16
Catalunya, sola i abandonada a les seves pròpies forces, no podia resistir per molt temps els exèrcits junts de França i de Castella. Els pobles es defensaren com podien; la qual cosa era als seus habitants terrible, puix que en entrar-hi les tropes invasores ho passaven tot a foc i a sang, furioses que un petit nombre de combatents mal organitzats els haguessin fet perdre un cent per cent dels seus millors soldats, que així cara els costava cada victòria. A Manresa cremaren més de vuitanta cases; en altres pobles, a més d’incendiar i saquejar, profanaven els temples i feien les més bàrbares violències a tots els que es refugiaven en ells, molt especialment a les pobres dones.
No defallia, amb tot, l’esperit coratjós dels catalans. Nebot i Dalmau, noms il•lustres que es recordaran sempre amb orgull a la nostra pàtria història, desembarcaren a Arenys de Munt gràcies a la llibertat de què gaudia el port, puix que els francesos no hi tenien cap esquadra per a guardar-lo. Des de dit poble, així com de Premià, Teià i altres punts de la costa, procuraven destorbar els castellans ja possessionats del Vallès i de l’Empordà, d’ajuntarse amb les tropes franceses, senyores ja de les riberes del riu Llobregat. Algun temps retardaren la seva unió, mes a la fi l’exèrcit castellà-francès circuí, amb estret cordó, la Comtal Ciutat i li posà rigorós setge. Aquesta es preparava bravament per a la defensa; de les illes mallorquines i de les neutrals d’Itàlia rebia copioses municions de guerra i queviures que els savis i il•lustres consellers s’ocupaven de guardar i de repartir. Bé veien que era impossible sostenir-se, mes fiats en la noblesa de la seva causa i amb el valor dels ciutadans volien provar fins a l’últim extrem o morir amb honra si aquest era el destí de l’heroica ciutat. Per altra part, Starhemberg, el general austríac que en rebre les lletres de l’emperador, lletres que una mendicant entregà als consellers i de les quals tant esperaven els catalans, partí seguint les ordres que d’aquell imperi se li donaven, mogut a llàstima, permeté que desertessin quatre mil dels seus homes, la qual cosa era donar-los un reforç, petit, atesos els avantatges i el nombre dels enemics, mes que els catalans estimaven en molt.
Així, d’aquesta manera, les coses, s’ajuntaren els consellers per deliberar els mitjans de defensa i la protesta que amb ella pensaven fer als seus antics aliats que, tan vilment i inhumana, els abandonaren, mostrant al món que el valor, l’abnegació i el patriotisme, que era l’únic que els quedava, moriria amb ells.
Cadascú proposava els mitjans de defensa que més bé li pareixien, quan la porta de l’històric Saló de Cent s’obrí i dos individus de la vint-i-quatrena de guerra s’atansaren respectuosament, posant en coneixement del consistori com Villarroel, cap que era de l’exèrcit des de la partida de Starhemberg, de comú acord amb ells havia resolt enarborar la gloriosa ensenya de Santa Eulàlia.
El penó de Santa Eulàlia era, com si diguéssim, l’ensenya de les llibertats catalanes. Jamai els fulls de la nostra història registraren una derrota per ella, jamai s’alçà la bandera de la santa i invicta patrona de la Ciutat dels Comtes que no assenyalés una brillant victòria. Presents encara tenien els seus habitants la guanyada a la batalla de Montjuïc i frescs estaven a la seva memòria els fets del temps de Felip IV. Això sí, era tanta la fe i devoció que a ella tenien els barcelonesos, que sols en casos molt extrems la treien i llavors, amb gran devoció i reverència.
Heus aquí el ritual que se seguia. S’ajuntava l’excel•lentíssim Consell de Cent en sessió privada i després d’haver acordat que la causa era prou poderosa per a enarborar la dita bandera, s’acordava poc més o menys el següent:
«Que en consideració d’haver-se justament determinat pel Consell de Cent, fent la pia i devota demostració de la bandera de Santa Eulàlia, se celebrés al dia següent una comunió general a la qual hi assistissin tots els braços, a la iglésia del Reial Monestir de Ntra. Sra. de la Mercè, advocada de la present ciutat; i a la tarda del mateix dia es fes processó, també general, portant en ella el tabernacle amb la imatge de la mateixa verge i patrona, amb acompanyament de tot el Consell amb atxa, per implorar tan experimentat auxili i la gran misericòrdia del Senyor pel conflicte en què estava Barcelona i tot el Principat, per trobarse —com es digué en aquella ocasió— l’exèrcit enemic, majorment el de la part de Castella, molt a prop, tant, que de la vila de Martorell i del poble de Sant Andreu de la Barca s’albiraven.
