Al hiquinunc, que diu l’estudiant (i que es pensaven vostès que io em moque en la mànega?, també sé mos llatinets ben concertats!), al hiquinunc, els torne a dir, que acabà l’auela de fer-li el romiatge, saltà ella, estan vostès, ni més ni menys com una blanca, tan docta i remirada com Déu l’havia feta, i diu:
— Oi, Ave Maria! Que puga dir-me això! Vostè em voldrà argüir que a la Mare de Déu li dien Joana; poro, vol que li diga? Que lo mateix me les ordiran a mi que als nanos. Encara que só una bava, sé molt bé a on, com i de quina manera es mata el peix. I si no, anem a la prova. Eixe madur de Pep de Quelo, tan gran com huí i demà, ¿és més que un mama i un animal ben acabat de cap a peus? Pos mire ara a Gimo del Portal i vorà que xic al post de l’atre, tan garrit, tan ben plantat, tan saladet i rexuplós. Auela, vostè crega que beu en bóta i que té els papers banyats, perquè el meu Gimo és la mampla del món i no ens cansem. Què tinc de traure io que siga un poc baixet, si per xic pilar no cau la casa? Els hòmens no s’han de medir a vares, sinó a pams. Io no vullc badulaques ni afarams al meu costat, que més m’estime poc i bo, que molt i roín. Si l’atre té moneda, este té xolla; i a lo que diuen que no té un fil de roba que posar-se, responc que en pèl lo vullc, i io m’entenc i balle a soles. I sobretot, Déu provirà, que ell dóna la plaga i la medicina.
— Si, Déu provirà i la panxa patirà! —digué entones son pare en una veu molt fosca i melancòlica. I prosseguí, en les llàgrimes als ulls: Criau a corbs, Déu que t’ho pague.
I no podent passar avant, esclatà un plor que tots se varen enternir menys l’onclàs, que se n’havia anat a la francesa acabat el gaudeamus.
Vostès vagen mirant. Hasta aquell punt estigué Eufrasieta enterca i forta com un bronze, sense que ningú li poguera fer soltar el mos. Poro així com son pare es deixà de tacos i revessos i prengué el mig verb d’afluixar-li el ramalet (fes lo que vullgues!) es posà a plorar com una criatura i digué, en suma, que ella no deixava de conèixer que devia llevar-se els bocins de la boca per a dar-los a sos pares i que faria quant fóra de raó per a portar-los al coll, mentres tinguera els ulls oberts; poro que una passió costava molt d’anar-se’n, i més si era a sang freda; que tingueren una poca de pacència, que primer havia de passar molta aigua pel riu, i dempués ella es faria de darrere i enviaria al seu Gimo a Tetuan, encara que fóra menester pegar-se dos sangries o pendre una porgueta per a que l’inyor se li n’anara per les venes o pel cul, salvant lo puesto, ia que és poc i mal parlat.
— Açò és atre cantar! —digué l’auela al veure que la xica s’anava ia ablanint—. No ho dia io? Si entre Déu i bones gents, tot se compon.
Pobra tia Bajoana! No t’han de valdre coples. Que et pensaves tindre ia la xica a ton manar? Agafa-la del rabo, si és que en té. I cuidado, que ara ve lo bo.
Pos vostès han de pensar, com dic, que l’Eufrasieta passà tota la nit de clar en clar, sense poder plegar los ulls, plorant fil a fil com una Madalena, menjant-se les mans a mossos i tremolant com la fulla en l’albre de pensar que havia d’avorrir, com qui no diu res, a Gimo del Portal. Que no hi ha més? Pose’s cadascú la mà en son pit i vorà si és bona codonyeta. Per a agarrar-li un batistot n’hi havia, i encara em quede curt. Pos senyors, lo que féu fonc que, així com se llevà, prengué la ploma i, tria tras, en dos plomades li desparà una carta que el posà més blanet que una bacora. Oixguen-la vostès, que ia és de fantasia.
CARTA D’EUFRASIETA A GIMO DEL PORTAL
Sol meu de la meua ànima: l’amor que et tinc s’ha fet tan gran que se’n passa ia de ratlla, de tal modo que no em deixa viure ni aturar i a l’últim vindré a pedre la xapeta, si no em traus ensagristada o te se m’amportes a la grupa; perquè mon pare, com és home que s’aufega en poqueta aigua i que partirà un cabell pel mig, vol que em case en ton germà el major, per tocar coure i tindre bon pessebre a la vellea. Poro io això no ho faré, encara que em maten, perquè sols tu m’has ballat en l’ull i m’has donat cervell d’ase; i si em tocara atre un fil de roba, tota ma vida viuria en este escrúpol. Conque, així, si em tens amor i no em vols deixar mocada, no et descuides i vine sense falta esta nit, allà eli-eli de les dotze, que ia m’encontraràs a peu ferm en la finestra. I t’avise que no siga a hora horada, que ia saps que els instants que no et tinc en ma presència em se fan sigles. Poro tem que atres Marietes t’entretenen, i això em fa portar a mi la corda arrastrant i pegar de cap per les parets. Ara tinc de veure si eres home de farfolles i si les promeses que m’has fet eren de veres. Menejar saps los bàrtulos; i bé, no tens excusa. A ta honra va. La traça mata ja caça, i prou te dic. No vullc matraquejar-te més, perquè ia estàs en lo rostit, encara que, sobre ma paraula, no saps de la missa la mitat, a causa de que hi ha molt que traure de rama i que encara queda el rabo per desollar. Perdona’m de la lletra i de tots los garabatos, que va la ploma grossa i no és per culpa meua. La carta també anirà sense orde ni concert perquè no he pogut haure més que una talleruca de paper i tot ha anat de volta volum i amagatontes. La mala ventura ho vol, quin remei té? Pacència i barallar. Este temps atre en portarà. Déu que ho faça i que ens dóne fortuna, pessetes i salut per a complir nostros desigs.
Els pareix a vostès si la carteta pot passar? Catsimeta, que està molt de repínfilis. A fe de Déu que pot anar pel món a soles, sense por que ningú li diga res. Pos, i la firma? Fit de lladre! Si vostès volen saber com dia, no es màtiguen, que io els contentaré. Saben com dia? La teua indigna esclava, i busca qui t’ha pegat si no tens atre quefer. Pos, que es pensen que ia no havia més? Això pendrien per a riure’s. No és dir que m’ho han contat, que io ho he vist. Havia pues també un cor atravessat en l’espasa de Roldan, més llastimós que què sé io, i tot ple de cadenes i grillons que pareixia l’arsenal de Cartagena. Han vist que coses? Déu nos lliure, com de febre, d’estar enamorats, per a no caure en semejants mamaratxades, amén!
