Sònia Moll Gamboa

Obries de bat a bat
els porticons de fusta de la casa del poble
i ens cridaves a taula.
Eres forta i bonica com un arbre
i els nens del veïnat s’enrojolaven
si els tocaves la galta amb un sol dit
i els regalaves caramels de menta
―feies olor d’espígol
i duies vestits d’estiu
esquitxats de flors vermelles.

Ya, pues, vamos para casa.
Torno a enfilar mentides blanques
―Mañana, mamá, mañana―
mentre embotones i desembotones
el mateix trau de la camisa
una vegada i una altra
sense mirar-me.
I oblides l’alumini blanc
de les finestres d’avui,
que només s’obren endins.

Et miro avui i aquest és el vertigen:
que tot el que tu eres
s’engrunés aquells dies pels camins de l’aigua.
Que a l’arribada al port de Barcelona
ja no quedés res de tu
―de la teva bellesa d’ulls verds i pell pigada,
la teva força,
la teva-nostra sang indígena.
Y no quedó nada de mí.
Què hi ha encara de tu, mare,
després de l’oceà?
Hi ets?
Ets?
M’aboco a tu
i tot és aigua fonda,
aigua negra,
aigua cega.

Odio i estimo amb ràbia
l’Hades inclement que et va engolir i no et retorna.
Estimo i odio l’oceà
que et va partir en dos la vida.
I m’hi acosto i me n’allunyo,
eterna i absurda rissaga al port,
amb l’esperança infantil
de retornar-te el que ets
―la llum,
el verd,
la teva vida a punt d’obrir-se
com una papallona.

I avui que ja t’has mort
potser cent mil vegades,
et trobo pel carrer
i encara fas olor d’aquell sabó de mans,
de pa acabat de fer,
de cigarretes Sombra
fumades d’amagat al balcó de casa.
Et trobo i em somrius
i ja no vull saber
de quin color és la mort que em toca plorar avui
―quin bocinet de seny
se t’ha desprès de nit mentre dormies.
Et trobo i tens la veu
de les cançons antigues,
del cuídese, mijita,
del tapa’t, que fa fred.
I encara que hagis mort
cent mil una vegades
et trobo pel carrer
i sé que encara ets tu
darrere les arestes d’un altre camí cec
en el teu laberint sense fils d’Ariadna.

Ja no saps quins són els colors de l’aigua.
Ho vols provar? Digues por i digues
hi ha paraules que roben cors
i digues
hi ha paraules que embruten cors,
i digues
naus cremades
i octubres plens de sang,
i arrisca’t un poc més, digues
passadís d’absències teves
i por de no saber posar pedaços
i nois de pell suau i ulls bondadosos.
Crida mentre encara tinguis veu,
i no confiïs mai que respondrà cap eco.

Quan tornis a casa,
imagina el desig
com una pregunta immensa.

Si la beso
el desig torna a créixer
com les extremitats d’una estrella de mar
i m’oblido que morirem qualsevol dia
i que llavors tant se valdrà que hàgim existit.
El que escrius potser et fa eterna
però el que vius t’ho emportes dins d’un sac
per on treuen el cap fades i monstres
i no se n’assabentarà mai ningú.

Morirem
i potser ens ploraran els gossos
que no sabran que hem fet l’amor tantes vegades
d’amagat i del revés
i sense seny
i sense casa.
El que no dius sí que existeix
–t’existeix endins
com una pedra negra
que tu mateixa t’has nuat al turmell.

I què has de fer si han tornat a fugir totes,
si s’han perdut altra vegada
per les quadrícules de la ciutat
i han arribat a la mar
i se les ha endut un mal oratge.
L’horitzó no és cap línia
i el silenci no és cap calma.
I ara que les vols no les demanis,
que no et volen elles per més que les cridis,
que diràs sang,
i por
i desig
i et ballaran burletes davant dels ulls,
i es riuran de tu i de la teva poca traça.

I tornaran a deixar-te a les fosques.

