Miquel Martí i Pol

I
Ara alçàvem de nou els ulls, Senyora,
i es ressentia el cos de l’embranzida
i, lassos, reposàvem davant vostre.
Passaven rostres de parents inútils
i creixia la fosca, i Vós, de sobte,
ens miràveu amb un lleuger desfici
i somrèieu després i tot somreia.
Sèiem damunt dels cossos dels que foren
com damunt troncs caiguts, i ens preguntàveu:
sobtadament;—què vols? — i s’aclarien
els misteris primers del vostre rostre
i ja podíem moure’ns i pregàvem.

II
Perquè pregar és llegir-vos la mirada
amb lletra nostra, fent a les paraules
ordre inconcret, de rocs amuntegant-se,
i Déu, de sobte, crida i ens sepulten.
Doncs alçàvem els ulls i dèiem: —Dona,
per qui l’Etern la nit aquietava,
lliureu-nos de tot mal. —I responien
tres mil veus en prodigi d’harmonia,
—lliureu-nos de tot mal—. Al costat nostre
vèiem llavors les boques tremoloses
bavant salives desiguals, i alçàvem
els ulls a Vós, i Vós ja no somrèieu.
I era un dia molt clar a les valls fondes.

III
Potser no ploràveu. No ho sabem.
Nosaltres, els purs, amb vels gruixuts al rostre,
repreníem l’antiga cantarella:
—lliureu-nos de tot mal—. Ells demanaven
aigua de temps per estimar la vida,
i un benestar senzill, i algun prodigi
de tant en tant, per no dormir més hores
de les que el Cel ens té ordenat. Cridaven
en simfonia desigual, i, ronques,
les gorges treien sang que us esquitxava
pedestal i mantell. Llavors alçàvem
les mans ben alt per reclamar silenci
i ells ens miraven espantats i dòcils.

IV
Més com el vent, que si emmudeix de sobte
és per xiular després amb ira nova,
així l’allau tornava a la palestra.
Eren homes altíssims que portaven
vestits senzills de teles deslluïdes,
i dones fortes com fruita madura.
Davant vostre, dempeus, amenaçaven
gegants desconeguts amb els punys closos,
i aquest era el seu prec. Llavors nosaltres
sentíem el perill a ran de rostre
i ens tapàvem els ulls, i ells bramulaven
com folls xipollejant en clots d’escòria
i alçant a Vós la intensa podridura.
I sortíem, porucs, del vostre temple.

V
Tot era calma en els carrers lentíssims
quan corríem trucant de porta en porta.
I, de cop, les parets ens apressaven
i rostres vells desfigurats i enormes,
sortien als balcons i a les finestres.
I clamàvem, llavors: —oh! tots vosaltres!,
desperteu els marits, els fills, els pares
i vinguin tots a defensar les arques
de seculars tradicions. I feien
un gest estrany, i algun ens responia,
i ens responien tots a chor. —Els pares
temps ha que enyoren la claror, i les filles
i els fills i encar els néts preguen al temple,
perquè , germans, no us hi afegiu vosaltres?

VI
Així ens reptaven, i nosaltres, dòcils
al manament de l’amor que ens agermana
giràvem altre cop l’esguard cercant-vos.
I heus ací que era nit i ens adormíem
potser deu anys, d’un son pesat, en terra
desconeguda, fins que el vent lliurava
les amarres feixugues dels navilis.
I encar la idea del brogit era alta,
i els vells carrers deserts, i el vostre temple
ple d’homes antics, ple d’aquells rostres
tan coneguts i, alhora tan diversos.
Però el tron era buit i tot netíssim,
i Vós sèieu al mig d’una ampla estança,
i ells ploraven de goig i amb mans amigues
us donaven presents de formes belles
i us deien noms de coses conegudes.

VII
I en aquest punt notàvem que aquell temple
no era el mateix d’abans. Finestrals amples
cridaven llum sense cap nosa d’ombres,
i una gran fressa, multiforme i densa,
ressonava per tot, i els homes, destres,
feinejaven per patis i per sales.
I llavors esbrinàvem en les cares r
ictus de prec a cada gest, i ens deien:
—oh! poetes, digueu vostre missatge
amb bleix intens de vida que s’acaba;
lligueu al nostre el vostre braç, unim-nos
contra la quietud dels patriarques.
Perquè estimem, perquè sofrim som dignes
d’aquell recer ignorat, oh!, carreguem-nos
el món a les espatlles i s’enlairi
fins al soli diví, o fem, encara,
que Déu baixi a lliurar-se en cada cosa,
fins confondre’l amb tot el que ens obliga
amb lligams purs de vida i de paraula.—
Així parlaven i una raça nova
els naixia dels ulls i de la boca
i, postrats, admiràvem el prodigi.
I heus ací que era dia a les muntanyes.

De llevant a ponent, tots els deixants
són rastres de perfum que tonifiquen,
i un cop de vent mescla el fonoll marí
amb la menta de bosc, el fenc madur
amb la suau fragància de les roses.
Compacta com un vi, la solitud
se’ns pobla dels records que els anys mantenen
en un racó exquisit de la memòria.
I així creixem, hereus d’un culte antic
que gronxola l’aroma i el misteri
en un sol gest ritual i solemne.

Algú potser, anys a venir, dirà
un per un tots els noms de les ciutats
i en cada nom s’hi sentirà el batec
d’una sola i magnífica cadència,
perquè no hi ha molts cors, sinó un de sol
i el seu ritme el compassen les onades.
Algú potser es perdrà per uns carrers
desconeguts, i de sobte, amb sorpresa,
una rialla, un gest, unes paraules
que no entendrà li amoixaran el cor
i es sentirà davant de casa seva.

He heretat l’esperança dels avis

i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots

dels quals ara em serveixo

per parlar-vos.

M’han dit que la naixença em dóna drets

inviolables.

Però jo sóc poruc i sempre em sento

una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,

en un país petit

i, tanmateix, vull que quedi ben clar

que això que escric ho escric per a tothom,

i que per mi és com si el món sencer

girés entorn de l’eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci

i cada vespre escolto el cant de les sirenes

des del terrat de casa.

Ara, Miquel,

torna a ser el temps

del fil gruixut i les paraules dures.

Escasseja el diner

i ja es sabut que els poderosos

—planye’ls, Miquel!—

només poden permetre’s

certes efusions sentimentals

amb la butxaca plena.

A collibè dels pobres

alternen xurriaca i caramel

segons el vent que bufa,

però no descavalquen mai.

Miquel, recorda-ho:

únicament pegant sacsades

tots plegats

ens els traurem de sobre.

Les canyes

només es tornen llances

si hom les empunya amb esperit de lluita.

Miquel, aquest llevant

fa molt de temps que dura,

i el terra és xop

i se’ns podreix la sola

de les sabates.

¿No trobes que ja és hora

de treure el peus del fang

i espolsar-se el clatell

i fer bugada?