Alguns cavallers lloaren el discurs del virrei, com també el bon seny de les seues paraules, però Joan de Borja, duc de Gandia, i Onofre Centelles, comte d’Oliva, que veien els seus estats en perill si la idea de don Diego prosperava, s’hi oposaren per complet.
—Discrepe totalment de la posició del virrei “—protesta Joan de Borja, en un ram d’exasperació—. Al comte de Melito li agrada de tocar moltes tecles abans de decidir-se. Però li recorde que ja està tot decidit. Ací, a la sala de les Corones, acabem de fer una votació, proposada per vós, i cal que respectem el resultat. Jo, i la majoria dels cavallers ací presents, volem combatre els agermanats perquè estem segurs de guanyar.
»El nostre exèrcit és bastant poderós per a derrotar la Germania…
—El nostre exèrcit —tallà de nou el virrei—, per no tenir no té ni llum, ni foc, ni lloc on aventar…
Però sobtadament, don Diego de Mendoza interrompé el seu discurs. Hi va veure clar queia gran part dels nobles allí reunits desaprovaven la seua estratègia, reticents i desconfiats els manxecs, i murris molts dels moriscs. Aleshores, acalà els ulls i va passar-se la mà pel front. Estava cansat, abatut. Els nobles, expectants, servaren de nou silenci, fins que el virrei tomà a prendre la paraula.
—Bé, estimada noblesa, segons es veu ningú no vol seguir la meua advertència. Tanmateix, he de dir-vos que la riquesa va i ve, però la vida és una i sola, i no es repara; ara tots la tenim a l’encanti, malgrat això, no voleu adonar-vos del perill. Sempre havia pensat que a l’home de seny li plaïa més viure que morir. Però, Biga així, doncs… prou de paraules, seguim el vostre antull i que el fat, contra tota esperança, faça el seu fet. Al capdavall, vostres són els diners i vostres són els soldats. No us contradiré més. I encara que no és valentia, ni signe de prudència, anar al camp de batalla sense tenir la més mínima esperança de victòria, com és el nostre cas, jo us dic que si el duc de Gandia, i els seus seguidors, opinen que poden guanyar, vulga Déu que així siga, i vinga ell de la nostra part.
»Ara bé, posat en aquesta tessitura, si hem de fer les coses, cal fer-les ben fetes. Demane un voluntari perquè, amb una petita escorta, isca a veure els efectius de l’enemic, prendre llengua dels seus moviments, i en quin lloc més adient podem donar-li batalla. Perquè segons els nostres espies, aquest mateix jorn han acampat els hòmens de la Germania a l’assut del riu Blanc, entre Palma i Ador, a una llegua de la ciutat de Gandia.
—Jo mateix hi aniré —va oferir-se Onofre de Centelles.
Quan el dia era ja entre dues clarors, i al cap d’una breu estona de la petició del virrei, el comte d’Oliva, amb un estol de quinze genets, van sortir de la ciutat ducal per indagar el nombre de forces que havia adunat aquell exèrcit de llauradors i menestrals.
Els mascarats, en aplegar a les envistes del campament contrari, deixaren les cavalleries amagades darrere d’uns fullats matolls de baladre, on s’ocultaren procurant no fer soroll fins que es va fer de nit fosc. Des d’allí estant el comte d’Oliva féu quatre patrulles de genets i n’envià tres a buscar per la contrada el lloc més adient per a la pugna bèl•lica i una a espiar, de prop, els agermanats.
Els tres espies que formaven la darrera, amb passos cuitats, esquitllant els sentinelles de la guaita nocturna, s’atansaren amb cautela a l’acampada, fins a una distància de setanta vares. Després, hàbilment, cadascú d’ells va tractar d’apostar-se en un punt diferent per espiar els agermanats sense ser vistos i a fi de no perdre’n detall.
Un d’ells pujà a una vella morera, atapeïda de fulla, per ataüllar el campament. El segon des de dins d’una sèquia, i amb aigua al coll, s’adonava dels moviments de l’enemic. I el tercer, emboscat en un camp de canyamel, feia recompte de la cavalleria agermanada.
