Donya Filomena, asseguda davant d’una tauleta de cosir, acabava de fer un magistral sargit en les puntes d’una fina coixinera de batista, quan veié entrar la seva néta, qui, aixecant enlaire una enxarolada cartolina, repetia amb gran entusiasme:
—Àvia! Àvia! Ja l’han portada! Ja la tenim!
—Vaja! Ja estaràs contenta! —féu la vídua Asparó, eixugant els vidres dels binocles amb muntura d’or, per a llegir la targeta, que la Cèlia, apoiant son cap damunt l’espatlla de la seva àvia, amb la rosada punta de son dit petit, li anava senyalant tot dient:
Veu? Veu? Llegeix: Don Pablo Balcells, señora e hija. ¡E hija! Fixi-s’hi bé, això és per mi! Ai, avieta meva! I que rebé que ha vingut aquest ball! Amb un xic més se m’acaba la temporada sense ter el meu debut!l Sembla que Nostre Senyor els ho hagi inspirat tan sols perquè jo hi pogués anar!
—Mira, tonteta, a Nostre Senyor no l’hi fiquis, en aquestes coses; que això de balls no és pas cosa que li agradi.
—Bé; és clar… però tampoc no pot ésser cosa tan reprovable quan pels mateixos llibres sants es veu que el rei David, amb tot i ésser un rei bíblic, ballava al davant del seu poble.
—Oh, aquells temps i aquells balls eren molt diferents dels d’ara!
—¡Vaja, que jo ja sé que vostè en els primers anys de casada també hi va anar! I després també hi portà la mamà quan era soltera!
—Sí, sí; però t’haig de dir que jo no m’hi he divertit mai en aquesta classe de festes. De casada, sols recordo haver anat al ball que es donà a Llotja per la vinguda de la reina Isabel; i això perquè el teu avi, que al cel sigui, era de la Junta i no em vaig poder excusar d’anar-hi.
—0i! I que diu que se’n va parlar molt, del seu trajo i de les seves joies!
—Això, ho deia la Isabel, perquè ella em va guarnir a gust seu, i en particular de joies, que, entre antigues i modernes, em posà al damunt totes les de la casa! Quant al vestit, poc més o menys, era com tots els altres. No vull dir per això que no estigués bé! Era de moaré de color crem amb farbalans d’inglaterres vertaderes; i per cert que les vaig tomar a casa amb cada esvoranc que feia por de veure!… Semblava que, en lloc d’haver anat a un ball on hi havia tota una reina, es venia de passar per entre la brolla d’un bosc! Quina nit! I que hi vaig patir! I quins disgustos que se n’hi emportà el teu avi, que era un senyor de veres, en veure aquelles trepitjades i aquella poca atenció i aquells abusos i gormanderies que es feren en aquell ditxós buffet… En fi, que em recordo que en aquell ball em vaig curar de desigs de tornar-hi per gust meu; convencent-me de que en això de diversions, com en la major part de les coses de la vida, les il·lusions sobrepassen molt les certeses de la realitat…
—Vaja! Doncs jo estic seguríssima que m’hi divertiré molt i mol! —interrompé amb entusiasta animació la joveneta —perquè, veu?, avui només que de llegir la targeta i saber que hi haig d’anar ja tinc una alegria, que la sento que em somriu per tots cantons!… Ara els malsdecap són pel vestit… Perquè, ja veu el que diu la invitació… para el baile de disfraz que tendrá lugar el 8 del próximo febrero… I avui ja estem a 29 de gener! Deu dies! Si quasi no hi ha temps ni per comprar-lo!
—Sí, dona, sí. A Barcelona amb la bossa oberta i unes cametes de disset anys, es fan miracles. I ja el teniu determinat, el traje?
—Com que he baixat a dir-li tot seguit que la mamà m’ha donat la noticia, no n’hem parlat encara… I a vosté, quina disfressa li agradaría per mi?
—Ai, filla meya! Aixó, t’ho has de parlar amb la teva mare… jo ja no vaig amb el segle…
—No, no; no ho digui, això! Vostè té molt bon gust Ja sap que vostè i jo sempre ens avenim en tot… Vol que li digui què penso? Doncs que jo hauria d’escollir una disfressa que s’hi poguessin portar joies; perquè vostè en té d’antigues que són molt formoses. ¿Me les vol ensenyar, que veurem si n’hi ha algunes que em puguin servir?