»I recelant d’això innombrables horrors i infortunis, ha paregut ser molt convenient fer treure l’estendard de la dita Santa amb la qual cosa es donarà fi a la pia i santa funció del jorn, i no es dubta que, piament parlant, serà de grata acceptació al Senyor i sa Mare i que per nosaltres intercedirà la nostra gloriosa invicta patrona.
»Que és precís incontinent, que l’Exm. consistori per bitllets o de la manera que millor li paregui passi a convidar per aquesta funció els títols, nobles, cavallers, ciutadans i gaudints, a fi que acabada la processó assisteixin a aquesta tan assenyalada manifestació, com en semblants casos s’ha fet sempre i al mateix temps, que avisi per mitjà del Sr. coronel de la companyia del magistral de la Llotja de Mar, perquè assisteixi a la guarda de la bandera, a qui toca fer la primera i seguidament els altres gremis els dies subsegüents, com sempre s’ha practicat.
»Que el penó ha de ser col•locat a la cambra en què s’acostuma a ajuntar el consistori dels Exms. consellers, des d’on amb les seves pròpies mans ha de prendre’l el senyor conseller en cap, el qual junt amb els altres ha de trobar-se vestit amb les gramalles consulars, i l’ha de presentar a la persona de l’antiga noblesa catalana que tingui les qualitats necessàries i incorporats així, l’encarregat del penó es posarà entremig de sis consellers i eixiran de la cambra deixant la bandera a l’abans dita finestra, la qual estarà envelada de vellut vermell, precedint-los els ministrils, trompeters i timbales que s’han de trobar dalt tocant alternativament i tenint previngudes, almenys, quatre gralles davant la casa de la ciutat i les atxes que s’han de posar a la finestra, per no ser permès perdre’s de vista el sant i venerat penó.
»I per últim, que en conseqüència necessària de tan justa i pia demostració, es formin les lletres d’estil i siguin trameses als pobles i a les altres parts de Catalunya on sigui convenient.»
Quan els consellers oïren la determinació de Villarroel i dels de la vint-i-quatrena, coneixent que l’estat de la guerra ho requeria, hi consentiren i acordaren, emperò, suprimir les cerimònies de més cost per raó de la penúria que les circumstàncies aportaven.
El sagrat bronze del bellíssim i antic campanar de la capella de Sant Miquel que adossada a la casa de la ciutat estava, ressonà per tots els àmbits de la comtal població anunciant als seus habitants la feliç nova. Al seu so, tots els braços i confraries com si fossin un sol home, s’ajuntaren sota la volta de la rònega o històrica església i l’ompliren de gom a gom. El senyor bisbe, rodejat dels consellers, començà amb piadosa reverència, ànim tranquil i cor coratjós, la solemne cerimònia. Tothom anà atansant-se un a un vers la sagrada ara i posades les mans damunt dels Sants Evangelis que el prelat sostenia, jurà morir en defensa de les pàtries llibertats, mentre el ressò de la campana feia batre tots els cors d’esperança, i els animava amb nou valor.
Acabada la cerimònia, el comte de Plasència collí la santa bandera, com per la seva noblesa i qualitat li corresponia, i acompanyat del conseller segon, Feliu de la Penya, del cap de la Coronela i de mil infants, amb tota la seva pompa passaren a enarborar-la al finestral de la plaça, allí on avui hi ha el jardí, al carrer de la Ciutat.
El poble enter acudí a saludar-la; l’alegria renasqué en tots els cors que l’esperança feia batre en albirar la gloriosa i mai fins llavors vençuda ensenya.
Els consells i Villarroel foren aclamats amb gran entusiasme, jurant el poble tot, morir abans que rendir-se a l’estranger. Ningú que no hagués vist l’aspecte que presentava la Ciutat dels Comtes hauria cregut que estava a punt de començar en contra d’ella un dels setges més rigorosos que registra la història, que estava abandonada dels seus amics i voltada d’enemics poderosos i cent vegades majors en nombre. Molt al contrari, en veure-la engalanada i il•luminada tota ella, hauria pensat que es trobava en jorns de festa. Amb tot, quietament tothom es proveïa de municions de guerra i queviures, i es preparava una formidable defensa.
Poc tardaren a haver-ho menester. Les tropes franceses començaren l’atac, mes Villarroel ho dirigia tot tan admirablement que, malgrat la seva superioritat numèrica, l’enemic en voler atacar hagué de prendre la defensa. Furiosos d’això, francesos i castellans s’aplegaren per la part del Llobregat i començaren per aquell costat el setge amb marcada cruesa. Villarroel, en veure això, féu preguntar al duc de Pòpuli, que allí dirigia les operacions, com volia fer la guerra. Aquest li respongué que no tenia cap ordre sobre aquest punt, mes al mateix temps arribà la nova que havia fet penjar dos presoners fets a Torredembarra. Consirós Villarroel en veure l’aspecte que això prenia, mes irritat al mateix temps, li envià a dir que ell jamai hauria alterat l’ordre de guerrejar segons el costum cristià, mes ja que ell havia faltat a les lleis de la humanitat, li feia saber com des d’aquella hora endavant faria penjar tots els presoners que d’ell havia i els altres que fessin, sense donar quarter ni volent-ne ell tampoc.
