Jesús Moncada Estruga

El cementiri dels llaüts: les naus amarrades als molls de la vila en agonia, senyora implacable que no els deixava salpar i els exigia, com un antic cabdill al seguici juramentat i fidel, perir amb ella per navegar-li els rius enllà de la mort. A mesura que les mines havien anat tancant, els vaixells, despullats de paraments, hi romanien immòbils, s’hi malmetien. Els bucs ressecs començaren a obrir-se; entre els costellams i dins les cambres verdejaven les aigües estantisses. Al principi, alguns navegants aclaparats per la malesa es preocupaven ara i adés d’a-nar a baldejar-los i d’examinar les amarres. Amb el pas del temps, havien deixat d’amoïnar-se per una feina sense solta ni volta i, al capdavall, com més aviat se’ls emportés el riu, millor; com deia Joanet del Pla, qui allunya de vista, allunya de cor. El vell Nelson, suportant la ironia amable de l’Estanislau Corbera, era l’únic que s’entossudia a conservar el llaüt: no podia calafatejar-lo ni embrear-lo però almenys el netejava, li esgotava l’aigua amb la sàssola o li feia petites reparacions. Aquell matí, un antic navegant dels Móra li havia dit que una amarra de la nau estava trencada. Per aquella causa havia marxat del Cafè del Moll sense fer la partida i fet cap a comprar soga a cal baster. Després de canviar la malmesa, féu una repassada a la nau, s’assegué a la popa i es deixà endur pels records. Els llaüts recuperaven paraments, velles tripulacions tornaven a omplir els embarcadors. Grinyolaven els bossells, renillaven les bèsties, les peonades armaven rems als escàlems i les naus salpaven de la vila adormida, esgaiaven l’Ebre ensonyat de l’alba: Arquimedes Quintana s’aviava cap a Amposta, Sebastià Peris i el Roca anaven a Faió, l’oncle Cristòfol i la seva tripulació de guenyos volien dormir a Tortosa, salivaven amb la perspectiva engrescadora de les femelles de la Coronela… Però allò ja no existia, no quedava sinó cendra: cases desfetes, recordatoris de difunts i naus podrides… Cabronada del viure que no li estalviava ni la mort de la vila ni la del seu ofici.

—S’han venut el riu, nois —havia anunciat un dia l’Estanislau Corbera als contertulians astorats, abans d’amollar el detalls de l’operació amb pèls i senyals: noms dels burgesos que havien renunciat al dret de navegar per l’Ebre i els milions embutxacats per cadascun d’ells en un maneig que estalviava a l’empresa l’obligació de mantenir oberta la possibilitat de la navegació a través de la presa de Riba-roja.

Una arbitrarietat a sobre d’una altra —recordava el vell—; una malla més de la xarxa que els ofegava. Per Segre i Ebre havien navegat no solament pares, avis i besavis sinó molta altra gent des d’uns temps molt llunyans, tant que la memòria no hi arribava i ho havien de llegir als llibres, com explicava de vegades l’Honorat del Rom. Com era possible tallar-lo per sempre? Amb quin permís? Qui eren aquells senyors per vendre’s el riu?

Evocava e1 darrer viatge. N’havia tingut el pressentiment als molls de Faió —poble al qual esperava un final sobtat i tràgic sota les aigües, al contrari de la ruïna lenta de la vila—, on el Verge del Carme acabava d’atracar de pujada de Tortosa per donar un descans a la tripulació i on va assabentar-se de la mort de la vídua Salleres. Es tancà a la cambra de la nau. Cargolat sobre el marfegó, intentà pair el disgust. Els fantasmes poblaven l’estretor de la cambra rescalfada pel sol d’agost que cremava la nau. El xivarri del moll venia d’un món llunyà. El temps li ballava en el cervell com una baldufa, deixava anar visions fugisseres: la primera entrevista amb la vídua, els viatges del contraban, l’explosió del Polifem, la tornada després de la guerra…

* * *

Abans d’abandonar el cementiri de les naus, revisà un cop més les amarres del llaüt. Mentre se n’anava cap a la Costera del Forn, on van informar-lo de la detenció de l’Honorat del Rom, recordà el final d’aquell viatge amarg des de Faió, feia cinc anys. Quan atracà als molls de la vila i va amarrar el vaixell al costat dels que feia temps que s’hi podrien, ja sabia que ni el Verge del Carme ni ell tornarien a navegar mai de la vida.

