven a “La Nouvelle Revue Française”: Duhamel, Vildrac, Claudel i altres), els quals, com els avantguardistes, volien superar els atzucacs en què s’havia encallat el simbolisme.
És per aquest motiu que en els seus textos ajuda a introduir el terme postsimbolisme per definir la poesia moderna. Paral·lelament, dugué a terme la reivindicació d’una crítica literària incisiva i implacable per a la cultura catalana.

El seu llibre de crítica Les noves valors de la poesia catalana (1919) defensa que la poesia autòctona ha estat capaç d’arribar a la modernitat (al postsimbolisme) per si sola, a través d’un procés de purificació que de Verdaguer va a Maragall, té el seu punt d’inflexió en Carner, segueix amb López-Picó i Riba, i condueix a J.M. Junoy i J.V. Foix. Es tracta d’una revisió de la tradició catalana d’herència noucentista que té molts punts en comú amb la crítica de Riba.
També la seva poesia, després del segon llibre (El poema espars, 1917), apunta camins semblants als que seguia la de Riba. Tanmateix, l’evolució de la seva obra quedà estroncada prematurament (patia reuma articular i defallí per l’epidèmia de grip espanyola) i les vies que emprenia el 1918 només poden rastrejar-se a partir de les múltiples edicions pòstumes dels seus poemes inèdits. Al llarg dels anys vint i trenta es convertí en un autèntic mite literari, la seva obra es reedità diverses vegades i el premi de poesia més important que es creà dugué el seu nom. També traduí poesia anglesa i fragments de Maeterlinck.
Deixà incompleta la traducció de Contes cruels de Villiers de L’Isle Adam que li havia encarregat l’Editorial Catalana (acabada per Carner), una novel·la i una obra narrativa de la qual només se’n coneixen dos contes.