Jordi Llavina Murgadas

I enmig d’un dia deslluït cremem com atxes
ÓSSIP MANDELSTAM

Sempre faig tard, deies quan, finalment,
apareixies al marc de la porta,
i tots ja érem a taula, i t’esperàvem
—amb gana, esclar, i amb mala llet, alguns—,
perquè ens havien citat a les dues
i tu arribaves sempre a quarts de quinze,
llavors que, de l’aperitiu, només
en restaven pinyols d’oliva als plats
i grans de sal i engrunes de patates,
i unes escorrialles vermelloses
de salsa d’escopinyes, en uns bols,
i de vermut, a les copes dels grans.
El pare remugava alguna queixa,
però, de tan indirecta com era
—i vertebrada per un fil de veu,
que naixia de la gola operada—,
semblava que parlés d’una altra noia,
car tu eres la nineta dels seus ulls.
Ho sento: sempre, sempre he de fer tard.
És pel muntatge que estem preparant.
I tu anaves traient-te la bufanda,
primer, i la gorra, l’abric i el jersei.
I, en l’aire remogut en desvestir-te
de tanta roba, quedava, durant
uns quants segons, una pudor de fum
de tabac ros: canells i braços prims,
les mànigues lleugeres de la brusa,
vèiem això —que eres molt fredolica,
però a cals pares s’hi està tan calent!—.
A taula, començaves a fer el plaga,
i et perdonàvem, cada any, el retard
per la teva manera de ser, alegre.
Sempre faig tard, mon Dieu. No tinc esmena!
Deies mon Dieu per recordar que havies,
hélas, viscut dos anys sola a Lió
estudiant teatre i art dramàtic
(l’últim dinar de Nadal que et veiérem
vas fer salat —vas dir— per un muntatge:
vés a saber què estàveu preparant
—¿un Ubú Rei de barriada, un Shakespeare?—).
I no gosàvem evocar-te França:
hi havies fracassat. No eres constant
—i la teva manera de ser un caos!—.
Sempre faig tard, deies, i aquesta frase,
més que cap altra, et definia bé.
La mare mai deixà de protegir-te:
vas arribar després de tres xicots,
l’única nena en nissaga de mascles.
Ja vas fer tard en pic del naixement:
en Marc i tu us portàveu nou anys —tretze
amb mi, que sóc el gran—. I et vas passar
fent tard, sense voler, tota la vida.
Arribar tard va ser, doncs, el teu fat.
I ara, amb els pares a la vuitantena,
veig el mateix posat d’ensopiment
en els germans, cap jup damunt el plat,
tres homes que hem precoçment envellit.
Quin dia de Nadal més trist, Eulàlia!
Jo penso que un galet és una ròtula,
i en Quim, el nét d’en Pep i de la Clara,
potser rumia que la carcanada
que hi ha a la plàtera de la carn d’olla
—un corn farcit de cigrons, i de fulles
de col, i de bocins de pastanaga—
s’assembla a una armadura rovellada
plena de vísceres de cavaller
velades per un tel ressaguer d’ànima.
La mare no ha enxampat el punt de sal
del gall, que, a més a més, degota d’oli.
Sort dels torrons, que ens deixen gust de dolç
als llavis! Sort, encara, de les neules,
que, bo i menjant-ne, fan jugar els petits!
Hi ha fills i néts (i aquest primer besnét,
que ja no vas tenir temps de conèixer).
No acabes d’arribar: no t’esperem.
No arribes mai: no t’hem reservat lloc.
Els esperits com tu no fan mai tard:
hi són a perpetuïtat (almenys
fins que no es mori l’últim que els recorda).
És el primer Nadal que no hi ets, Laia,
és el primer dinar que ets puntual:
la comensal absent que seu a taula,
i menja i beu, pica l’ullet, somriu,
i ens va parlant, calmosa, en la memòria,
i sempre fa pessigolles als nens
i, en acabat de l’àpat, se’ls endú
en un racó i, mentre els grans fem la copa
i alguns encenen un cigar, i fumen,
i el pare es queda contemplant el foc
després de fer servir l’atiador
—és la seva manera de sentir-se
tan bé, silent en la malenconia—,
ella els explica històries de neu,
belles contalles del temps cru d’Advent
i d’aquest temps de roses de la infància,
i és com els vells fantasmes —immortals
i edificants— de la literatura.