L’autocar de línia, aquell autocar que hauria valgut més que mai no hagués arribat a la vila —segons una testimoni a la qual calgué revifar amb aigua del Carme, ja que li vingueren basques i es desmaià d’horror durant el procés, en recordar els esdeveniments—, carranquejava per la cinta negrosa de la carretera, enmig de bancals on els arbres fruiters, amb les branques despullades del temps d’hivern, s’arrengleraven en formacions impecables. El sol, esmorteït per bromalles blavoses, descendia cap a l’horitzó i tintava amb sangs aigualides els turons que encerclaven la plana.

La Gabriela Cabdelles, però, no veia res. Menuda i prima, embolicada en un abric gris fosc, s’arrupia en un seient de la part del darrere, agafant el seu fill, el petit Carles, adormit com una soca en el seient del costat. El paisatge que fugia entre llums incertes, l’interior de l’autocar, on les formes es feien cada cop més borroses, se li pansien a les ninetes verdes, immòbils en els ulls esbatanats, sense arribar-li al cervell; el soroll del motor, els retalls de conversa —«cregui’m, aquests americans no estan per orgues, i acabaran per llençar-los una bomba atòmica a les costelles, als de Corea», explicava el cobrador a crits, a un passatger amb boina— no penetraven tampoc en el seu aïllament. Només el batec del cor del seu fill, que la Gabriela sentia en el palmell de la mà amb la qual mantenia el xiquet contra el seu flanc, li percudia el cervell amb una cadència regular. Però, aquell batec, més que tranquil•litzar-la ationava la inquietud que la corroïa de viu en viu i que creixia sense pausa, inexorable.

* *

—Solta-la! —cridà el Marcel•lí Monegre.
En sentir l’ordre del patró, Narcís Costera, el peó que guiava el matxo que sirgava el llagut Ebre amunt per la riba, desenganxà la saula: la llarga corda, la qual unia l’animal a l’embarcació, caigué al riu i va esgaiar igual que una fuetada l’aigua grisa. Els altres dos peons de la tripulació, que mentrestant havien muntat els rems en els escàlems, iniciaven la vogada, i el Santa Bàrbara tallà el corrent de biaix, aviant-se cap a la vila, situada a la vora esquerra.
—Fora rems! —ordenà el patró, en acostar-se al moll.
Els peons agafaren aleshores les barres i atracaren suaument l’embarcació al costat de les altres que ja eren amarrades en bateria. Després d’assegurar-se que els hòmens ho deixaven tot en ordre, Marcel•lí Monegre saltà a terra.
—Aquesta nit, a beure cafè al bar Esport! —cridà als peons, al temps que emprenia la pujada del carreró de la Sama, que anava del moll a la plaça d’Armes.
La llum del dia es començava a fondre, es feia denidet. Sobre la vila, negra, surava a frec de teulada el fum acre de les xemeneies. Abans d’arribar a la plaça, el patró es ficà a les oficines de la mina Pedret. El rebé una bafarada d’aire calent, viciat, pastós. En veure’l, el vell Tobies, l’adminis-trador —una mòmia xacrosa i estrafolària, amb pólvores rosades a les galtes de moixama— li dedicà el somriure més seductor del seu repertori.
Què hi ha per a demà? —preguntà el Marcel•lí, mentre seia en un cantó de la taula de l’administrador, vora l’estufa roent, i agafava un cigarret de la capsa de fusta lacada, vora el tinter sostingut per un petit faune de bronze.
—Viatge llarg.
—On?
—Vint-i-cinc tones de carbó per a una bòbila de Tortosa.

