Jesús Ernest Martínez Ferrando

Categoria: Autors Catalans

Naixement:

17 de gener de 1891

(València)

Defunció:

26 de setembre de 1965

als 74 anys

(València)

Nom de ploma: Ernest Martínez Ferrando

Dades generals Autor

Va estudiar Filosofia i Lletres, branca d’Història, a València, obtenint premi extraordinari de llicenciatura el 1914. L’any 1915 va ingressar al Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs. Va prestar servei a la Biblioteca Universitària de Barcelona i a la Biblioteca Provincial de Girona (1919). Des de l’any 1920 va treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que va dirigir entre 1940 i 1961. En aquest període hi millorà les instal·lacions, hi inicià un procés de modernització i ampliació, condicionà la instal·lació i conservació de fons, canvis que consolidaren el prestigi científic de l’arxiu. A més, modernitzà les dependències de treball i les parts ornamentals (galeria del pati i mirador).

Pel que fa al vessant literari, Carles Riba l’havia anomenat «el nostre Dickens en potència».

Va ser autor de narracions curtes, especialment de contes, encara que també té alguna novel·la, com Una dona s’atura en el camí, per la qual obtingué el Premi Joan Crexells (1935). A part, traduí al català obres literària d’autors francesos (Guy de Maupassant) i alemanys (Heinrich von Kleist, August Liebmann Mayer, Arthur Schnitzler, Stefan Zweig), com també obres d’història de les lletres i de les arts del castellà.

Especialista en la Baixa Edat Mitjana a la Corona d’Aragó, la seva tasca com a historiador començà el 1934 amb Catálogo de la documentación relativa al antiguo reino de Valencia (Jaime I el Conquistador; Pedro el Grande). Dos anys més tard publicà Pere de Portugal, “rei dels catalans”, vist a través dels registres de la seva Cancelleria (1936) i altres obres i articles —aquests darrers, en revistes especialitzades— relacionats amb la matèria.

En relació amb això, a banda de les obres de caràcter arxivístic (catàlegs, guies, etc.), les d’investigació científica se centraren, sobretot, en dos períodes. D’una banda, el dels segles XIII-XIV (que van des de Jaume I fins a Alfons el Benigne) i, d’una altra, el de mitjan segle xv (la revolució catalana contra Joan II). La seva obra demostra l’accés que tingué als fons documentals, fet que li permeté centrar-se en les èpoques que li interessaven, com la Baixa Edat Mitjana.

La seva faceta literària, tot i que no la conreà als primers anys de la postguerra, sinó entre 1958 i 1963, perquè es dedicà a la gestió de la direcció de l’arxiu i a la investigació historiogràfica, quedà reflectida en el terreny històric. Les biografies i narracions de fets històrics els presentava de manera que podien ser llegits com una novel·la però amb la cura en les dades d’un arxiver. El que interessava a Martínez Ferrando era «la individualitat dels personatges històrics i, a la vegada, la capacitat de trobar l’estil, clar i elegant, líric quan era necessari, per fer-los entenedors, per atrapar-hi el lector».

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1941, any en què hi ingressà amb un discurs sobre Nueva visión y síntesis del gobierno intruso de Renato de Anjou en Cataluña. El 1949 va ser nomenat primer president de la delegació de l’Asociación Nacional de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos (ANABA) a Catalunya i Balears (1949-1952), i un any després inspector regional dels Arxius de la zona de Llevant, càrrec que li donà accés als arxius catalans, valencians i balears. A part, fou membre del Consell Internacional d’Arxius, formà part del Centre de Cultura Valenciana, de l’Acadèmia Pontaniana de Nàpols, de la Deputazione di Storia Patria per la Sardegna, de la Societat Geogràfica de Lisboa i del patronat dels Monestirs Reials de Poblet i Santes Creus, a més d’estar adscrit a la Hispanic Society of America.

Vicent Alonso va dedicar la seua tesi doctoral a Ernest Martínez Ferrando i com a fruit de la qual ha editat i prologat les obres següents: Entre la poesia en prosa i el conte literari. Sobre la literatura d’Ernest Martínez Ferrando (Barcelona: PAM, 1992), La trajectòria intel·lectual d’Ernest Martínez Ferrando (València: Eliseu Climent, 1992).

Cita del llibre:

Històries i fantasies

Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)

L’homenet que donava la sort

En la tarda del diumenge, amb un barret nou i una flor al trau, el geperut semblava haver oblidat les angoixes del dia anterior. Fins el mirallet que de vegades feia servir havia assolit arrencar-li dels llavis un somriure de satisfacció.

Alegre, doncs; creient gairebé que el gep avui s’havia convertit en dues ales, l’homenet sortí al carrer flairant el perfum deliciós d’una rosa.

Les voreres dels carrers eren plenes de gent que caminava lentament i que anava aturant-se al més lleuger motiu. Grups de minyones vingudes d’Aragó i de Castella, ben agafades del braç, reien de qualsevol detall, observant-se furtivament llurs vestits i abaloris. A pocs passos les seguien els soldats amb ulls dolçament aclucats per la sensualitat del diumenge. Òmnibus i tramvies passaven carregats de gent que es dirigia al camp i a la platja. De tant en tant, entre el públic espès, apareixia la cara consirosa, preocupada, del venedor ambulant. Núvols de pols daurats pel sol de la tarda esborraven el fons dels carrers.