¿De què ha servit estimar-te tants anys
—digues, ¿de què?—, que l’amor és un foc
que no podem guardar, i és com si el groc
i el roig que ens escalfaven, ara estranys,

en recordar, ens repintin sols els danys
—rancor i tristesa— o encendrin el manyoc
d’artèries i carn del vell badoc
del cor, que no es cuidava haver paranys.

¿Què ens n’ha quedat, del temps de joia? Res
que no es torni odiós, res que no sigui
un ornament de la melancolia.

Atès que l’ànim mai no en surt il·lès,
¿de què ha servit, l’amor? ¿Caldrà que escrigui
que l’obra d’uns quants anys se’n va en un dia?

A Josep M. Esquirol

El cos, la vida. Hi ha un dia que entens
que les coses expiren. Com la planta.
La vellesa és un do. La dona infanta
un ésser per la mort. Neix sense dents.

I entens que tot toca a la fi —sarments
d’un cep que podaran o cor que es vanta
de poder abastar el món—, que res no aguanta
i és com la flama del llumí que encens.

Sabem que un dia hem de desaparèixer.
La raó ens adverteix que res no dura.
No en deixarà la mort ni un per merèixer.

Quin mal ramat compon, la nostra espècie!
Llançada a viure sense gos d’atura,
sentint-se moridora es fa menys nècia.

Quan tu te’n vas,
me deixes la mà tan morta
i tan sola, que me cau.
Blai Bonet

Durant molts anys vaig témer aquelles mans.
Es rabejaven sota la canella,
i una, balmada, es feia una escudella
si jo tenia set —les seves mans

que tant vaig estimar!—. Eren amants
la meva esquerra i la mà dreta d’ella.
Semblaven fetes de pell de parpella,
les seves mans de noia, sense guants.

Quan jo estava enfebrat, ella em posava
la mà damunt el front i, maternal,
l’hi deixava un instant; i era un regal

sentir al llit, en la fosca, que em palpava
—dits ensonyats— per saber-me a frec seu.
Aquella mà es va fer per dir-me adéu.

T’estàs llegint en un petit jardí:
llegint-te a tu mateix, al cap del temps.
Allò que estimes més, tot el que tems;
el que et fa viure i el que et fa patir.

Ara ella dorm, confiada al coixí
on pesa el cap. Hi dus un dit i el prems,
prop d’un brodat (blau d’aigua que, als extrems
dels rems alçats, es fa escorrim marí).

Com si volguessis encertir-te’n, toques
tot el que et queda a l’abast de la mà.
L’ampolleta de sèrum, per exemple.

Mai que la barca s’acosti a les roques,
vindràs tot d’una a ajudar-la a virar.
Vetlla-li el son. Besa-li, lleu, la templa.

Saps que has perdut les últimes jugades,
però la sort del viure és un arcà.
I és com quan dius que tens les mans tallades
i no és sinó la pell, la que ho està.
Ferest de mena, esquiu, germà dels pobres,
que mai no saben on es llevaran.
Ara et sents l’ésser nu, i reculls les sobres
del que has sigut, bé que no en fas cap plant.
Que ets, més que mai, les teves mans, i pell
per escalfar-te al foc, i el goig d’escriure.
¿Veus, al mirall, un aprenent de vell?
També és la imatge d’un esperit lliure.
Un cor bregós va fer-te, i l’esperança
—allò que sempre és lluny i se t’atansa.

