Francesc de Borja Moll Casanovas

Eren les 10 del matí quan, amb la meva modesta maleta, vaig pujar l’escala d’aquella casa canonical, i després de passar l’ampla nau del primer pis, vaig sonar la campaneta de la segona porta. Jo duia ben gravada en la memòria l’adreça de Mn. Alcover: Sant Bernat, 5, pral 2a. L’havia llegida moltes vegades en el Bolletí i ja la mirava atribuint-li una mica de valor mític i una aureola de prestigi reverencial. Estava francament emocionat de pensar que entraria a habitar en aquella casa que era la d’un gran home lluitador, la gàbia d’un lleó temible que per a mi era, en aquell moment, no sols inofensiu, sinó paternalment acollidor

El despatx comunicava amb el dormitori del canonge, i al costat d’aquell hi havia una habitació interior amb finestra a un pati; era el “quarto de les calaixeres”, ocupat pels famosos fitxers on s’anaven acumulant les cèdules per al Diccionari.

«Me sembla que aqueixs exercicis seran els darrers que faré. Tenc 69 anys complits, me trob molt fluix dels genolls, pas pena ferm del caminar; casi no puc dir missa. És ver que no tenc cap malaltia, que estic bé del cos, tenc delit, ganes i fam de treballar; però veig i comprenc que no puc esser llarg i que no em queda gaire temps de rossegar per aqueix món. Senyor, Vós me donaren la vida, la me conservaren tants d’anys, sempre amb tan bona salut. Jo esper que me donareu una bona hora per sortir d’aqueix món. Quant volgueu, Senyor. In manus tuas, Domine, commendo spiritum meum…»

L’hora de sortir d’aquest món no es torbà a arribar. El dia 6 de gener de 1932, en bona diada dels Reis, poc després de dinar, li pega violentíssim el tercer atac d’apoplexia, que, amb tot i haver-se aplicat tots els remeis de la ciència, posà fi a la seva vida al cap de quaranta-vuit hores (poc abans de les dues del dia 8).

En aquells dos dies i dues nits que durà la seva agonia, no parlà amb ningú ni pogué contestar a les preguntes que li feien; únicament va parlar amb Déu, puix que els qui el voltaven li sentien recitar treballosament i repetides vegades el Miserere mei Deus, el Parenostre i altres oracions.

El dia següent, després del funeral solemne a la Seu de Palma, fou traslladat el seu cos en tren especial a la seva ciutat nativa, Manacor, i en el cementiri manacorí reposen les seves despulles esperant la resurrecció.

El 17 de novembre [de 1901], dins la Sala de Bisbes del palau episcopal de Mallorca, hi hagué aplec general de col·laboradors per a inaugurar els treballs del Diccionari, amb assistència de molts gent notable. Mossèn Alcover donà compte dels seus primers viatges i de les adhesions obtingudes, i proposà la idea, que fou acceptada unànimament, de publicar el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana.

Per a interessar la gent en el seu projecte, tingué Mn. Alcover un gran avantatge en el seu càrrec de Vicari General. En primer lloc perquè aquest càrrec posava a les seves ordres tot l’element eclesiàstic de l’illa, i segonament perquè li donava un prestigi i una influència considerable davant la gran massa de seglars cultes i de bona posició, que a Mallorca, fora de rares excepcions, eren gent de missa. La primera reunió per a exposar el projecte de Diccionari es va tenir a la biblioteca del palau episcopal dia 6 de maig del 1900, amb molt bona acollida per part dels reunits. Les reunions es repetiren, no sols en aquell palau, sinó a les rectories de molts de pobles, i en la del 5 de novembre d’aquell any Mn. Alcover ja llegí la Lletra de Convit, que fou aprovada i aplaudida.

La vida, a ca mossèn Alcover, era molt metòdica, ordenadeta com la d’un convent.

A les quatre del matí, tant a l’estiu com a l’hivern, sonava el despertador dins la cambra del canonge, i aquest botava del llit sense pensar-s’hi gens. Feia les seves devocions —oració vocal i mental ben afavorida— i es posava en feina d’estudiar o d’escriure. A les cinc feia sonar el timbre dins la cambra del servei, i En Joan s’aixecava per anar-li a servir la missa, que començava a les cinc i mitja, i acabava… quan Déu volia: sempre a les sis ben repicades, perquè mossèn Alcover era un d’aquells capellans que la diuen “ben sencera”.

