Maria Mercè Marçal Serra

Tinc els ulls de fusta.
De tant en tant, un cuc hi plora.

Perquè avui feia el seu ple
la lluna se’ns posa a taula.
Quin pany de cel de quadrets
de cuina les estovalles!
En acabat de sopar
l’amor ens tira les cartes.
Al primer tomb de la sort
la color se’ns transmudava.
Al segon, els gots de vi
tacaren les estovalles.
Al tercer se’ns va trencar
la lluna de porcelana.

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta,
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana velIa.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
–i ningú no ho sabria–
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
A la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Camises de dormir de setí. I una rosa.
I quines coses que ens fan felices! Veus?
Ens pintarem les ungles de les mans i dels peus
amb pètals de gerani. I sentirem la nosa

d’aquell vell cartipàs on calcàvem paraules
—ai, trampes de colors per als infants babaus!
Al fons del mar varen llençar les claus,
allà on feien l’ullet els tresors de les faules.

Au, anem a cercar-les, vestides de pirata!
Però, la lluna, on té el seu vaixell de plata?
Qui ens embulla les trenes a les branques dels saules?

Paraules de setí. Amb pell d’amor, paraules…
La nit, que ens xuclaria mar endins i no gosa,
ha esfullat aquest dia amb crepuscle de rosa.

Damunt un cel apedaçat
desfem l’amor a l’hora bruna:
al cap del llit ens reflecteix la runa.

Per una estranya barreja de raons, afectives, pràctiques —imponderables— l’Heura va néixer no pas al barri de Santa Maria, com potser era previsible, ni a l’Eixample, on havia de viure els seus primers anys, sinó més enllà de Gràcia, passat el conglomerat muntanyós que barra el pas cap a Horta, al peu mateix d’un altre turó, isolat, que es destaca cap al nord: el turo de la Peira. En una petita vivenda barata, encimbellada dalt d’un vuitè pis d’un bloc entre tants d’altres, en un cap de barri sense arrels. En aquest mateix indret, però, jo hi posava, de petita, quan venia als banys. I recordo el trajecte fins a la platja de Sant Sebastià

[…]

I les escapades amb una cosina de la meva edat fins a la plaça de Catalunya a donar veces als coloms mentre apreníem de cor la tirallonga de les estacions de metro o seguíem el traçat de les vies des del vagó del davant o del darrere.

Perquè és de la sang del drac que es nodreixen les roses de Sant Jordi. És en la sang del drac on beu la parau­la viva de qui escriu.

I he vingut a parar, ja, quasi sense adonar-me’n, a la imatge que m’ocupava el centre de l’escena quan donava voltes entorn d’allò que volia dir avui, entorn de la diada de Sant Jordi, el llibre i sobretot la literatura: la imatge del drac sofrent, la passió del drac. La sang del drac -del drac que l’escriptor o l’escriptora ali­menta i cova dins seu, vora la font indominable de la vida, arran de la mort- com a origen de l’escriptura literària. Aquest drac que ressorgeix cíclicament i que, fins i tot decapitat, es capaç de fer néixer la bellesa, perquè allò que ens diu la seva mort ritual és la seva pervivència aferrissada, la seva resurrecció inevitable, més enllà de la voluntat que domina i de la raó que exclou. Perquè el drac és, per a mi, la imatge de tot allò que és exclòs, i allò que és exclòs retorna en forma d’amenaça, de força obscura, d’enemic. Tot procés civilitzador exclou i limita el seu domini sobre la natura, i sobre les més diverses facetes de l’experiència, el seu control sobre els impulsos primaris de vida i de mort comporta l’exili més enllà de la consciència i del llenguatge d’allò que és negat, i implica, per tant, sofriment soterrat, passió. I tot allò que queda fora, irreductiblement altre i desconegut, és associat a les forces del mal. El drac és el poder terrible d’allò que en nosaltres resta del que queda exclòs. l’escriptor, l’escriptora, s’hi encara, sovint de forma esbiaixada i obliqua, amb els mots i, de vegades, aconsegueix que el monstre parli, digui bocins de la seva veritat obscura, forçant i eixamplant així els límits d’allò que pot ésser dit. Perquè sempre el terrible és a la vora del bell, com el seu límit i alhora com la seva condició d’existència.

Si com a escriptora sento que les meves arreis s’enfondeixen en la sang del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l’heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre, de tot aquell pany de l’experiència caòtic -el continent negre- en va dir Freud- que no s’ha deixat dir del tot pel llenguatge colonitzador. Així no és cap casualitat que molt sovint -com passa en el relat mitològic grec a què he al·ludit al principi, el de Perseu que mata la Medusa- les llegendes que ritualitzen aquesta lluita contra el mal presenten el mons­tre com un personatge femení. No m’estendré en aquest punt que reforja encara més la meva fascinació per tot aquest seguit de figures poderoses i alhora sofrents que, com el drac, evoquen els territoris verges inexplorats de més enllà de la norma, oferts a la nostra fam de nous espais i de noves representacions. I que amb la seva mort cíclica, no fan sinó posar de relleu i donar a llum la seva força un i altre cop renovellada.

Fa quatre anys que vaig arribar en aquest barri, que sembla fet a mida per a un esperit híbrid, indecís, instal·lat de forma permanent en el solc entre dos mons, en el llindar entre dos paisatges, dues temptacions, dos codis. ¿Pot esdevenir port, si no definitiu, almenys durador per al meu tarannà nòmada que m’ha dut a sembrar d’enclavaments emotius, de senyals incisivament subtils, tants punts diferents d’aquesta aglomeració de blocs d’obra i de vides que, des d’aquest terrat obert a tots els vents, s’estén ara als meus peus? Xarxa dins de la qual em debato, presa entre la compulsivitat frenètica i el bloqueig, que ressegueixo amunt i avall, per dins, corrent darrere d’amors i d’altres coses…

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l’avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d’un destí
amarinat amb aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l’estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
Cremem el darrer full de la llibreta.

Cal que encertem amb l’ai de la sageta,
l’arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d’amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l’endeví,
apuntem cels amb pinzells de poeta
on fan la trena el cranc i l’escorpí.

Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s’obria sola.
S’han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l’aigua.
El julivert s’ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l’orenga i s’enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l’aigüera vessunya un somni d’aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor… (Les set: no véns. Sota la taula
s’amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l’aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola
ment vull que calli aquest rellotge.

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l’aigua.

Toco les nou i les deu, i sóc l’aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d’aquest foc que invoca l’aigua.
(Vindràs quan morirà l’hora més sola?)
La fruita perd l’aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l’aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.

Cada dona adora un feixista…
Sylvia PLATH

Aquella part de mi que adorava un feixista
—o l’adora, qui ho sap!
jeu amb tu, jau amb tu.

No l’espanta la tomba. Cridada des de sempre
al domini més fosc,
mor amb tu, i viu de tu.

Ofrena tremolosa, no sap sinó seguir-te
i arrapar-se al teu mal
com al port més segur.

Medusa desossada, allò que de mi resta
malda per completar-se
sense tu, lluny de tu.

El bisturí vacil•la. Qui em viu a l’altra banda?
I com podré pensar-te
com si jo no fos tu?