El patró rebé amb goig la notícia. La monotonia diària dels viatges a dur lignit a l’estació de ferrocaril de Faió, l’ensopia. El que li anunciava l’administrador volia dir, entre anar i tornar, tres dies de navegació. Significava trobar vells amics i, sobretot, veure la Paulina. La Paulina, propietària d’un bar de cambreres al costat de la catedral de Tortosa, tenia un feble per ell —«Marcel•lí, dimoni, ho fas millor que un rei!»—, i la perspectiva de tornar a fruir de la dona, de les seves cuixes esplèndides, de la pesantor tèbia i dura dels seus pits, i sobretot de la seva tendresa bàrbara, amagada sota una escorça de maquillatge xaró, entre llums vermelles, vocabulari canalla i sentors nauseabundes d’alcohols de garrafa, alentí durant uns moments la respiració del llaguter.
—Que et llegeixo el pensament! No facis el pinta, Marcel•lí—sermonejava, escandalitzada i gelosa, la mòmia coqueta amb veu escardalenca—. No vagis amb donotes, que, si ho arriba a saber la Gabriela, tindrem sarau… La menció de la seva dona irrità el patró a ulls veients.
—A quina hora hem de carregar? —preguntà, de mal aire mentre esclafava el cigarret, tot just encès, en el cendrer.
—A dos quarts de set del matí.
—Adéu.
—Ja te’n vas? —preguntà el vell, queixós.
—Aviseu el manescal, que es miri el matxo; el Narcís m’ha dit que la bèstia no anava fina.
Mentre eixia en un carreró ja fosc, sentí que 1’administrador —la galta esquerra encesa per la rojor de l’estufa— iniciava, destalentat i trist, un monòleg amarg:
—Sempre que baixen a Tortosa, aquests tabalots donen de què parlar. Senyor, senyor, no entendré mai què els donen aquelles porques…
* *
[…] La por de la Gabriela, una por fins aleshores somorta, s’avivà gairebé de sobte, en adonar-se que aviat serien a la vila; i aquelles terribles paraules —«has tardat massa a venir, germana»— ressonaren dins del seu cap, una vegada, i una altra, i una altra, fins que tingué la sensació d’un batec insuportable que era a punt de rebentar-li els polsos. Agafà més fort el xiquet, que es despertà somiquejant, irritat per la premuda. «Llavors va començar a parlar sola, senyor fis-cal; no parava de remugar, encara que no li entenia ni un sacre», havia de declarar, durant el procés, la Maria Campells, la qual havia fet tot el viatge en el seient del davant de la Gabriela.
I la carraca, aquella andròmina que hauria sigut preferible que mai no hagués arribat al final del trajecte, anava avançant cap a la vila.
* *
La vella Carlota, fredolica, lleugera, travessà la plaça de l’Ajuntament i enfilà el carreró de les Ànimes. No es podia treure del cap ni el nét ni la Gabriela, però tenia confiança que el metge de Lleida, l’especialista d’anomenada al qual havia volgut anar de totes passades la nora —«el Carles es decandeix; el petit m’amoïna»— hauria dit el mateix que els de la vila. En donar la volta a la cantonada del molí vell, pensà si la Gabriela hauria recordat de comprar la navalla d’afaitar que li havia encarregat en el moment d’acomiadar-la aquell matí; el Marcel•lí feia dies que en volia una de nova, i la vella Carlota esperava que l’obsequi, que ella atribuiria a la Gabriela, potser serviria per ablanir una mica les coses entre la parella.
* *
«Has tardat massa, germana.» A la Gabriela, li venia a memòria la fesomia de la dona mentre posava les mans —de dits llargs, una mica tremolosos— sobre els polsos del petit, el qual se la mirava a punt de plorar. «El mal que té el teu fill no el sap guarir cap metge.» I una Gabriela esfereïda havia escoltat allò que feia temps li ballava pel cap. La criatura era sota una influència malèfica —i, en explicar això, el rostre de la dona traslluïa un patiment intens—, poder que se li menjava la vigoria i era a punt de destruir-lo. Només descobrint qui era la persona que li volia mal, es podria conjurar la força pestilencial i nefasta.
* *
En arribar al cafè de Silveri, l’Adelaida ja va trobar el gendre i la consogra entre les persones, una dotzena escadussera, que esperaven l’arribada del autocar, la major part de les quals havien de ser citades, mesos més tard, a declarar en el procés.
* *
El xofer frenà, l’autocar es va parar davant mateix del cafè; la gent eixí de l’establiment i s’acostà a la part davantera del vehicle a rebre els viatgers, que ja començaven baixar. El Marcel•lí, la seva mare i l’Adelaida fitaven el rectangle de foscúria de la porta on les ombres dels passatgers adquirien un cos, unes fesomies en ser tocats per la llum del fanal penjat sobre el rètol del cafè. En l’estret passadís entre els seients, dreta darrera el petit, una Gabriela aterrida i amarada d’odi, repetia interiorment les paraules e la bruixa: «La primera persona que s’acostarà a besar el xiquet quan arribareu a la vila, és la que li dóna mal.»
Fou la darrera d’eixir. «Potser per això, senyor jutge —diria el cobrador mesos després, durant el procés— ningú no s’adonà, fins que esclafí aquell horrible crit d’agonia, que la Gabriela, vull dir l’acusada, duia a la mà una navalla d’ afaitar oberta.»