La capella on deia la missa, a la Seu, era la de Sant Josep, i darrere l’altar hi havia la sagristieta on guardava els vasos i ornaments — calze, canadelles, camis, casulles i altres peces d’indumentària litúrgica — per al seu ús particular. A la Seu de Mallorca, cada canonge té aqueixa sagristieta privada —una darrere cada altar— per a revestir-se i desvestir-se dels ornaments per a la missa o per als actes corals. Com que mossèn Alcover i el canonge Quetgles vivien tan a la vora de la Seu, que no havien de fer més que travessar el carrer per a entrar-hi, ja sortien de casa seva revestits de roquet i mussa i de sotana vermella per als actes de cor, però conservaven a les sagristietes de la Seu els ornaments per a la missa.

Quan el canonge i el criat sortien de missa, si era a l’estiu, anaven a “estirar les cames” pel moll: resseguint tota la Riba, arribaven fins a la farola del port i tornaven. La passejada durava exactament una hora. Si era a l’hivern, no feien aquest exercici al matí, sinó després de dinar. Durant aquestes passejades, mossèn Alcover no estava inactiu — no hi sabia estar —: o ell llegia, o feia que En Joan li llegís qualque llibre o revista. Quan jo vaig entrar a viure a casa seva, Mn. Alcover em prengué per a acompanyant de les passejades i les dedica a donar-me les primeres lliçons d’anglès i d’alemany, que més envant havia d’ampliar i que m’havien de servir tant i tant per a les meves activitats durant tota la vida.

Cap a la fi de 1924 començàrem a veure pròxima l’hora de publicar el Diccionari, i Mn. Alcover m’encarregà que fes un projecte d’edició… Alcover decidí de muntar una impremta pròpia, només amb els elements indispensables per a fer el Diccionari. El pare Provincial dels Franciscans li oferí dues sales del convent de Sant Francesc: a una del primer pis s’hi instal·laren les caixes de lletra, i a una annexa al claustre la màquina plana… Molt poc després de la mort de Mn. Alcover se’ns presentà un problema de local: els frares franciscans ens digueren que no podien continuar tenint la impremta en el seu convent perquè les dues sales que hi ocupàvem eren necessàries per a reunions i dependències de la comunitat…

«Entrevista amb en Cambó»

En el capítol anterior he contat la feliç reconciliació de Mn. Alcover amb En Pompeu Fabra. Era una bona passa cap al restabliment de les relacions normals amb Catalunya. Aquells dos adversaris dins el camp intel•lectual s’havien sabut entendre i perdonar. ¿Podria aconseguir-se una reconciliació semblant en el camp polític?

Cap al 1928 començà a veure’s la possibilitat d’aquesta represa d’amistat amb En Francesc Cambó. La persona que s’hi interessava més era el P. Vicenç Queralt, C. M., qui en diverses ocasions va dir a Mn. Alcover que En Cambó parlava d’ell amb respecte, i es va proposar facilitar la reconciliació. Parlà amb En Cambó de les dificultats econòmiques de l’obra del Diccionari, li féu notar l’estat precari de salut de Mn. Alcover, que era un vençut físicament i socialment, que s’havia arruïnat per una obra tan catalana, que no havia deixat mai de mirar amb respecte la figura d’En Cambó… De les respostes d’aquest, el P. Queralt deduí que estava ben disposat envers de Mn. Alcover, i indicà a aquest la conveniència de demanar-li una entrevista. Així ho féu el canonge, escrivint-li en el juny de 1929 una carta, a la qual rebé resposta favorable en què li assenyalava per a tenir l’entrevista la tornada que estava a punt de fer a Amèrica. Li tornà escriure Mn. Alcover dient-li que seria a Barcelona la tercera setmana d’octubre, i Cambó li contestà que li faria saber quan podrien veure’s.

El P. Queralt digué a Mn. Alcover que En Cambó el rebria el dia 29 d’octubre. Si presentaren, els rebé correctament, els féu seure, i Mn. Alcover li exposà l’objecte de l’entrevista, que no era altre que refermar l’amistat i tractar de la possible cooperació del senyor Cambó a l’obra del Diccionari que estava entrebancada per la crisi econòmica.