El geperut flairava sovint la rosa i sospirava. Com que se sentia una mica alegre, anava cantant a mitja veu; portava una mà al darrera i el cap ben alt, potser a causa del coll massa emmidonat. Per a tot tenia un somriure de simpatia, de benvolença, i si alguna noia bonica li sortia al pas li enviava el seu més dolç esguard; després, un cop havia passat aquesta, guaitava dissimuladament el trau per assegurar-se que la flor encara hi era.

Atret per la melodia d’un vals, el nostre homenet es dirigí vers els jardins, on tocava una banda militar.

El passeig era ple de gent. Obrers de cares marcides, acompanyats dels fills que sempre van mirant les coses que deixen enrera; vellets que feien sonar llurs bastons; alguna dona solitària amb un mocador sempre a la mà; i en els punts més apartats aquests homes sempre cavil·losos, que parlen tots sols, aturats sota un arbre…

El públic, assegut en bancs i cadires, sota el brancatge dels plàtans, es deixava gronxar l’ànima pel vals trist i vulgar, i en ell ofegava tots els seus desitjos indefinits. Per sobre d’ell suraven els sons daurats i metàl·lics, un xic estridents, de la banda, anant a perdre’s al lluny, entre la remor de tramvies i cotxes.

L’homenet, assegut en un banc un xic apartat de la gent, escoltava atent la melodia. El vals havia submergit el seu cor en una mar de tendre romanticisme. Com es veiés a l’abric de mirades indiscretes, es tragué de la butxaca aquell mirallet que sempre portava a sobre, i es contemplà una breu estona; somrigué i de nou tornà a flairar la rosa del trau amb voluptuositat.

En aquest moment d’íntima disposició vet aquí que va sentir que cruixien els arbustos, i en tombar el cap veié les cares de dos policies que l’observaven amb desconfiança.

—Faci el favor de venir amb nosaltres.

El geperudet restà tot sorprès.

—Segurament, senyors, es tracta d’una equivocació. Però els policies, accentuant més encara la duresa del to, repetiren:

—Faci el favor de venir amb nosaltres.

I tot seguit l’homenet senti que quatre braços poderosos, quatre garfis de ferro, s’apoderaven del seu cos petit i deforme.

Pobre home! No encertava a creure el que estava passant.[…]

Ja pels carrers deserts de la ciutat un senyor que devia tenir una educació exquisida i que anava doblegant un diari, s’atansà al grup, tot ple de curiositat.

—De què es tracta, senyors guàrdies?

—D’un anarquista!

—No és veritat! no és veritat! —protestà l’homenet.

Els policies, per evitar la gent, el portaven per carrers apartats. Veient-se ja lliure de curiosos, el suposat anarquista se sentí més serè, l’optimisme tornà al seu esperit tot pensant que una equivocació la pot tenir qualsevol, i també, si aquells dos policies eren uns homes grollerament educats, ells, els pobres, no en tenien tota la culpa.

Desembocaren en un carrer ample; en el fons brillava una lluna tan plena i tan clara, que la seva resplendor sobre les coses semblava blancor de neu. Les siluetes del geperudet i dels guàrdies s’allargaven adquirint una forma grotesca.

Veient-se tot cobert de llum de lluna i contemplant l’astre penjat al cel del carrer com una llàntia de saló, l’homenet observà, conciliador i humorístic:

—Oi que sembla que ens anem directament cap a la lluna?

Els policies guardaren silenci, però a la curta estona un d’ells exclamà, tardà i sorprès:

—I ara!

* * *

El geperut, víctima d’una equivocació lamentable, va passar tota la nit estès sobre un matalàs en una cambra fosca i nua.

[…]

Moments després el geperut es llançava al carrer mentre els rellotges del veïnat i de la torre propera tocaven les tres de la matinada. […] Aviat la remor de la mar li arribà a l’oïda i un ventijol humit i lleuger li acaronà les galtes […] En aquesta hora primera del nou dia anaven sortint del port les barques pescadores, una darrera l’altra, les veles al vent. En totes ells, i a la resplendor oliosa d’un fanalet, es dibuixaven figures d’homes que feien preparatius i enraonaven pausadament. A poc a poc anaren perdent-se en la mar obscura portant cadascuna sobre la vela una lleu carícia de les llums del port.

[…]

Allà sobre les roques una onada de despit ofegava l’homenet. L’aigua freda li esquitxava la cara fent-li la impressió d’agulles que el punxessin.

—Si jo em deixés caure en l’aigua —murmurà— ni questes roques, ni la mar, ni cap força sorgida en l’aire m’ho impedirien i les estrelles continuarien brillant al cel com si res no hagués passat, tan indiferents.

Les llums del port s’apagaren. Començava a néixer el dia. A la lluïssor lívida de l’alba es va veure botar la figura petita i geperuda de l’homenet; unes vegades arribava fins a les roques mullades per la mar, altres pujava pressós a les de més amunt. Els seus braços s’agitaven en l’aire, escrivint en la claror de l’alba un dibuix estrafolari…

Text: