Era lo dia del Corpus
de mil sis-cents y quaranta,
dia de festa y bullici,
de flors y de lluminàries.
Lo poble de Barcelona
bullia en carrers y places,
y dominant lo burgit
de ses confoses paraules,
de quant en quant se sentia
lo corn de gent de muntanya
que a camp ras ne feya nit
per tot lo llarch de la Rambla.
Y era per cert de estranyar
una cosa molt estranya:
que tanta gent reunida,
devota com catalana,
treballadora com tal
y en la estació senyalada
de professons i de sega,
no donàs cap importància,
ni a contractar los jornals,
ni a parlar de la tarasca,
dos coses que àdhuch avuy
tenen la gent preocupada.
Serien les onze y mitja
quan se observà en la canalla
un moviment furiós.
Y al mateix temps, desusades
se feren sentir mil veus.
—¡Múyra la gent castellana!
—¡Múyra lo Santa Coloma!
—¡Múyra tot, menos la pàtria!
Y tot seguit se va oir
una terrible descarga;
y mentres los uns fugien
dels canons de la Dreçana,
y los altres pels carrers
una sortida buscaven,
com grans d’arena polsosa
que un cop de roch desparrama;
les tropes del castellà
ab l’arma al braç s’adelanten,
dexen en lo camp estès
y sens vida a un pobre diable
ab lo pit atravessat
de part a par per tres bales.
Regnà un moment de silent.
Però tot seguit se n’alça
un sometent tan encès
que la ciutat se n’entrava.
Y com riu encaixonat
que romp de promte ses valles
y per cent punts diferents .
llença ses terribles aygues
aixís un humà torrent
invadeix carrers y places.
Brillen nusos ganivets,
se blandexen centes dalles,
surten sabres rovellats,
trabuchs que porten metralla;
y vint o trenta mil boques,
furioses, enrogallades,
aixequen ja fins al cel
un ànim crit de ¡Venjança!
En aquell mateix instant
ne començà la batalla,
que una volta romp lo vent
la fletxa que l’arch dispara,
en lo blanch sense cap dubte
un moment després se clava.
Sospresos los de Castella
ni tampoch lo que’s fan saben.
Los uns demanen perdó,
los altres prenen ses armes;
moren renegant los uns,
moren perdonant los altres;
y les dones infelices,
tremolant, desesperades,
s’abracen ab sos fillets,
y fetes un mar de llàgrimes,
¿Ahont son los nostres marits?—
ab veu llastimosa esclamen.
Ahont son? No ho vulgau saber.
La turba desenfrenada
en la sanch de los seus cossos
les mans y braços se banya.
Tot són ays, tot són renechs,
tot són suors y són llàgrimes…
Ministre que això has portat,
causador d’eixes desgràcies,
Don Gaspar, lo comte duc…
o nasqueres sense entranyes,
o no tens perdó de Deu,
ni del rey, ni de la Espanva!
[…]
Per coronar la tragèdia
falta no obstant una hassanya.
¬Lo comte Santa Coloma
surt fugitiu de sa casa,
y en dos galeres de Gènova
los ulls llagrimosos clava.
Lo virrey de Catalunya,
lo alter nos de lo monarca,
trepitja de Sant Bertran
l’arena que’l sol abrasa,
y fan plorar a les roques
los sospirs que del cor llança.
—Adéu siau, de Queralt
les pintoresques montanyes;
adéu siau, Barcelona,
qu’un jorn me vas rebre ab palmes.
Jo me’n porto ton record
a les platges de la Itàlia;
y per més que’t siguí ingrat,
no’m maleesques, oh pàtria!
Axís ne parlà, y los ulls
en la mar congoixós clava,
en la mar que al comte roba
la postrimera esperança.
Les galeres genoveses
sense ell a la mar se llancen,
y prompte son pal més alt
s’enfonsà en les ones blaves.
Don Dalmau no pogué més,
la fatiga lo desmaya,
y allí hont son cós ne caygué
deixà l’arena mullada.
Un suspir surt de sa boca,
murmura algunes paraules,
y a lo Déu que l’abandona
rendeix solitari l’ànima.
Però descobert al punt
per la gent de la Dreçana,
corren ab ell tot seguit
y fret com ja s’encontrava,
lo cor que nadava en fel
li cusen a punyalades.
Y no havent fera més fera
qu’un poble quan se desmanda
prossegueix la degollina
en los carrers y en les places.
Tot es crits y destrucció
la sanch de cent cossos raja,
y la venjança del poble
puja de Déu a la estància
entre los ays dels ferits
y entre lo fum de les flames.
