Joan Maragall Gorina

Verge de la vall de Núria,
voltada de soledats,
que immòbil en la foscúria i
en vostres vestits daurats,
oïu l’eterna cantúria
del vent i les tempestats:
Verge de la vall de Núria,
a Vós vénen les ciutats.

Vers Vós avancen incertes
per les altes quietuds
i els camins desconeguts
de les grans serres desertes.

Troben rius que naixent van
en els regnes dels pastors,
i ramats esquellejant
lentament pasturadors.

Van pels cims celestials
sobre les muntanyes nues…
Les congestes brillen crues a
mb blancures immortals.

Van per augustes carenes
on, del buit amb els afanys,
troben, abocant-s’hi apenes,
al fons de les valls serenes
les mirades blavoses dels estanys.

I del vent sota la fúria,
menyspreuador dels sentits,
amb els sentits desmaiats,
se’n baixen a la foscúria
de la vostra vall de Núria
voltada de soletats. A

quí ens teniu, verge tosca,
vagament cercant redós
en el clos misteriós
de vostra capella fosca.

Cau la nit per tot arreu…
Nostre cor torna’s salteri
pressentint el sant misteri
tremolós de vostra veu.

¿Per què ens mireu, verge santa,
amb aquests ulls tan oberts?
¡Doneu-nos l’esgarrifança
dels vells miracles complerts!

¡Castigueu nostre sentit a
mb tant d’oblidades febres!
¡Deu ànima a les tenebres!
¡Deu-nos la fe de la Nit!…

Que demà, quan surti el sol,
tornarm a pendre el vol
per les serres encantades,
i els camins de les cascades
seguirem de sol a sol…

Les cascades que s’estan
allà lluny canta que canta,
tot trenant i destrenant l
lur blancura ressonanta
sobre el negre mur gegant.

Copsats per negres alçàries,
eixordats de la remor,
anirem avall com l’aigua
per les goles solitàries
plenes d’abims i frescor.

Quan a l’última portella t
ot el cel s’eixamplarà, a
mb alegria novella
veurem la plana més bella
i la verdor que s’hi fa.

[…]

A l’hivern, quan neva i plou
i la ciutat se remou
brillant d’insomnis i fúria,
nostres ulls enlluernats
veuran, allà en la foscúria,
la immòbil Verge de Nuria
voltada de soledats.

I
Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
de l’hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l’aire de la nit.
I surt dalt de cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca
i va a veure a l’abadessa
del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen…
«¡És el comte Arnau!».

II
Adalaisa, l’abadessa,
l’espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l’orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada…
I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta;
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.

D’en Gaudí, no cal dir-li, cada dia el trobo més gran, més personal: és clar que jo no puc jutjar la seva tècnica, però és ell, l’home, que m’admira; amb aquell posat humil no diu paraula que no porti alguna llum; sense voler, sense adonar-se’n, em donà aquest dia, allà a la Sagrada Família, una espècie de conferència sobre lo que és la mida en les coses, referint-ho especialment a 1’arquitectura, que em deixà encantat i ple d’idees. Me’n vaig anar a casa amb la sensació d’endur-me’n un tresor.

La flor de l’abraçada ja ha granat
i ets com el cep que duu la dolça carga:
tota tu t’has estès i reposat
com ple de pàmpols el sarment s’allarga.

Com en una visió misteriosa
ta mirada sovint fixa s’extasia:
la teva mitja rialla és majestuosa
i en la boca et floreix plena de gràcia.

En el teu si fecond, què pot haver-hi
que et llença una llum viva pel semblant?…
Els dies són comptats del gran misteri.
Oh dona, do’m el fill que estimo tant!

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar, ella cauria!
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?

Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!…
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, ¿què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il•lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
¿me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà’ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia’m la mort una major naixença!

