La base de dades de les Lletres Catalanes
Segon fill de Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera i de la seva esposa Pilar de Togores i Zaforteza. Germà de Francesc de Montoliu i de Cebrià de Montoliu, entre els més coneguts. D’ascendència tarragonina per part de la família paterna i mallorquina per part de la família materna, estudià el batxillerat als jesuïtes de Manresa i es doctorà en Filosofia i Lletres a Madrid el 1903, després de cursar la carrera a Barcelona.
El 1908, juntament amb Antoni Griera i Pere Barnils, obtingué una borsa de la diputació provincial de Barcelona per anar a estudiar filologia romànica a la Universitat de Trobi, a Halle (Alemanya), amb els professors Bernhard Schädel i Hermann Suchier. Familiaritzat amb l’idioma i els mètodes de treball alemanys, va treballar com a lector de castellà i català a la Universitat d’Hamburg.
Havent retornat a Barcelona al cap de tres anys per a ocupar una càtedra de literatura a la Universitat de Barcelona, treballà a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, on col·laborà en el “Butlletí de Dialectologia Catalana” i edità, amb Pompeu Fabra, el Diccionari Aguiló. A partir del 1925, la seva labor docent es va desenvolupar a l’Argentina, on dirigí l’Instituto de Filología de la Universitat de Buenos Aires. De nou en la seva ciutat natal, va recuperar la seva càtedra universitària.
Professor de literatura castellana a la Universitat de Barcelona durant molts anys, el 1931 no aconseguí de guanyar les oposicions per a la càtedra corresponent. El 1936 fugí a França, i a partir del 1937 treballà en l’oficina de premsa italiana, òrgan de propaganda feixista durant la Guerra Civil espanyola.
El 1943, després de la mort de la seva muller, la violinista Júlia Vidal i Puig (1877-1943), ingressà primerament a Montserrat i després a Poblet, però no hi perseverà, i el 1945 fou elegit assessor de cultura de la diputació de Tarragona; fou també vicepresident del Patronat de Poblet i vicepresident director de l’Instituto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV.
Col·laborà al diari La Veu de Catalunya.
El conreu de la caricatura dintre l’art literari ofereix a la consideració del crític caires interessantíssims que, en realitat, transcendeixen a tot l’art novel·lístic. Ha estat aquest llibre de caricatures literàries, tan bellament presentat, que suara ha publicat Tomàs Roig i Llop, amb l’encertada col·laboració artística del dibuixant Salvador Mestres, el que m’ha revelat, potser més que cap de les novel·les fins avui publicades per l’autor, el seu bell talent de novel·lista.
Efectivament, totes les siluetes d’amics i coneguts de l’autor, a desgrat de llur concisió epigramàtica, són treballades amb aquell do de penetració psicològica, amb aquella facultat de discriminació dels trets característics dels individus que, tot emprant un procediment d’anàlisi, dóna per resultat una impressió de síntesi i de totalitat. I és aquest precisament un dels secrets del novel·lista nat. En cada una de les tan fermament dibuixades caricatures literàries de Tomàs Roig i Llop hi ha en embrió la silueta física i moral d’un hipotètic personatge de novella, ric de possibilitats i de força d’evolució. L’autor té, però, en aquest art de la caricatura el desavantatge de deixar fàcilment al descobert el secret de la seva tècnica. Una galeria extensa de retrats, siguin o no siguin caricatures, siguin pictòrics o literaris, traeix indefectiblement el procediment emprat per l’autor, sobretot quan es tracta d’esbossos ràpidament executats amb la màxima simplicitat de línies.
I aquest és el cas de les siluetes de Tomàs Roig i Llop. El seu art reproductor i evocador de fesomies humanes passa per tres moments o fases essencials. Comença generalment per l’amplificació caricaturesca dels més característics trets físics del seu model. En el segon moment l’autor s’esforça d’harmonitzar el caràcter i temperament que en realitat té l’individu retratat, això és, la seva personalitat moral amb el simbolisme espontani, amb l’expressió espiritual dels seus trets físics. Els grans encerts de l’autor s’esdevenen quan sense esforç visible assoleix aquest acoblament harmònic. […] El moment, però, més característic de l’art de Roig i Llop és, potser, el tercer. En aquest moment darrer es dedica a estilitzar les siluetes dels seus models, coronant-les amb la cresta coqueta d’una esquemàtica al·lusió a les activitats artístiques o literàries en què excel·leixen, amb una frase o un tòpic significatiu arrencats discretament de llurs mateixes obres.
[…]
Com he remarcat anteriorment, aquestes siluetes epigramàtiques de Tomàs Roig i Llop, .són, ni més ni menys, que esbossos novel·lístics. La caricatura es caracteritza per dues notes que són la mateixa essència de l’art del novel·lista, dues notes que he trobat meravellosament analitzades en l’assaig, tantes vegades ja citat per mi i comentat, de François Mauriac sobre «El novel·lista i els seus personatges». Observa Mauriac que «l’art del novel·lista és una lupa prou potent per a engrandir un moment d’humor o de passió, i que no solament e11 amplifica desmesuradament, i de gairebé nores en fa un monstre, ans encara ell isola aquests moments i els deslliga de tots els altres concomitants. El novel·lista, doncs, posseeix aquest doble poder d’amplificar formidablement les coses i els sentiments i d’isolar-los, després d’haver-los amplificat, de tot allò que no l’interessa. I no és aquesta precisament l’essència mateixa de l’art de la caricatura, tal com resulta executada en les «Siluetes epigramàtiques» de Roig i Llop?
Voldríem dedicar alguns mots a l’aspecte educatiu del gènere literari representat en aquest llibre; aspecte al qual es refereix la mica de prefaci que els autors han posat al text. Tenen por, diuen ells, que hi hagi algú que els retregui de contribuir amb aquest llibre a fomentar el mal costum que té la gent catalana d’«entredevorar-se amb un coratge meridional inlassable». La temença és infundada. La intenció noblement artística que ha guiat els autors els salva d’aquesta acusació. I aquesta galeria de caricatures pot servir de derivatiu salvador, de transferència a l’esfera estètica —per dir-ho amb terminologia freudiana—, dels instints de canibalisme intel·lectual reprimits contínuament en la nostra naturalesa salvatgement impulsiva. Potser una terapèutica consistent en un conreu intensiu de la caricatura literària, segons el mètode Roig i Llop, endolciria l’agresta condició del nostre temperament, llimaria les arestes massa vives del nostre anàrquic individualisme, i acabaria per fer més amable el nostre viure.