Tens set, i beus,
però és la mort, de fet, qui beu en tu:
tu ets el seu bot, i ets el seu vi.
Tens gana, menges,
i no és sinó la mort qui menja en tu:
tu ets el seu plat, i la seva pitança.
Quan fas l’amor, també és la mort
qui viu l’instant de goig,
lluny de la seva eternitat estèril:
tu ets el seu cor, ets el seu cos,
la mort vesteix la teva pell.
I, quan recordes qui vas ser temps ha,
és sols la mort qui fa memòria.

La mort, però, no que no pot escriure.

Els morts amics ressusciten en tu
Umberto Saba

Totes aquestes ànimes, tantes, les feies mortes
—desferres de l’oblit, ferralla de record—.
Però va haver-hi un temps en què semblaven fortes
les seves mans, i es creien mestresses d’un cor fort,

i feien com les canyes, que, a frec d’aigua, veus tortes
fins que el vent passa, i tornen, de dret, al vell acord.
A la vinya de l’ésser, es poda les redortes
i l’arrel podereja. Eines de tall: la mort.

Totes aquestes ànimes que va velar la llum,
que ara només són pols, i pol·len groc en l’aire,
i aquell color que, al lluny, es va desfent del fum,

varen xisclar de goig i emmalaltir de febre,
van viure amor i plors. Jo avui les dreço al caire
del meu poema abans no ens colgui la tenebra.

I ara, no sé per què, em ve al cap
un episodi de família
que té com a protagonista
el meu fill gran: sent un nadó,
passant les hores de dormida,
solia, inconscient, tirar,
dins el bressol, el cos amunt,
reptant —morós— pel matalàs
curtíssim que l’encoixinava
—vida allà dins colgada, vida
brevíssima, en dorment, del fill—,
i no parava fins que el cap
—recercador com el musell
febril d’un talp— no s’encertia
d’haver-ne aconseguit tocar
el límit bla, enconxat de roba.
Un cop sentia, m’imagino,
en el seu crani d’ossos tendres
—i encara no encaixats del tot—
aquell confí del primer llit
—límit inaugural, tan pròxim,
confirmat, doncs—, llavors el son
ja era tranquil tota la nit
i res podia desvetllar-lo.
Voldria, doncs, deixar en els versos
alguna mena de certesa:
pressentir el límit del llenguatge,
poder-me afigurar el topall
del que es pot dir, abans del no-res.
D’aquest durable aprenentatge,
en guanyo un símbol: el detall
del fill que dorm, encara il·lès,
nen condemnat, cor pur, ostatge
del temps. La mort branda el sonall:
vetlla el nadó —al bressol estès—,
el té a la falda. Hòrrida imatge:
la dida droga el seu vassall.
(Compra a baix preu ombres a pes,
la mercadera del carnatge.)
Jo sempre he escrit per curar el tall
que ens fa saber que no som res.

Basteix la casa lluny de la ciutat,
de cels nocturns il·luminats d’escòria.
De tant en tant bivaqueja en un prat:
és bo que, amb ull despert, servis memòria

del lloc de cada estrella al buit sembrat,
que notis com al cor et creix l’eufòria
d’aquella flor que es dreça a sol colgat
i que de nit coneix l’hora de glòria.

Basteix-la a prop d’un camp de blat que al juny
et faci confident del so, entre espigues,
d’una veu íntima de vent. S’esmuny

com aquest vent, la vida —home que artigues,
vinclat, el tros de temps que tens i, al puny,
comences a sentir cremor d’ortigues.

La primavera és el matí de l’any:
la flor hi culmina l’impuls de creixença.
La nostra convinent natura es pensa
que el bell esclat no du color d’engany.

L’estiu és el migdia, l’alt parany:
el sol bleeix, triomfa l’aparença
del cos jove abraçat a la creença
que, en el goig de la vida, no hi ha dany.

La tarda de cada any es diu tardor.
El cor hi cau, com la fruita passada.
Damunt la terra, el vela la foscor.

La nit —l’hivern— en fa fruita gebrada.
Cada batec, batallada de por…
fins al renaixement, de matinada.