Algunes nobles veus que aquí mateix s’han alçat i altres que n’he sentit per altra banda m’han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d’amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta pregunta: —¿I quin ha d’ésser l’objecte del nostre amor, redemptor de la ciutat?— Jo diria: —El que el cor vos diga en cada moment—. I quan tristament pressento que més d’un hauria de respondre’m: —Es que en aquest moment el cor no em diu res!
¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells.
Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s’aixeca indiferenta i a poc a poc, ben poc a poc, perquè no s’hagi d’esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s’agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill… ell, que era un home tan home com vosaltres… potser més que vosaltres!
¿Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó als llavis i no us privi d’atendre a tota altra cosa que no sia ella?
I això no us despertarà l’amor? ¿Encara preguntareu quin puga ésser son objecte, ara, de seguida? Doncs quin altre que aquest? ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut deixar passar tant temps? I mentrestant ja han mort aixís tres homes, i els que s’esperen…!
No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n’hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu. An aquest home, jo no dic que se’l deixi anar i se l’abandoni i se’l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens convé ésser presos d’una manera o altra, i redreçats baldament sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l’amor de la ciutat nova encara que sia amb gran sofriment d’ell i nostre, mentres el sofrim junts; però, en compte d’això, ¿matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justícia humana fos quelcom segur, infal•lible, definitiu com la mort que dóna? què us en sembla?
Si an aquest home l’haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d’una barricada o a la porta d’una iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa, exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l’amor d’un ideal i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Mes ara, qui us absol? ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on l’heu demostrat, el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d’estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l’hora.
I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d’ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l’amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas —que no ho pugnen dir!—: —An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos—; sinó que hauran de dir: —Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort. I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la «ciutat de les bombes»; sinó que l’anomenada us vindrà d’una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l’anomenada us vindrà de l’amor, i Barcelona serà dita: «la ciutat del perdó», i des d’aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.
Doncs comencem-la: Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat: Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!
I bella cosa fóra que comencessin els més ofesos.

Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a través de l’home, i per Bellesa la revelació de l’essència per la forma. Forma vull dir l’empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l’esforç diví a través del caos, en l’essència de l’esforç està el ritme, o sia alternació d’acció i repòs. Així el trobem en el moure’ls les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les muntanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l’obrir-se de les fulles; en els cristalls de les pedres precioses, i els membres de tot cos animal; en l’udol del vent i el de les bèsties, i en el plor de l’home.

I

Jo m’afiguro que Déu, principi i fi de totes les coses, va revelant-se a si mateix per elles, creant-les amb esforç a través del caos, que es resisteix a la creació (aquest és el misteri del mal lligat al de la creació mateixa).
En aquest esforç creador per la revelació, l’home representa tot l’estat de consciència divina que la terra ha arribat a lograr-hi: és la Natura sentint-se de son retorn a Déu Pare.
Digué Jesús : «He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i torno al Pare». En aquestes paraules trobo jo tot el cicle de la vida, o sia, Déu cercant-se a si mateix amb amor i dolor a través del món des de l’esforç per néixer l’herbeta més humil fins al misteri sublim de la Redempció per la Passió i Mort.
Per això veig en l’amor el dolor, la llei de la vida. Vegeu com l’amor és un desig de confusió, per instint d’unitat ì eternitat. Perquè provenint les coses diverses de la unitat divina, confusament se’n recorden i tiren a restablir-s’hi, i així van cercant-se unes amb altres; i segons les misterioses afinitats de llur natura, pugnen per confondre’s i identificar-se. I la vida universal és aquesta busca i aquest esforç, i per això és tota moviment i acció. És «l’amor che muove il sole e l’altre stelle», i que es manifesta acostant-se les unes coses a les altres, abraçant-se i besant-se per comunicar-se el llur alè de vida, i procurant fer-se unes en tot el que consent la llur naturalesa terrenal; i el grau major que aquesta comporta d’unitat i eternitat és la generació (Plató ho diu) per la qual dos éssers diversos es fan un en el nou individu generat, i en ell perllonguen la llur existència, transmetent-li el llur anhel mateix, que així es va perpetuant de generació en generació, logrant-se a través d’elles una espècie d’eternitat terrenal. […]

II

Heu’s aquí, doncs, la tragèdia humana : ésser terra en el suprem grau de penetració del panteix de Déu dintre d’ella. Tot ve de Déu, i tot ha de tornar a Déu per esforç; i per això jo, home, sóc en la terra, resumint-la des de l’aparent insensibilitat del seu fang fins a la conscient sensibilitat d’aquesta meva persona que d’ell fou feta. […]

III

Aquí m’estic tot sol a vora el mal Sóc la Natura sentint-se a si mateixa. Veig les onades venir i desfer-se en la platja assoleiada. L’interminable moviment de llur immensitat brillant m’ullprèn, i el ritme del rompre en la platja va gronxant-me el sentit, mentre la marinada m’acaricia el front i em duu les bones sentors del mar. Tinc un benestar molt gran, però pacífic: no penso res és un èxtasi. De cop, Déu se’m mou en l’ànima,i començo a pensar en la meravella de que tot això hagi sigut creat; i el sentiment d’un Creador m’inunda: el cor em bat més vivament, s’alcen mos ulls al cel, i el germen de l’oració brolla de l’ànima. […]