Quan Mn. Alcover acabà de parlar, el senyor Cambó, somrient malignament, li digué amb lentitud, com assaborint la dolçor de les paraules:

—Mossèn Alcover, a vostè li ha succeït el que succeeix a tots els traïdors…

El canonge no el deixà continuar. S’alçà, i amb un sec «Bon dia tenga, senyor Cambó», sortí de l’habitació i de la casa, seguit del Pare Queralt, que s’havia tornat de tots els colors i que estava com un beneit de veure aquella feta. El seu optimisme no li havia deixat veure la segona intenció amb què el magnat català acceptava l’entrevista: volia prendre el gust de venjar-se, de donar a Mossèn Alcover la galtada que compensàs les paraules poc respectuoses que el canonge mallorquí s’havia permès dedicar-li en el tercer manifest […].

El bon Pare Queralt, animat pel precedent feliç d’En Fabra, havia cregut que també obtindria bon resultat amb En Cambó. Oblidava que aquest no era un intel•lectual, sinó un polític de temperament i de professió. I la política no té entranyes.

Per altra banda, cal declarar que el nom de traïdor aplicat a Mn. Alcover era d’una total injustícia. Per a merèixer aquest terrible nom, cal haver mancat a la fidelitat deguda. Ara bé, Mn. Alcover no havia promès fidelitat ni al senyor Cambó, ni a la Lliga Regionalista que aquell representava, ni a la Mancomunitat, ni a cap altre partit o institució. Havia promès fidelitat a la llengua catalana i a l’obra del Diccionari d’aquesta mateixa llengua. Dins l’ordre purament humà, a part dels vots sacerdotals, a res més no havia promès fidelitat. I aquesta fidelitat, ben prou que l’havia mantinguda, i ben car que li costava de mantenir-la.

«La gran explosió»

La política espanyola travessava una crisi profunda i perillosa. Havia desaparegut l’harmonia entre els partits que havien duit la República, i tant ells com els adversaris d’aquesta feien una tasca destructiva. Quan dic “els adversaris” de la República, no em referesc únicament als monàrquics –que en combatre la institució republicana complien una missió diguem-ne reglamentària–; vull al•ludir també els extremistes d’esquerra (anarquistes i comunistes) i certs sectors del socialisme, que volien precipitar l’èxit de llurs principis i arribaven a estats de violència desraonables.

La Falange, creada el 1933, tampoc no quedava enrere, i, en venir un moment decisiu, no vacil•lava a posar en pràctica la seva dialéctica de los puños y las pistolas.

La República s’anava gastant en un procés de descomposició que els dirigents no eren capaços d’aturar. A la dreta i a l’esquerra es feien conxorxes i maniobres encaminades a una topada violenta, d’una extensió i unes conseqüències imprevisibles. Però jo, prou ocupat amb els meus deures familiars i professionals, i que em sentia totalment inepte per a la política activa, vivia fora de la realitat; no m’havia ficat mai dins cap partit polític, i no venia ningú a confiar-me secrets ni d’un costat ni de l’altre.

Tanmateix alguna vegada em sentia una sotragada per símptomes alarmants. Pel mes de març, havent invitat el meu cunyat Joan Marquès a venir a Palma per fer de padrí al bateig del nostre fill Joan, vaig rebre amb estranyesa i inquietud una carta en què s’excusava de venir per mor de “la situación actual, en que nada bueno hay que esperar y temerlo todo malo, por lo que, a mi juicio, resulta imprudente abandonar un hogar…”; i prometia venir a veure’ns més endavant, “de haberse despejado la atmósfera durante el verano”. Es veu que, pel seu caràcter d’administrador de can Squella, família molt destacada en la política menorquina, tenia informació bastant concreta dels preparatius d’una convulsió imminent.