La lluna es trobava en camp minvant. La nit resplendia plena d’estels. Feia bon estar, però els agermanats, desficiosos per la febre de l’espera, no podien dormir. La pruïja de la lluita pròxima els havia desvetlat. De tant en tant, s’oïa el tràfec dels soldats anar d’un lloc a l’altre, fent els preparatius, o les veus d’alguna corranda.
Alguns rogles cuinaven el sopar. Les olles penjaven, fumoses, dels cremallers. Fins als narius del talaier de la morera arribava la bona olor del cuinat de les menges. No molt lluny d’allí, amb quatre cabrafigueres seques, i unes cordes, havien fet una tanca rudimentària, on una rècula d’animals pasturava unes garbes de brosta desfetes i escampades per terra. Un vell, maleint a cada instant, forcejava amb una mula regalona. Altres combatents, asseguts devora els tendals, damunt estores i mantes, esmolaven espases i piques, llussiaven corbelles i falçs o agusaven les puntes de les llances. Els fusells estaven disposats a manolls, plantats prop de les nombroses fogueres que il•luminaven el campament.
Un gran nombre dels combatents, disposats al redol dels fogardals, feien becaines o esguardaven en silenci les flames. Altres, els més pocs, estaven a la mira dels asts de ferro amb què rostien cabrits, conills, ànecs i altres classes de vianda. En tres o quatre punts, dos combatents treien el ranxo de les calderes i el repartien als qui esperaven en fila el seu tom. Una mica desapartats de tots, mitja dotzena d’hòmens joves, que semblaven ebris, dormien a pilot sota la serena amb companyia d’algunes maturrangues.
Aleshores, el comte d’Oliva, ocult al seu amagatall de baladres, envià genets a reconéixer el terreny dels voltants, amb l’objecte d’informar-se dels camins, ponts, senders i congosts d’aquell rodal.
No hi devia haver passat ni un quart d’hora des de la partida dels tres espies, quan a Onofre de Centelles li aplegà als narius la ferum i belegar d’un ramat d’ovelles que s’apropava. Al cap de poc de temps, el coble de gossos esperitats que portava amb ell el pastor començaren a bordar, denunciant la presència del comte i de la resta dels seus hòmens, que encara eren emboscats entre els baladres. Un dels cavallers sortí d’entre els matolls per veure el que succeïa, i el pastor li va auxar els cans.
A partir d’aquell moment no pogueren romandre gaire estona darrere dels tofats arbrissells. Descoberts, muntaren els cavalls i, empaitats pels dos gossos, giraren les cavalleries a la fuga.
Tornaren a Gandia d’una volada.
Dues hores més tard, quan ja era nit closa, els tres del comte d’Oliva, que havien espiat el campament agermanat, arribaren esbufegosos a la ciutat ducal. I ben poc després regressava la resta dels genets.
Tothom va escoltar, molt atent, les informacions de l’expedició. Acte seguit, tractaren de buscar un lloc propici per a donar batalla. Després de molt deliberar es decidiren per una ample terrer, vorejat d’oliveres, conegut com el pla de Cotalba, a fi que la cavalleria dels nobles, més nombrosa que l’agermanada, pogués operar, lluny de margenades i sèquies, amb més facilitat.
A mitja nit, don Diego ordenà a Melcior de Perellós que n’enviàs de nou quatre de confiança a espiar els moviments del contingent enemic, i també que reforçàs la vigilància dels sentinelles en totes les portes de la muralla de Gandia.
El 25 de juliol de 1521, el virrei va alçar-se de bon matí, al toc de laudes. Poc després, en rompre l’alba, quan ei jorn ja principiava a clarejar, va rebre noves del seu servei d’informació que l’avisava que l’exèrcit agermanat començava a moure’s. Calia afanyar-se si volien que l’enfrontament es donàs al lloc que havien decidit la nit anterior.
