Dormo tot el dia i m’estic a la cambra
que té uns finestrals que donen al jardí,
ja perdut per la inclemència;
hi sobreviuen magraners, oliveres i plantes d’olor,
i les aromes m’entren per la finestra
i s’arraconen als indrets més inversemblants
de casa nostra.
Ara, que tenim el mes de maig a sobre,
tota la vegetació exulta i endolceix una mica
el captiveri que lliurement no he escollit,
tot i saber el que em va dir el metge:
«Reposa, queda’t quiet, i no et moguis gaire.
Tampoc no llegeixis, que et fa mal,
i tampoc no pensis, que et fa més mal, encara».
¿Com em pot prescriure, el metge, que em coneix,
que m’estigui quiet i que no pensi,
quan el moviment del pensar és el més natural
dels moviments dels organismes
vius i també de les pedres?
Des del llit, molt gran i ample, on dormien el pares,
veig el cel i els núvols que passen
i que pareixen repetir el versos de Baudelaire,
que ja no recordo, però que són presents en mi
com el primer dia que vaig llegir-los.
Els núvols deixen caure ombres
sobre els llençols del llit que creen
una geologia que s’endinsa entre els plecs
formant petites valls i muntanyes, i caminets
que porten, uns, als peus del llit i, uns altres, a la capçalera,
on reposen els coixins malendreçats
amb sanefes i ornaments de molts colors,
que fan més alegre la meva involuntària estança
en aquest llatzeret on tot just descanso i vagarejo.
Un aire sobtat entra per la finestra
i regira els papers de la taula i remou
els llençols que han transformat
l’extravagant geologia que tenien aquest matí.
Ara, les valls i les coves i els mars,
que els llençols configuraven, s’han transformat
en els contraforts d’una serralada
que travessa el llit des dels peus fins al capçal.
És la primera hora del matí quan entro a la cambra.
Veig els meus pares dormint. El pare estirat
de cara amunt amb els cabells sobre el coixí,
i la mare amb el braç esquerre abraçant-lo
i amb el cap girat cap a ell
i amb el cos recollit com un cabdell;
un bolic de llençols que tot just deixen veure
l’arrodoniment dels cossos.
Tan adormits estan que no em senten entrar a la cambra,
que no és fosca, però que encara conserva
una mica de la tenebra de la nit que acaba de passar.
El pare, mentre dorm, deixa escapar un xiulet
rítmic i compassat que li segueix els moviments del pit,
quan l’aire entra lentament al seu cos
i en surt lentament, també.
M’apropo al seu rostre i m’imagino com serà
quan serà mort. El pensament em torba
perquè el veig mort i el recordo viu,
recordo les passes que feia pel corredor
i com pelava les taronges i ens en donava
un grill a cada fill, asseguts al seu costat.
El veig mort, encara que el xiulet m’avisa
que és ben viu i que aviat s’aixecarà del llit,
ens despertarà a tots
i sortirà de casa embolicat amb l’abric
de xeviot i les sabates grosses.
Ara dorm i m’agrada mirar-lo ara que ell no em veu.
I penso com deu haver arribat aquí, quins pensaments
i quins somnis deuen ocupar la seva fantasia;
quines pors, com les meves, des de petit li han
destorbat l’enteniment, fins i tot ara,
que és un home entenimentat i gran, penso.
Sento respirar la meva mare, que suaument
retira el braç del pit del pare:
amb els ulls mig aclucats em mira
i em veu com miro el son del seu marit.
Em somriu i em diu què fas aquí,
a aquestes hores de la matinada.
No tenia son, li dic, i m’avorria al llit.
És aviat, encara, per llevar-se.
Entra al llit nostre, entre nosaltres tornaràs a agafar el son.
Faig la volta al llit i hi entro pel costat on dorm ella,
i em posa entre el seu cos i el del meu pare,
que encara dorm i sembla que no ha sentit res.
El llit calent em treu el fred i m’acomboien
la calor dels seus cossos i el tros de pell
que puc tocar-los, i m’adormo tot seguit.
Somio que era una muntanya molt alta
on jo pujava, no per buscar-hi res,
sinó per contemplar la vista des del cim;
però les pedres rodolen al costat meu
i no em deixen pujar amb la pressa que volia.
Era com si cada dues passes en perdés tres
i cada cop em trobés més lluny de dalt de la muntanya.
La tarda s’enfosquia, volia ploure i feia vent.
Quan anava a desistir de l’ascensió
vaig veure rere unes mates un caminoi
que pujava la costa zigzaguejant entre les roques,
i com un alè, i sense esforç, arribo al cim
on l’horitzó se m’obre com una extensió
infinita que arribés a tot arreu i mostrés els misteris
del món i la natura.
Just al cim, el pit se’m va eixamplar
i un aire fresc va despertar-me.
¿Què fas, aquí, petit? Et perdràs entre els llençols
i mai no podrem trobar-te, em diu el pare.
¿Què hi fas, tu, aquí, al llit dels grans?
Quan anava a dir-li que no tenia son,
un llamp illumina la cambra i un tro fortíssim
fa tremolar el llit i la capçalera i l’estampa
del nen Jesús que amb els braços oberts
ens abraça amb el somriure d’una nena
que he vist a la sessió del cine de la tarda.
M’aferro al coll del pare, i el meu nas
troba el forat que fa l’os de la clavícula al costat del coll.
Una sensació nova, reconfortant, que no havia sentit mai
i que m’omple de satisfacció i d’una mandra dolça;
em té agafat al coll i em cau una llàgrima que rodola
fins al forat de la clavícula,
mentre la mare em pentina els cabells amb la mà dreta
i em diu que dormi. I torno a dormir.
Un son tebi m’abriga i em fa perdre entre els llençols
calents, i la immediatesa física del cos
dels pares m’omple de felicitat.
Quan em deixaven, tornava a pujar al llit gran
i m’arraulia entre les cames dels meus pares
i em deixava anar, endormiscat,
fins que sortien del llit, i el matalàs, llavors,
era tot per a mi; em tapava el cap amb els llençols
i em veia travessar el mar, el cel, entrar en una cova
balmada on milers d’estalactites s’aixecaven cap amunt
buscant la llum de l’alta volta lluent.
Ara, que ja fa temps que els pares són morts,
i han anat a un altre son, no sé si més llunyà,
però sí més durador, i que la casa és buida,
encara dormo al mateix lloc
i se’m fa tan present la juguesca matinera
que torno a sentir la tebior dels seus braços,
i les cames i els moviments endormiscats
dels seus cossos.
