Literatura?
El pare em mira desconcertat.
Vols estudiar literatura?
No ho diu amb l’expressió despectiva dels hermanos quan parlaven de les carreras para maricones, però noto que no li acaba de fer el pes.
Bé, si és el que vols…
Segur que preferiria que estudiés una carrera para hombres, però és prou respectuós per acceptar que les seves aspiracions no tinguin res a veure amb el que jo hagi decidit fer de la meva vida.
Tu mateix.
Després calla durant uns instants. Com sempre que dóna per tancat un assumpte.
l què et semblaria ajudar-me a la impremta aquest estiu? Així també guanyaràs uns quants calerons.
Bé. Sí. Bé. Cap problema.
El pare em tusta l’esquena i em pica l’ullet.
A més a més, per estrenar-te, un client m’ha fet un encàrrec que t’encantarà.
Un parell de dies més tard, anem junts a la impremta i, quan hi arribem, em plantifica davant quatre fileres esglaonades de cartes. En comptes dels quatre pals, però, em trobo quatre equips de futbol formats per una colla de dones guarnides només amb unes samarretes minúscules de l’Español, el Betis, el Barcelona i el Real Madrid. Quaranta-vuit rosses d’una esplendor lasciva, amb els pits enormes i els pubis depilats.
El pare riu.
Ja vaig dir-te que t’agradaria. Només has d’ordenar les cartes per equips, afegir-hi els dos jòquers i embolicar les baralles amb cel•lofana. Mentrestant, segur que podràs pensar en els teus llibres.
————————–
El descampat està ple de deixalles. Bosses d’escombraries rebentades, restes de mobles, roba, un matalàs, un galant de nit atrotinat, pneumàtics vells, la carcassa d’un escalfador, baixants d’uralita, un radiador de cotxe.
El Robert camina pendent del terra i, de tant en tant, si alguna cosa li crida l’atenció, la remena amb el peu.
Tot i que m’ho ha demanat, el segueixo sense saber, encara, com ajudar-lo.
Què busques, exactament?
Ni idea. Algun trasto que em serveixi per a un exercici d’objet trouvé. L’he de presentar a la classe d’escultura.
Tot d’una, es gira i m’observa fixament. Seriós.
T’agrada la Francesca?
La pregunta m’agafa desprevingut.
Per què m’ho demanes?
Perquè em sembla que t’agrada.
Sí. D’alguna manera, sí. Però això no vol dir que t’hagis de preocupar per res.
Segur?
Em costa aguantar-li la mirada.
Sí. Segur.
El Robert continua buscant. Una mica més enllà, s’ajup i m’ensenya una gàbia d’ocells, petita i quadrada, plena de closques de cargols. La recull.
Crec que això pot servir-me. Amb una mica de guix i de pintura, quedarà de conya.
——————
La mare m’obre la porta amb un posat menys abatut del que és habitual. La segueixo fins al menjador. La casa fa la mateixa flaire dels últims mesos. Una barreja de bolquers i de finestres tancades. Damunt la taula hi ha una planta embolicada amb cel•lofana.
Quina flor més bonica. Què és?
La mare toca les fulles i somriu.
Una bromèlia. És un regal.
Noto que vol explicar-m’ho, però li agrada mantenir la tensió amb silencis calculats.
Insisteixo.
Que potser és un altre regal del teu admirador secret?
La mare arrenca una fulla una mica groga.
Ja no tan secret. Ahir el vaig conèixer.
S’atura pendent de la meva reacció.
Intento no immutar-me. Deixo que prolongui el silenci.
Va recollir-me a la porta amb una limusina i vam anar a fer una volta. Quan vam ser a la Diagonal amb passeig de Gràcia, vaig baixar caminant fins a la plaça Catalunya amb ell conduint al meu costat.
Com de costum, em fascina la seva capacitat de reblar el clau de l’impossible.
Així era ell qui conduïa?
Sí, és clar. I, en arribar al començament de les Rambles, vaig seure de nou al cotxe i vam tormar cap a casa.
Impertorbable, la mare palpa la terra de la planta.
Crec que li falta una mica d’aigua.
————————
De camí cap a la cala, no parlem.
El vent sacseja les branques dels arbres. Les onades piquen amb força contra les roques.
El fred burxa.
Quan arribem a la platja del far, la Nora s’atura i s’ajup.
Guaita, un ull de santa Llúcia. Recordes com li agradaven?
Sí, tinc el pot de la seva col•lecció a casa. I, al final, no li he fet les arracades que li vaig prometre.
La Nora es guarda l’ull de santa Llúcia a la butxaca.
Trec la bossa de plàstic de l’urna.
Té, vols fer-ho tu?
La Nora assenteix amb el cap.
Ens acostem a l’aigua.
La Nora obre la bossa i la capgira.
Les cendres es barregen amb l’escuma.
Per no ensorrar-me, busco la terrassa de casa a l’altre extrem de la badia i m’imagino que la Jana m’hi espera perquè li expliqui, una vegada més, el conte de la princesa de Verdera.
La Nora plora. Les llàgrimes li baixen per les galtes i s’aturen un moment a les comissures dels llavis.
Li agafo la mà.
Durant uns segons, penso que potser no tot està perdut. Que potser encara podem viure junts el que hagi de venir.
Però el miratge no dura gaire.
Quan em deixa la mà per eixugar-se les llàgrimes amb el mocador, trec la pedra amb les inicials de la Jana de la butxaca i l’acarono.
Tacte aspre.
La fico dins l’urna. La tanco. La llanço a l’aigua.
Tan lluny com puc.
La Nora m’ho recrimina amb la mirada.
Trigo a respondre.
És d’argila. Es desfarà en un dia.
No se m’acut res de millor.
La Nora calla.
Jo també.
No sabria com fer-li entendre que, ara més que mai, necessito tornar a casa amb les mans buides.
