»Aquella nit em tocava reunió a l’Òrgan Cultural. És, com tu saps, l’entitat encarregada de mantenir viu i dinàmic el pols intel•lectual del nostre poble. Tot i que té molts detractors, cosa lògica en un organisme viu, jo sempre he pensat que val més col•laborar-hi i manipular de dintre estant que no pas quedar-ne fora i limitar-se a la crítica destructiva. Seria llarg d’explicar. En tindràs prou si et resumeixo l’Òrgan com una coalició entre dretes i esquerres, un fifty-fifty que manté adequadament l’equilibri de la junta i impedeix que la balança d’ajuts monetaris, celebracions, borses de treball, etc., es decanti cap a la banda que desitjarien els carques. Menys aconseguiríem encara, si ho deixàvem tot en mans d’ells. Probablement, algú que tingui més temps et podrà explicar l’escàndol de llavors que vam donar el Premi d’Honor de les Muses Catalanes al poeta comunista Joan Penat, contra el parer dels qui consideraven que havia de ser per a Guadalbert de Foixà, l’il•lustre autor de Xamosa pàtria, que era octogenari i, a més, gastava poca salut. De fet, no va arribar a l’any següent. Se’ns va morir fent de ventre al wàter del Liceu un dia que es va entestar a llevar-se per anar a escoltar el Lohengrin.
»L’opinió va considerar que havia estat un crim deixar morir sense recompensa un home d’unes virtuts nacionals irreprotxables, mentre que el premi més alt i honorífic de les nostres lletres el recollia un roig indesitjable. Es van donar de baixa molts subscriptors de l’Òrgan, però els qui vam voler ser realistes en vam treure una ensenyança: que cal estimar molt el país per embrancar-se en aquesta mena de merders; i no ho dic per la manera com va morir Guadalbert de Foixà, sinó perquè en Joan Penat mereixia el guardó, encara que no sigui una figura còmoda per als benpensants…, o potser a causa d’això.
(ORIOL DE MANLLÉ, a la seva secció diària: Existe el consuelo butifarrero de pensar en los numerosos hombres que son merecedores en estos momentos del Superpremi Honorífic, y no me cabe duda de que tan justo era que se otorgase a Joan Penat como al insigne Guadalbert, sin duda una patum indiscutible. Sin embargo, en esta pugna donde parece haber triunfado la facción izquierdosa de nuestro Òrgan, hay cosas muy poco claras, y al igual que en otros años la más indignante es la ausencia de Joan Marset, el escritor del Ampurdán, a quien no pocos consideramos el más grande prosista catalán de este siglo. Por lo que sé del asunto, los Padres de la Patria, que cuecen nuestras cebollas culturales desde la mesa redonda del Palau Marfany, le reprochan que haya alternado demasiado a menudo el catalán con el castellano. Pero yo me pregunto si treinta formidables tomos de obras completas en perfecto catalan, y los que vengan, no autorizan a conceder a este autor el codiciado título, o las codiciadas pesetonas; el calaixet, amigos, también es literatura…)
(LA CASTELLONA, en un article de resposta: Sin que se me pueda tachar de derechista, me parece justo recordarle a Oriol de Manllé que una de las cláusulas del premio especifica que se concederd a una personalidad que se haya distinguido por su labor literaria, pero también por su actitud cívica y sus valores patrióticos. Estoy dispuesta a reconocer los méritos profesionales del senor Marset, pero no a olvidar que, en circunstancias muy dramáticas para este país, no se distinguió precisamente por un comportamiento honorable. Probablemente, el joven Manllé estaba entonces en pañales, con su padre, en el dorado exilio de París. Esto justificaría que, para él, un pleito pendiente con el senor Marset pueda cerrarse tan fâcilmente, con treinta tomos de obras completas, por demás excelentes. Pero quienes nos hemos movido en trances menos privilegiados que los que tuvieron la suerte de marcharse, sabemos que ciertas culpas necesitan mucho jabón para ser lavadas.)
(ORIOL DE MANLLÉ, en el famós article “Lava que lava la Castellona”: Yo acabaria proponiendo a mi dilecta amiga, la Sabelotodo, que, si esta especie de recompensa a lo Míster Catalunya del Año hila tan delgado en los valores morales, lo entregue una monjita con tocas blancas, blanquísimas, versada en literatura pia y que, en lugar del medio millón, se concediese una fotografia a todo color de la madre Ràfols. Dedicada, és clar…)
—Tres anys abans de la polèmica sobre l’absolució nacional a les verleitats feixistoides d’en Marset, ja ens n’ocupava una altra del mateix estil i tots mesuràvem atentament les nostres posicions en termes de progressistes i reaccionàries. El debat l’havien encès unes declaracions d’en Marset (“El més necessari, en aquest país, és tenir una bicicleta a punt, per quan arribi el moment de fugir”), a les quals contestà el prolífic novel•lista Frederic de Robert dient: “En Marset és un idiota.” La violència del comentari havia trencat les aparences de cortesia civilitzada amb què les diverses faccions de la nostra cultura s’havien produït fins aleshores, i entrava dins la tònica —que a tots ens divertia molt— dels atacs personals i descarats que llançava l’Oriolet de Manllé, secundat pel mateix Lleonard, i altres iconoclastes de la nova generació. Si no fos que, a molts altres, l’exabrupte d’en Frederic de Robert ens havia caigut molt malament, no pas per la seva virulència, sinó perquè el consideràvem molt poc diplomàtic. Tan poc, ens ho semblava, que aquella nit de l’Òrgan hi hagué una batalla campal —però educada— entre els qui opinaven el contrari: que ja era hora que algú aixequés la veu per contradir els estirabots de l’escriptor de l’Empordà i destriés el seu prestigi real de la seva figura política, tan nociva per al país. La Castellona continuava acusant en Marset de feixista. En Vicent Piquer, que havia vingut en representació de la cultura valenciana, la va agredir directament recordant-li que en Marset sempre l’havia detestada com a escriptora i feminista (era cert: deia que se servia del feminisme per putejar i que escrivia amb la xona). Quant al prolífic De Robert, en Marset afirmava que tenia el pitjor català del país i que les seves cent noranta-tres novel•les eren un solemne monument a la mediocritat disfressada de literatura experimental.
»Però la Castellona contraatacava recordant que en Marset negava la validesa de la novel•la com a gènere; així, doncs, era molt just que en De Robert, novel•lista, li tornés la pilota tractant-lo d’idiota. Els més moderats reconeixien que, tot i que el capteniment d’en Marset durant la Guerra havia estat molt censurable —diuen que arribà a sr espia de Franco—, certes paraules no havien de sortir publicades.Visiblement, en De Robert deixava en un lloc penós la proverbial educació del país.
