Laia Martinez i Lopez

Aquests morts no fan pudor de morts.
La lluna prima els renta la cara,
els esclareix les nafres un torrent de fulles seques
i van tot perfumats de plomes de pica-soques i cornelles
però, sobretot, arrelant a les pedres que són
a les pedres que els fan de casa en el camp d’ànimes,
no hi veureu cap cuca, ni una mosca tansols:
cap bava de caragol n’esborrarà mai els noms.
També les roses, a l’agost, hi floreixen.

Quan vaig néixer, tenia ales.
Ho sé pel mal que em fan els omòplats
cada vegada que em foto de lloros i em provo d’alçar.
Per què em van caure o qui
me les tallà sense jo adonar-me’n
és el misteri que m’acompanyarà
mentre m’arrossego desmembrada pel tros de vida
que em toca.

hi llenço les ganes de violar-te
quan t’esperes a l’escala
no volent-me fer l’amor;

hi llenço l’estrambòtic enyor
de tenir-te dins i no trobar-te
com una ferida sense bala;

hi llenço els mots amb una pala
si escric versos que, per error,
aconsegueixen trempar-te;

hi llenço les ganes d’estimar-te,
els llibrets folrats de la sala,
les mosquetes del Xador…

i la mar s’ho empassa tot.

Silencio la tierra va a dar a luz un árbol.
Vicente Huidobro

Hi ha tanta carn, als meus malsons,
que em llevo suada com d’haver-te deixat entrar
a l’estació humida de l’Índia, i recordo
només olors —el so de la teva veu, de sitar—
i jo, majestuosa vaca, m’ofreno al dia.

Jo só l’hereva de la ben parlada
però em retallaren ―el nom,
i vaig créixer només la que parla.
Si, amb tot el dir, ella no se salvà
dels fuets, dels ganxos, ni la foguera,
si el seu déu pogué tansols cobrir-li
la dignitat de neu,
a mi, jove insolent, una mort sanguinària
i inclement, m’espera.
La ciclogènesi està anunciada.
Malgrat això, em presentaré a declarar
― voluntària: aquest Amor
no el vull callar, encar
que em surtin corbs negres
no pas coloms, de la boca.

Obre el pit a la veritat que ve
i estén-hi les mans,
esbatana-hi el cor,
eixampla el cervell,
esberla’t el cap,
esmola el nas, la boca i les orelles,
esportella les parpelles i ensenya’m els ulls.
Esventra’t l’ànima: engrandeix-la!
T’ha aterrat una al·lienígena al balcó,
amb totes les seves naus.

genets      febre      mals      abril

mags      junts      jugadors      àsters

set      octubre      nueses      desastre

genets      febre      mals      abril

mags      junts      jugadors      àsters

set      octubre      nueses      desastre

genets      febre      mals      abril

mags      junts      jugadors      àsters

set      octubre      nueses      desastre

La deriva del no moure’s.
Aquell no saber-se enlloc
perquè l’espai no t’és estrany
de fa massa llunes i vents,

és el que empeny qualsevol soca
de figuera a retòrcer-se en un dolor de panxa encesa;

és el que estira el meu desig -en giragonses
cap a aquella altra finestra encortinada i amb baranes.

M’és l’encanteri autoimposat:
no menjaré i no beuré fins que hagi omplert
tot el meu niu de llavors teves.

Prò em nego a ser-te l’oreneta,
si no m’ets fèrtil, Terra roja!

El cigarret no et ve de gust:
arreu hi veus nens fent rotllana
―una reunió permanent de l’associació de pares i mares…

T’hi manquen parcs amb gronxadors aquí, al teu barri;
als aparadors sols hi anuncien prendes d’adult en miniatura;
dus la mà esquerra posada plana sobre la panxa…
i una excursió de la classe dels llops travessa la via Laietana;
alces el cap perquè ja et roda
i al cel hi ha un globus d’elefant;
no saps perquè però, a l’estanc,
t’hi compres dues pegadolces…
algú ha punxat el sol solet pel fil musical,
i al replà de l’escala hi ha un cotxet amb una nina que plora;

i ja no goses pujar a dalt,
no hi tens pas res d’això que et busca…
entres al bar,
empasses fum,
vas al lavabo,
i, calces avall,
desterres l’equívoc a les clavegueres.

És natura ― ben humana
el ‘nar follant com d’una gana
i fantasia ― animal
voler veure-hi la ganyota,
la mateixa, al mirall.
Oreneta!
Ve mon pare que,
amb l’escombra, tomba el niu
mentre em diu:
―Vas néixer una primavera
i pariràs un fill dels hiverns.