Jordi Julià i Garriga

Contra W. B. Yeats

Quan siguis trista i grassa i ja no et mirin
els obrers en passar, i els pits et pengin,
i quan molt vella els néts no et reconeguin
el vesc dolç del teu cos, la pell de lliri

(que va atrapar tants homes, i una dona),
si els ensenyes les fotos, vora el foc,
no els parlis mai de mi, deixa’m a fora
del teu passat: furtiu d’un vedat clos.

No t’enyoris als llibres que vas viure
ni, pel que hauria estat, sentis cap pena:
ja no viuríem junts, no em parlaries,
ni hauries llegit mai aquest poema.

Contra William Wordsworth

Jo sóc el petit vailet
POPULAR

He tornat al meu bosc al cap dels anys.
No per obligació ni complaença,
ni per buidar l’avorriment d’estiu.
Hi he tornat per omplir aquest cap al tard,
en què els pardals ja són ratapinyades
i el drac del sol s’enfonsa a dins la cova,
per descobrir la meva geografia
a qui ve amb mi i enllaça la meva ombra.
Hem passat per carrers que ja em sabien
de quan no coneixia encara els noms
dels pintors i els poetes que els bategen,
de quan eren de fang, basses i glaç,
i pols de sang dins dels genolls pelats.
On ara hi ha les cases era un sot
que havia fet de rambla d’aquest puig,
i encara de petit s’omplia d’aigua
totes les primaveres, i els granots
raucaven el misteri del desig.
Llavors que la vorera era camí,
serpentejava fins la cantonada
un canyissar que ens proveïa d’armes:
llances, fletxes, i fulles que ens tallaven.
A cada vora esbarzers alts de móres,
i mates de fonoll, i una pinyoca
que havia rodolat, esbardellada
per les rodes del carro d’un veí.
Eren tendres i verds, amb gust de brot,
els pinyons que petàvem allà al mig.
Més enllà hi ha una alzina centenària
que ha fet torçar el carrer per conservar-la,
testimoni d’un món mediterrani
de roures, de garrigues i suredes.
A l’esquerra hi havia un pi molt alt
on, ja de llustre, abans de tornar a casa,
ens aturàvem a mirar un mussol,
que no ens feia cap por quan allargava,
llunyana, la seva u pels verals foscos.
Anem pujant amb més pena que abans,
com si fos una vida que pugés
a collibè damunt de mi mateix
fins arribar a les vores del meu poble,
on marges i canyissos fan de mur.
Hem seguit, des de dalt, tot el riu Sec
i hem vist de lluny les urbanitzacions
que han tacat de verola les pinedes.
Les cases no han canviat, i al nostre pas
he dit allò mateix que vaig sentir,
o vaig creure pensar, en parlar amb els pares.
He vist néixer carrers i créixer cases
on hi havia hagut basses i bardisses,
on s’enlairaven pins i la figuera
retorçava les branques com la serp,
i em dolc de no tenir aquelles imatges
estables al record, franques i pròximes,
com tampoc tinc la cara del meu avi
que és només pell suada sense parla,
sense afaitar, i amb feridura als ulls.
Ell també va ser igual que aquest paisatge
els últims anys de quieta malaltia:
l’abocador de terres i de runes
que són pilons de dies i de mesos
d’un ermot que es va omplint sense sentit
i creix cap al no-res, i és niu d’herbotes.
Ara hem deixat enrere un terraplè
on el nen que vaig ser s’hi entretenia
arreplegant rajoles de colors
que eren rebuig de cuines i de banys:
com un buscador d’or desenterrava
tessel·les o les peces d’algun giny
que eren tresors, ben netes, per al joc.
Hem refet un camí que s’ha tancat
entre ginestes altes i argelagues,
i hem anat ascendint, a poc a poc,
fins que els pins han fet ombra al nostre cel
i feien les agulles de pinassa
una catifa relliscosa al pas,
d’un caminoi antic que era una feixa
amb més d’un cep retort, supervivent.
La mare em va explicar que de petita
son pare se l’enduia pels voltants
a esbrollar aquella vinya que hi menava,
i potser aquí mateix els dos van seure
a esmorzar un pa d’ahir que no ha oblidat.
Allà davant encara hi ha el meu bosc,
meu perquè el vaig triar i així li deia—
que un altre que no sé és el propietari.
Era el meu bosc una pineda estreta
i força dreta amb una torre al mig,
com l’esquelet d’acer d’algun gegant
que va morir aguantant cables elèctrics.
Entre els seus peus, sobre el pedrís de pòrtland,
jugava a rajoleta tota dreta
amb pedretes trobades pels voltants
—clares i fosques, planes, rutinàries—,
hi obria el berenar com un regal
i dins la molla tova, tendra i blanca
hi ofegava la boca i respirava,
i era llesca de pa, tomàquet i aire,
i xocolata negra amarga i dolça.
La mare em va ensenyar a amagar els bastons
a sota una bardissa que em guardava
el mateix gaiatet pel proper cop,
que em servís de puntal per fer camí,
o d’hàbil extensió dels dits que furga
per entre la pinassa per saber
si un tou de fulles és un fredolic
o uns bonys són un erol de pinetells.
Un cop, allà, hi vaig trobar tres bales,
no perfectes del tot, arrodonides
per algun pare antic perquè el seu fill
jugués amb unes pedres més suaus
(o, ben pensat, potser eren projectils
d’algun trabuc de rude guerra infame
que al cap dels segles fan, encara, el fet
i em fereixen endins, a la memòria).
I quan ho dic penso que no sé on són,
en un forat de casa, en una caixa,
perdudes com l’infant que les llançava,
fredes, però esperant un altre nen
que trobi un nou tresor en un racó.
Tot va quedant enrere i fa impressió:
que secs i sols que queden aquests pins,
domeny antic d’una mitologia
rústica i personal, d’infància humil,
que sembla ben ridícula als ulls grans
de qui coneix maldats, enganys i enveges.
Però els somnis són somnis que ens han fet
de la matèria humana que es perdrà.
Tornem de fosc, que se’ns fa tard, a casa
com de petit quan la tarda era curta
—la més llarga de l’any— per tants de jocs,
i refem sense pausa, a pas lleuger,
pinedes i barrancs, camins i rambla,
fins a ser a les voreres que em coneixen.
He tornat a la font que es va enterrar
sota les albes, al cap del carrer,
on vaig néixer i vaig viure, que no em té.
He tornat al meu bosc al cap dels anys
per saber que només es troba en mi.

Et dius Eusebi Font Terrades
Vius al carrer Dr. Oliva i Prat
número 15 de Girona
Si no saps tornar a casa
pots trucar al 972603015
o al 619208330
i allà contestarà la teva filla
Em vas posar Gisela
Sempre tens per al cor una pastilla
a l’infern de l’abric
te la poses a sota de la llengua
No pateixis que tot s’arreglarà

A quatre mans, anem plegant vaixells
de sécs senzills i imatge aproximada
a aquelles naus que de petits pintàvem.
Anem fent nits de flotes de paper
que llencem a la mar d’incertes vies.
Anem bufant les falses veles junts
per arribar a bon port sense naufragi.
Mentre anem oblidant tanta figura
inerta i singular, sense destí,
que els nostres dits han fet amb el seu art,
seguim plegant vaixells i els confiem
la nostra traça, i la rosa dels vents.

Ve d’un món, corromput amb mots estranys
per segles de domini i de veïnatge,
que el fang ha anat tacant o s’ha empassat.
És d’una terra on tenen nom les cases,
on s’hereten motius sense cognoms.
Recorda encara un temps de fred de ferro,
de molls cremant, ansats, i torrapans,
d’ensulfatar, lligar, d’anar a fer llenya,
d’aviram a les gàbies de l’eixida.
Coneix tots els pedaços i els sargits,
i unes cançons d’infant que ningú sap.
Ara és com l’estranger en un país nou
que ningú entén quan diu els mots dels seus,
com el mut que demana caritat,
i vol els sots, les coses que va perdre.
Senglar que furga inútilment en fang
per trobar arrels.

De ben petits, les tardes dels estius
perseguíem la vida que era esquerpa,
a sota els rocs, per entre les escletxes,
tornada sargantana per caçar.
Llavors vam descobrir que ens fugiria,
que havíem de ser vius i estar a l’aguait:
la paciència i l’enginy eren les armes,
i trepitjar amb una mà ferma i tova
el tresor que es movia a sota els dits.
Les caixes de sabates eren gàbies,
les fulles d’enciam i mosques mortes
el banquet rebutjat pel pobre saure,
que un dia apareixia mort i flàccid
de panxa enlaire amb el seu ventre clar.
El gat de casa sempre era més murri
per atrapar-la amb una sola pota,
marxant altiu amb la presa a la boca.
Però els seus danys eren més greus que els nostres:
deixava un tros de cua retorçant-se.
Ara hi ha gent que no troba el seu lloc,
i a mi, per dins, se’m remouen paraules
buscant un tot perdut, algun context,
per fer sentit.

