Si el regionalisme és una cosa que transcendeix a tota la vida social: si fins sa influència arriba a la vida espiritual del poble; si obra sobre els sentiments generadors de la família, de la pàtria, de l’art, del dret; si, en una paraula, influeix en la substància del cos social, no pot menys la política també d’experimentar sos efectes. Perquè el país influeix sobre son govern polític, així com aquest sobre aquell; vegem, doncs, si la influència del regionalisme ha d’ésser beneficiosa en allò que a la política pertoca. Ja abans provàrem l’analogia del sistema regionalista, la congruència, com diuen els teòlegs, entre aquesta forma social i la forma del govern diví sobre les criatures; mes ara el nostre objecte és més particular i pràctic, i convé inquirir si en els presents temps la influència regionalista pot donar lloc a algun bé al nostre país, puix en la consciència i en la boca de tothom està que no té un avantatjós sistema polític.
Els anys de govern parlamentari, sistema artificiós i de gran vanitat, sota el brillant engany d’unes eleccions cegues i inconscients, fundades en la materialitat del nombre de vots, han anat formant una vertadera oligarquia, que ha aconseguit tenir la nació a les seves mans, o millor, sota sos peus, que ja no és govern representatiu ni encara parlamentari, puix cap correspondència no hi ha entre els legisladors i el país que representen, ni en les deliberacions públiques obtenen cap resultat la ciència ni l’eloqüència; uns quants formant societat per a l’explotació del país en son profit, sota la denominació de partit tal o qual han arribat a fer-se seu el govern de la nació, i per torn pacífic o a la violència volen gaudir dels avantatges del poder. La mentida que sia el parlamentarisme el govern del país pel país és avui evident a tothom, i és una vella fórmula que enclou el contrari del que diu. Gairebé els ciutadans més virtuosos i rectes estan allunyats de la vida política, i és una regla general, que és clar que deu tenir lloables excepcions, que la major part dels qui s’hi fiquen és per pescar, constituint la política un ofici i un modus vivendi d’un eixam d’homes, dels quals la immensa majoria
Poca significació tenen en la propietat, en el comerç, en la indústria, en el treball o en la ciència nacional. Estem tal volta condemnats a tenir governs oligàrquics, perquè no existeix cap aristocràcia; l’oligarquia és una aristocràcia borda, i per tant desastrada; i així és convenient mirar si hi ha un lenitiu que pugui alleugerir aquest mal que fa anys està sofrint la nació, si és possible treure la base sobre què reposa, això és, la causa generadora de l’oligarquia contemporània.
Els temps presents, al nostre entendre, tenen una gran similitud quant a la composició social i política, si no en la forma externa, almenys en son ser intrínsec, amb els temps del feudalisme degenerat, en què, deixant aquest sistema d’ésser un vertader organisme públic, lligava a un pern fortíssim i immutable tots els components socials de l’època, movibles i sense sosteniment, per causa de les circumstàncies d’ella, constituint i formant dels dits elements una vertadera societat, el nucli de la qual era el castell feudal. […] La moderna oligarquia parlamentària és una hipòcrita, encara que vistosa, forma d’aquell estat de descomposició feudal, adaptat a les circumstàncies de la present societat. Sos cabdills, generalment parlant, adquireixen el domini per la força o per l’astúcia, no en virtut del dret, i ses milicies que els sostenen i ajuden a conquerir el poder viuen sobre el pais, com les milícies feudals, sota la forma en aparença honesta de serveis, empleus i oficis ben retribuïts, o tenint exempcions i privilegis ocults a costa d’aquells de sos conciutadans que no s’ocupen més que de treballar i de tenir ben ordenada sa família. Fins segons diuen els papers públics i els mateixos diputats i senadors de les cambres, puix nosaltres res no hi sabem, ni hi volen treure ni posar. està també ara en ús el donar llocs i oficis en feu, és a dir, mitjançant un cànon que s’ha de pagar al senyor directe, amb la diferència, emperò, que constituint l’antic sistema un estat legal i públic no permetia les exageracions immorals, que, dat cas que la cosa sia certa, poden originar-se de la forma secreta que avui es guarda en aquest desordre.
[…]
¿Podrà avui dia la regió deslliurar el país de l’opressió de la desacreditada oligarquia parlamentària que li xucla el suc vital, així com antigament els pobles amb son vigor de vida dissiparen la decadent feudalitat?
[…]
La resposta a la pregunta damunt escrita é molt senzilla i notòria: sols pot reconstruir la regió el qui l’ha feta.