La procacitat i l’atreviment de certs periòdics arribaven a extrems d’incitació a la violència contra polítics i militars “de dretes”. Em recorda d’haver vist un setmanari –no sé si era La Traca o Fray-Lazo– que publicava una sèrie de dibuixos on es representaven Gil Robles, Calvo Sotelo, els generals Franco i Sanjurjo, etc., penjats a la forca o morts amb volta de garrot. Era una provocació clara, que, dins les masses incultes, havia de determinar un estímul morbós per a executar les “sentències” tan gràficament i concretament assenyalades. Els extremistes de dreta recollien la provocació i s’establia un joc alternat de violències que formava una cadena de represàlies. El 12 de juliol assassinaven José del Castillo, tinent de guàrdies d’assalt. L’endemà, com a rèplica, queia assassinat Calvo Sotelo, un dels que jo havia vist “sentenciats” en el setmanari. I aleshores sí que es va respirar un ambient carregat d’olor de sang i pólvora. Al cap de pocs dies començava la guerra civil.

Dia 19 de juliol era diumenge. La meva dona havia anat a missa, i quan va tornar, em digué que havia vist una cosa estranya: homes que seien dins la Seu, a diversos bancs, sense estar atents a la missa, i que més aviat semblava que hi eren només per fer temps esperant algú o el moment d’anar a qualque lloc. Al cap de poca estona començàrem a saber notícies que explicaven aquella presència d’estranys dins l’església: eren falangistes que esperaven que els cridassin de Capitania General per donar-los armes. Sense moure’ns de la nostra casa del Mirdor, poguerem comprovar que efectivament transitaven homes sense uniforme militar però armats de mosquetons. Més tard ens arribà el ressò d’alguns trets: eren els primers esclafits del Movimiento, que des d’aquell instant posava Mallorca sota el seu poder. I horabaixa ja sabérem que la víctima d’aquelles escopetades havia estat un falangista: Joan Barberà, que els seus companys havien mort per equivocació, prenent-lo per un dels rojos.

Aquell mateix matí vaig trobar mossèn Francesc Sureda Blanes que venia del Palau, de rebre ordres del bisbe, i em va mostrar una pistola que li havien donat. Digué que no la sabia manejar –i crec que deia ver–, però que la hi havien entregada en virtut del seu càrrec de vicari general castrense. Pocs dies després en vaig veure un altre, de capellà, armat amb dues pistoles. Aquest devia saber manejar-les, perquè tenia una afició especial a exhibir-les, fins i tot a llocs públics; era tot un símbol de l’amor al germà proïsme. Tenc el gust de dir que aquest capellà pistoler, molt encertadament, prest es va descapellanar. N’hi hagué un altre de més barrut (i aquest va seguir exercint l’ofici sacerdotal): durant els primers mesos de la guerra, anava amb la pistola pels pobles, incitant a la caça de suposats rojos, fins i tot des de la trona. M’han assegurat que un rector morí d’un atac de cor, de l’horror que li produí veure la trona del seu temple parroquial profanada pels crits d’odi d’aquell energumen.

Entre la gent que no estava ficada dins la política activa, hi havia, sobre l’alçament de Franco, una gran diversitat d’opinions. Predominava la impressió optimista quant a la durada i extensió del moviment: per a la majoria, allò era una intentona o un pronunciamiento com els del segle passat, que el Govern republicà ofegaria en pocs dies o, a tot estirar, en algunes setmanes; per uns altres, es tractava d’una cosa molt més seriosa, de llarga duració i de conseqüències trascendentals. Jo, tan ignorant en qüestions polítiques, era dels qui opinaven amb aquest pessimisme, que els fets havien de justificar. Els qui crèiem que allò no era un pronunciament sinó el principi d’una vertadera guerra, érem els qui, fos per casualitat o per una rara clarividència, endevinàvem.

Per les notícies que duien els periòdics i les ràdios de la zona nacional i per les que aglapíem escoltant Ràdio Barcelona de la zona contrària, vèiem que l’alçament de Franco era secundat per generals de gran prestigi (Sanjurjo, Mola, Goded…); que, malgrat que fracassava a les tres grans capitals i a moltes d’altres, anava prenent avantatge en els camps de batalla, arribava en pocs dies a les portes de Madrid i s’hi instal•lava amb símptomes de setge permanent. Des de Sevilla, el general Queipo de Llano dirigia no sols les seves grotesques xerrades radiofòniques sinó també una duríssima persecució de gent del Front Popular, i es feia l’amo de bona part d’Andalusia. Tot plegat semblava tirar cap a una duració indefinida.