IV

Mes entre tots aquests moments de contemplació, n’hi hagué potser un altre en què el mar, la terra, el cel, els homes, interessat solament per la forma el cel per lo gran i blau i clar, el mar pel soroll i moviment i lluentor, els homes per la positura, la barca com un bres entre les dues immensitats, i fins de mi mateix m’han interessat les figuracions del meu sentiment evocades per les que al davant tenia. I també Déu s’ha mogut en mi només que per aquestes coses. Heu’s aquí l’emoció estètica que ha transcendit, no a oració, ni a reflexió, ni a curiositat, ni a indústria, ni a pietat; sinó tan solament a un afany d’expressió sense altre interès que l’expressió en si. Heu’s aquí l’emoció artística. I naixent d’ella, l’art, la bellesa passada a través de l’home, humanada : l’expressió humanada de la forma natural.
I com que la forma natural no és sinó la manifestació de l’esforç diví de la creació, i en la naturalesa de l’esforç està l’ésser rítmic, per això la forma artística no pot ésser sinó el ritme humà desvetllat pel natural, del qual procedeix, i movent-se en afinitat amb ell; perquè l’home no és més que un grau de la Naturalesa mateixa cap a Déu. Així veieu com l’emoció estètica i la seva expressió artística són rítmiques essencialment: un ritme de línies, de colors, de sons purs, de sons d’idees, de paraules.
L’art és, doncs, la bellesa transhumanada, tornada a Déu de més a prop, per la humana expressió del ritme revelat de la forma natural. Heu’s aquí la virtut redemptora de l’art: que mentre considerem la matèria de les coses sense aquella llum reveladora de la llur forma, del ritme, ens deixa indiferents, o ens commouen baixos interessos o passions enterbolidores; mes quan les sentim artísticament, com que llavors les sentim dintre del ritme universal revelador de l’esforç diví, del llur principi i fi divins, ens resten pures, sagrades, redimides en nosaltres, i per nosaltres als demés, de tot temor o baix apetit.

I

Corre l’ombra d’un núvol pel prat pendent;
eugues roges pasturen quietament;
s’estima l’aigua blanca de les canals…

Cançó d’aigua i d’esquelles, coms colossals
i lluny i lluny les roques, l’herbeta rasa,
l’estimball matador,
i ni la pietat humana d’una casa.

I lluny: amunt, amunt,
la soledat de tot
sota aquell cel puríssim d’un blau profund.

II

M’he assegut: mig dormia.
—Remor d’aigua llunyana.—
El vent dequeia i revenia
i em sonava a l’orella benignament.
De sobte, una claror de pensament
s’ha desvetllat dins mi.
Veia el cel dalt dels cims tan lliure i gran
i el vellut pacient de l’herba rasa.
D’esma he collit dues espigues…
M’he sentit pujar al coll l’enyorament
d’un que al cap d’anar molts anys vagant
s’adona que torna a ésser a casa.
I era d’un gust aquell moment
com si algú que no en té endevinés una pàtria.

NAUSICA (abatuda) ¡Ai! Massa prompte el sentiràs
per ‘aquí mateix cap a la nau ditxosa
que ha d’emportar-se’l a través de la immensa
planura de la mar fins a sa illa,
que diu que de la nostra no és remota.
¡Mes ai! ¡Massa que ho és, que no es pot veure!

DAIMÓ Princesa, us sento trista i afligida.

NAUSICA Trista, sí; afligida, no; só lassa. (Molt abatuda)

DAIMÓ ¿Voldríeu que restés aquí aquest hèroe?

NAUSICA ¿Com podria voler-ho? ¿Per què? Digues.
El fill i l’esposa i els vassalls l’esperen
allà en la seva pàtria, i ell l’enyora
i anys i anys ha penat en camí d’ella…
Jo mateixa li he obert l’última porta.

DAIMÓ ¿I us en sap greu?

NAUSICA ¡Oh! No. ¿Quin goig més lícit
que retornar la seva pàtria als tristos
que van pel món?

DAIMÓ ¿Voldríeu, tal vegada
anar-vos-en amb ell?

NAUSICA (a part) Daimó, ventura
en ‘quest instant, que no em pots veure el rostre.

DAIMÓ Princesa, ¿què dieu?

NAUSICA (alt) No, no ho voldria.
No ho sé, lo que voldria… Estic molt lassa.

DAIMÓ Resteu, resteu en vostra llar, donzella,
anc que ara us sembli trista i desolada;
serveu la visió gran del pas de l’hèroe
davant dels vostres ulls: tota la vostra
vida en serà il•luminada; i, sia
vostra sort quina sia, sempre, sempre,
en pau reclosa o bé pel món enduta,
en calma, en tempestat, en la vellesa,
en dolors, en salut, en malaltia,
sempre tindreu a dintre del cor la dolça
memòria gran d’aquest moment i hora
en què heu aimat a un hèroe en puresa,
i la seva presència fugitiva
hauràs signat per sempre més, des d’ara,
vostre cor jovenil, bla com la cera,
amb segell immortal.

NAUSICA (amb frisança) Els déus t’escoltin
Jo me’n vaig.