És evident la necessitat de la reconstrucció: un òrgan que no funciona s’atrofia, i la regió fa molts anys que per diverses causes te com suspès son moviment vital, i, si bé és cert que les arrels són molt vives, l’arbre en bona part s’és assecat i necessita d’una mà benefactora. El materialisme de l’època ha creat els grans centres, on moren els nobilíssims sentiments, les sanes idees, els costums senzills i l’abnegació necessària; i xucla la vida de la regió fins a deixar-la anèmica. Els mateixos grans centres polítics suposen el materialisme. L’enervament dels membres que, incapaços de manejar-se a si mateixos, reben de bon grat i paguen bé el qui es prengui la pena de regir-los: els principals ciutadans, fugint dels càrrecs públics per delectar-se amb sa riquesa, perdent cap a l’últim fins l’esma i coneixement de sa missió social, tot demostra que la sensualitat enervadora ha robat als membres la força i vigor que deuen posseir per a portar una vida pròpia, personal i ben ordenada.
Doncs si el materialisme polític i el dels costums porta la mort al regionalisme, no pensi ningú que els interessos materials, com comunament diem, puguin ressuscitar la regió. Ordenats i dirigits, constituiran un vincle social: mes per si mateixos abandonats a l’estímul i apetit, són el més fort desconjuntador del cos polític: ja Sant Tomàs deia que les lluites, no sols entre els homes, sinó entre les bèsties, provenien de cibis et venereis, i veiem en els nostres dies les concupiscències ésser les qui encenen la dinamita que amenaça capgirar l’ordre social. Mai no havem cregut que el vi, les patates o el carbó hagin d’ésser el llaç d’unió entre els habitants d’una encontrada: el diner mai no ha estat ni serà principi ordenador: al revés, és molt desordenador i vol molt d’enteniment: necessita d’ell la regió o comarca, sense ell no pot passar la societat; més, és un principi superior al diner el que ha d’unir els homes entre si, fent circular la vida per les venes del cos social i donant increment a sos membres.
Hi ha moltes altres forces humanes que tenen vertadera eficàcia en la vida regional, mes que no són pas per si mateixes causa de vida. La filosofia es una gran cosa: poble que pensa no és mort: un enteniment que treballa vol dir una ànima viva que, rectament il·luminada, pot conduir el cos pel vertader camí. Mes, l’enteniment humà necessita de l’enteniment diví, no es basta a si mateix, té un cercle molt reduït, i, si no es basta a si mateix, menys arribarà a poder donar vida al conjunt social. ¿Qui tindrà prou supèrbia per a pensar que son enteniment pot ésser el substantiu d’un poble? Els organismes, els crea la naturalesa, els homes sols poden mirar de no posar obstacles a ses funcions i ajudar a la felicitat de l’operació: mes donar-los vida és impossible.
[…]
Mes venint al cas particular del regionalisme, la raó i l’experiència ens demostraran que la Religió ha d’ésser la restauradora i que sense ella és impossible fer cosa de durada i sòlida. Havem fet notar la importància que el sentiment té en el regionalisme, de manera que, apagada aquella afecció de l’ànima, la regió per si mateixa s’esvaeix. El sentiment de la naturalesa es troba també en l’amor regional: mes aquell cerca son complement natural en el sentiment religiós, i en ell troba l’eficàcia pràctica per a arreglar la vida. Amem la vall en què naixérem, la vila en què veiérem la primera llum, l’encontrada del nostre origen: mes aquesta amor quedarà vençuda per les magnificències del luxe i la seducció dels plaers, si el dit sentiment d’amor al país nadiu no està consagrat per la Religio; el que clava l’home a sa comarca es l’atracció que sobre d’ell exerceix la parròquia en què fou batejat, el cementiri en què reposen els ossos de sos pares, la veu amiga de la primera campana que oí en la vida, la creu que fita l’entrada del terme, els honrats costums de tendra pietat, les pures afeccions de família, en una paraula, un mon espiritual que condueix més a la felicitat que no pas tot el materialisme dels grans centres. […] L’Església té com a missió divina purificar i animar els pobles amb sentiments humans; fer prevaler l’esperit sobre la carn, dilatar el regne d’aquell i subjectar aquesta sota el domini de l’enteniment; és a dir, fer prevaler l’espiritualisme sobre el sensualisme. El regionalisme és espiritual per essència, doncs, qui el sostindrà fora d’una potència espiritual?