Avui,
aniversari del dolor.
Destapo, doncs, una altra ampolla negra
i torno a encendre les espelmes còmplices.

És l’hora de l’enyor estèril, l’hora
de plorar els esquelets d’aquelles naus
que mai no es van cremar i que van deixar-nos
les estelles podrides clavades al pulmó.

Enterrades en un pastís de cendres,
les espelmes esperen que les bufi
amb un poc menys d’agror que l’any passat.

Avui, però, sóc jo qui els faig l’ullet
i les convido a beure vi calent i a emborratxar-nos:

l’aniversari era ahir
i no vaig recordar-me’n.

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
La llitera de dalt al dormitori del fons,
al costat del lavabo.
La cadira,
a taula,
davant de la del pare
per escoltar-li els versos i aprendre’ls de memòria
per si així se li feia més fàcil estimar-me.
El tamboret d’un piano de tecles marronoses
que mai no vaig aprendre de tocar,
i el llindar d’una cuina
des d’on mirava feinejar la mare
i li contava coses.

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
El capçal moribund d’aquell avi xilè
que es va deixar un pulmó dins les calderes
d’un balener tronat
–quan era un cabro chico,
a Chiloé només hi havia papas
per menjar
i els germans se li morien
de dos en dos,
com els brots malalts de podridura.

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
Abans que la mare morís i ens oblidés el nom
abans que els germans marxessin
a construir cases pròpies
i tinguessin fills i filles que tindrien
un lloc dins la família
fins que els seus germans marxessin
a construir cases pròpies
i tinguessin fills i filles que tindrien
un lloc dins la família
fins que els seus germans marxessin
a construir
cases
pròpies

i es despengés un nom
de la branca i de l’arbre

que ja no tindria casa
ni tamboret ni llitera
ni llindar ni cadira
ni capçal
ni mare.

Tanca la porta del despatx
i em parla de la mort
mentre la mare m’espera a la saleta de la clínica.
Tres anys, deu anys, no sé què dir-te.

Em parla de la mort i se m’acut
que m’asseuré a esperar-la vora el camí
des d’on es veu un arbre tot sol
contra el cel escombrat de núvols.
Que aniré a buscar roselles pels camins antics
i m’ompliré la boca de cireres vermelles.
Que hauré menjat maduixes, abans,
amb molta nata,
i hauré ballat tota la nit per celebrar els quaranta.
Em parla de la mort i se m’acut
que tornaré a fer l’amor una altra tarda
com si m’hi anés la vida. Que nedaré nua al mar
i em perdré amb bicicleta pels camins de l’illa.

Tres anys, deu anys, no sé què dir-te.
La mare rient,
la mare cridant,
la mare plantant tomàquets a l’hortal
i pintant de blanc les parets del safareig.
―Jo rient,
jo ballant,
jo pintant-me furiosa la ratlla dels ulls
i tornant a tenir ganes de dormir amb algú.

Tres anys, deu anys, no sé què dir-te.
No sé què dir-te.

Ha entrat la mort al rebedor de casa, i no ha marcit les flors. Tampoc no s’ha espatllat la rentadora, ni s’han fos les bombetes, ni s’han quedat dringant les copes al prestatge. S’ha presentat la mort i no quedaven ja ni cordes fluixes ni passes vacil·lants amb pànic de l’abisme. La mort ha entrat lliscant per la finestra entreoberta, anunciada pels trons i la tempesta insòlita d’una matinada de juliol, i jo m’he arrecerat a l’ombra de la vida i t’he estimat per sempre els ulls desorientats, la pal·lidesa extrema de la pell, les mans rendides sota els llençols asèptics. La mort s’ha presentat sense trucar a la porta i li he pogut fer un lloc enmig de les costelles, no gaire lluny del cor, on encara hi ha l’eco de la seva veu que canta la cançó, Qué grande que viene el río, qué grande se va a la mar, i la sang que em bombeja, impacient, amb una ànsia incansable de viure.