Apel·les Mestres i Oñós

A la nit de Sant Joan
vora el gorg les Dones d’aigua
pentinen amb pintes d’or
ses cabelleres de plata.

En la fosca de la nit
i en la pau de les muntanyes
ha arribat al peu del gorg
la parella enamorada.

Ja la mà cruix en la mà,
ja en un bes un bes esclata,
ja es juren amor etern
en aquesta vida i l’altra.

Les Dones d’aigua entretant
han deixat de pentinar-se;
immòbils entorn del gorg
semblen roques encisades.

Les Dones d’aigua amb afany
tot mirant i escoltant callen,
i sospiren tendrament
i murmuren en veu baixa.

Ella diu: «Qui ha sospirat?»,
ell respon: «El vent que passa».
Ella diu: «Murmura algú»,
i ell, rient, respon: «És l’aigua».

Mes ai! no sospira el vent,
mes ai! no murmura l’aigua
sinó d’enveja i despit
les Aloges solitàries.

—On anirem a dormir,
Misèria, Misèria?
—Dormirem al mig del prat,
que l’herba hi és fresca.
—No hi dormim, al mig del prat,
que hi regala la mullena.

—On anirem a dormir,
Misèria, Misèria?
—Dormirem al mig del bosc,
que l’ombra és espessa.
—No hi dormim, al mig del bosc,
massa el llop hi pastureja.

—On anirem a dormir,
Misèria, Misèria?
—Dormirem voreta al mar,
que és flonja l’arena.
—No hi dormim, voreta al mar
massa l’ona hi remoreja.

—On anirem a dormir,
Misèria, Misèria?
—Dormirem dalt del fossar,
dos pams sota terra;
les tenebres per llantió,
per non-non la pau eterna.