La guerra, doncs, seguí més aferrissada que mai. Les cases que a Teià tenien Sentmenat, Dalmau i altres defensors de Catalunya, foren cremades. Els robaments i les violències seguiren més i més cada vegada i les contribucions que posaven als pobles conquerits eren tan crescudes que ningú no es veia amb cor de poder-les pagar.
Fora de la ciutat, ja pocs eren els qui es defensaven perquè els més constants s’havien acollit a ella. Rafel Nebot, emperò, era un dels que a pesar de tants desavantatges seguia ferm al lloc que prengué pels pobles de la costa de llevant i causà a l’enemic immenses pèrdues i seguides derrotes. Per remeiar això, determinaren els francesos cloure l’única comunicació que li quedava a aquest amb els barcelonins, que era per mar i, a l’efecte, enviaren uns quants vaixells per destorbar-lo.
Els catalans havien construït mentrestant, i a l’antiga drassana dels reis d’Aragó, quatre galeres que foren solemnement batejades amb els noms de «Ntra. Sra. de la Mercè», «Santa Eulàlia», «Sant Francesc de Paula» i «Sant Josep». Aquestes quatre galeres foren confiades a Sebastià Dalmau. Una nit, quan els vaixells francesos estaven més descuidats, sortí aquest amb la seva petita esquadra i desbaratà completament la francesa. Amb aquesta nova i amb el cansament dels de fora per les exigències i atrocitats dels enemics, els pobles s’aixecaren altra volta contra els seus opressors fent un suprem esforç per reconquerir la seva perduda llibertat.
Llavors pensaren els barcelonesos que la seva causa no era tan perduda i una nova sèrie d’escenes i d’actes de patriòtica abnegació vingueren a augmentar els molts que s’havien portat a terme durant aquella tan llarga com cruelíssima i desastrosa guerra. Innombrables i mai prou ponderats són els fets d’armes que portaren a terme els nostres conciutadans i la resistència que oposaren.
Els ulls de les nacions fixos en aquest valent i aguerrit poble, l’admiraven i el compadien, mes cap li donà ajuda. Anglaterra, la seva antiga aliada, tal volta coneixent la manera poc digna com havia faltat als seus compromisos, demanà que encara que passés el Principat a poder del d’Anjou se li conservessin almenys els furs i llibertats. El govern de Versalles li féu de resposta que s’atingués al tractat d’Utrecht, amb la qual cosa l’egoista nació callà i abandonà completament als que havia promès ajuda.
Els catalans, després d’això, conservaven encara l’esperança que quan l’emperador d’Alemanya hagués arreglat les qüestions del Rin, aniria a ajudar-los i els acabà de confirmar en aquesta suposició unes lletres de l’arxiduc que per mar vingueren, en les quals deia que tractava la pau amb el rei de França a Rastadt i que aquest segurament, com li havia promès, el reconeixeria com a rei de les Espanyes.
L’esperança dels catalans anava, doncs, avivant-se més i més a pesar dels desenganys que, de tant en tant, rebia. La campana del Consell vibrà alegrement en tots els cors en anunciar-los aquesta nova, convocant incontinent tots els prohoms i braços a l’històric Saló on se’ls notificà la fausta nova. Prompete l’antiga capella de Sant Miquel fou plena de gom a gom pel poble que donava gràcies a Déu per tan falaguera nova.
L’exèrcit francès anuncià llavors a la ciutat a M. de Monteil com a parlamentari, per tractar de les condicions de l’entrega de la plaça, mes els catalans alenats amb les lletres de l’emperador, li pregaren una suspensió d’hostilitats fins a saber la resolució del tractat de Rastadt. Aquell respongué que encara que sabia allò del conveni, cap ordre no tenia respecte als catalans. Dalmau li mostrà llavors les lletres de l’emperador i de l’emperadriu i tal volta s’haurien atès les seves súpliques si el duc de Pòpuli, com l’esperit del mal dels catalans, no s’hi hagués ficat; i aconseguí que quedessin més desacordats que mai i sens que l’entrevista tingués fruit.
Així passaven els catalans de la temença a l’esperança i de l’esperança a la temença, sofrint totes les privacions imaginables, mes sens que defallís mai el seu heroic i reconegut valor.