Es feréstec i trist aquest so fosc:
les tortugues copulen al jardí.
S’escometen, i fugen, i s’atrapen,
intenten acoblar-se però els costa,
encara que la força dels seus gens,
un ímpetu ancestral que els bull endins,
desitja sobreviure-les, usar-les,
i els fa cremar la sang sota la closca.
L’escut del ventre topa amb la cuirassa,
i no es miren ni es troben la carn rèptil.
Fa soroll el plaer que els porta al risc
de quedar panxa enlaire i no tombar-se,
quietes i sense alè, cuites pel sol;
que el principi vital que mou l’espècie
ja s’ha perpetuat en l’individu.
És feréstec i trist aquest so fosc,
com els crits i els gemecs que fa la nit.

Una fletxa d’ocells clavant-se al cel
hauria estat pel bard antic l’auguri
d’aquells petits i obscurs errors a témer
quan els déus descendeixen per jutjar.
El trobador n’hauria fet l’anècdota
del seu impuls poètic del bon temps.
La lírica romàntica un patètic
símbol del pas dels anys irredimible.
I l’autor postmodern hi veu la imatge
d’humana lleugeresa i inconsistència,
de tanta vida fora d’un mateix.
Aquests ocells, però, no són de lluny,
no són grues, ni ànecs ni cigonyes,
fan niu a prop, enmig de camps i boscos,
i aviat la formació d’ordre inexacte
es fon amb un estol que voltoneja
excitat i convuls cases enllà.
Són gavians argentats per sobre el cel
no pas d’un mar després de la tempesta,
ni d’un port quan retornen les barcasses,
sinó d’un gran abocador pudent.
Rates de mar abans, són carronyers
d’un món que es llença en munts d’escombraries.
Definitivament han emigrat
de l’àmbit natural que els pertanyia,
de la vida cruel, incerta, dura,
cap a un constant estat del benestar
on la dieta és menys fresca i més segura,
i on poden perdre el temps en barallar-se
-sense raó aparent, potser per tedi-
pel cos buit d’una nina sense cap.

En Joan sempre seu al seu balcó,
porta boina i la roba que li donen,
i crida a aquells que passen i el coneixen,
els atura i pregunta cap a on van,
amb els mateixos mots: -Ara tu, què faràs?
I veus que sempre li respons igual,
maquinalment, sense importància, tan
banal és la resposta com la vida
que atribuïm a qui no pot pensar,
i fins i tot el seny l’ha deixat sol.
Després allarga el braç per ensenyar-te
el seu rellotge i retenir-te allí,
i convertir-te en osca al tall del temps
sempre uniforme, fi, esmolat, continu.
I sempre li demanes quina hora és,
com faries a un nen, per simpatia,
matí, migdia o vespre, i et respon
«La una».
Dius que és tard, i vas o tornes
cap a casa, segur que ja ha oblidat
tot el que li hauràs dit, tot lamentant
el llarg present on viu, sense saber
del cert si el seu rellotge està parat
sempre a la una, si creu realment
que tot pertany a un llarg moment perpetu,
si són les nostres busques les que marxen
massa enganyosament per una esfera,
mentre giren els astres damunt nostre.

Al final vas aprendre a fer l’amor
amb gent que no estimaves, i a estripar
les històries d’amor de tots els contes
que encara alguna tarda desvagada
et portava a llegir, i que somiaves.
Ara ja fa molt temps del primer cop
aquell, i estàs a punt d’anar-te a viure
amb un home que expliques que et fa riure,
que cuina per a tu, que sap partir-se
un bon vi negre, i que diu que et comprèn.
T’has decidit al llarg de moltes nits
que has buscat prínceps blaus en els servents
que hauran aconseguit fer-te sentir
com una reina o una ventafocs.
Els palaus no són tals, i les carrosses
no portaven enlloc: cap a les cambres
d’algun hotel barat, o potser als pisos
que no vas visitar gaires cops més.
Qui hauries desitjat que et despertés
amb un petó t’ha deixat adormida,
i has escapat descalça d’aquells prínceps
que han volgut emprovar-te una sabata.
Avui que no preguntes al mirall
qui és la més maca, i que no creus en cignes
sinó en ànecs salvatges, et conformes,
per ara, que demà qui sap què passa.
Al final vas aprendre a fer l’amor
amb aquell home amb qui ara véns a viure.

Menjar avellanes tendres coronades,
i oblidar dita i focs de Santa Helena.
Anar a aplegar ametllons, i allí petar-los,
al peu mateix de l’arbre que els velluta.
Punxar-se amb la pellofa de castanyes,
pelar i marcar la pell perquè no esclatin,
i anar abocant en sacs les torronades
amb negres mans de cremadís i fred.
O anar a abastar pinyoques, molt millor:
resinoses encara, esbadocades
llençant els fills d’un gust de brot verdós.
Un món perdut que se’ns conserva en fruits
secs, embossats, esdolceïts, comprats,
i que provem de pellucar entre els àpats.
Afamats de records, de qui vam ser,
de tot fem feix.