—Ai, valga’m Déu! Parlar de disfresses vol dir anar a revolucionar totes les cases! —féu bondadosament donya Filomena aixecant-se de la cadira mitjana i traient de son davantal de seda negra un manadet de claus de diferents formes i mides.
Mentre que la bona senyora s’ocupava triant la que havia de menester, se sentí agafada per la cintura, pel braç de la seva néta, que en ales de son desig l’anà empenyent suaument envers la porta de la saleta de cosir, des d’on, travessant per un ample corredor amb espaiosos finestrals vidrats, entraren a la cambra de dormir de la vídua Asparó, guarnida amb un antic cadiratge de domàs vermell, un esculturat tocador amb ornaments de metall i dues ventrudes calaixeres amb panys d’argent i boniques incrustacions de mareperla. Envers la que estava col·locada més prop de la cambra encaminà sos passos donya Filomena, obrint el calaix de dalt, en el que hi aparegueren un sens fi de capses d’enxarolada cartolina i una renglera d’estoigs de pell i vellut de diferents colors.
—Jesús, àvia! I quina rastellera de vanos i d’adreços! —exclamà la Celia, passejant de punta a punta de l’obert calaix els grossos ulls negres, que brillejaren sota les parpelles com dos estels en serena nit d’hivern.
—Això vol dir, quan s’és cuidados, amb molts anys es fa molta feina —respongué la vídua Asparó, aprofitant l’oportunitat de poder endossar el seu sermonet—. Has de pensar que aquí han vingut a parar totes les antigors de les calaixeres de la meva sogra i de la Isabel, que al cel siguin. Veus? Hi ha molta gent que així que un objecte passa de moda, el llencen o el donen; jo no hi puc fer més, per insignificant que sigui, em sembla que té la seva història i, en veure’l, em recorda tal o qual temps de la meva vida… Mira, tots aquests vanos de la dreta són comprats o regalats en vida del teu avi…
—Sí, sí; ja me’n recordo —interrompé amb impaciència la noia—; però ara anem a veure les joies, que és el que ens convé; perquè vostè ja veu que no podem perdre temps… Avui mateix s’ha de deixar destinat el traje… Deu dies passen volant…
—Vaja, anem a les joies! —féu amb sa calma habitual donya Filomena, passant a l’altra part del calaix a obrir els estoigs, que anà arrenglerant damunt del marbre de la calaixera, tot dient: —Deixem els moderns, que serveixen per disfresses, i anem per les vellúries, que per tot ve el seu dia! Veus? Aquest és de diamants roses, i també hi tinc agulles pel cap, i pinta i collaret. Es el de núvia de la teva besàvia Asparó… però em sembla que no és prou antic pel cas… El més a propòsit és aquest de filigrana d’or i perles…
—Però, per quin traje em serviria? Em sembla que no té cap època marcada. I ara, amb les disfresses, diu que s’exigeix molt la propietat! I aquell que té en aquella capsa tan vella, que no l’ha tret?
—Ja veig que ets un bon estornell! Aviat saps on hi ha fruita madura! —digué donya Filomena, traient l’estoig i obrint la tapa, la qual deixà veure unes antigues arracades de maragdes i diamants, de la forma catalana anomenada de llacsons, una grossa pega de pit i un anell molt semblant als que usen els bisbes en dies de cerimònia.
—I que són formoses! i com devien afavorir! —exclamà la Cèlia, traient-se en un tancar i obrir d’ulls els brillantets que portava a les orelles, per a posar-se les velles arracades que brillejaven amb centenars de juganers reflexes al llarg de ses galtes brunes—. Però això ha d’anar amb el vestit de la mateixa època, i no el devem tenir, veritat?…
—El cert és —digué, com fent memòria, la vídua Asparó — que jo no l’he vist mai; però em sembla recordar confosament com si la Isabel hagués contat alguna vegada que aquestes joies, quan ella era nena, vingueren de la nostra masia de l’Empordà junt amb altres coses de valor, però que jo no tinc memòria d’haver-les vistes mai.
—I vostè, no pot atinar on poden ésser?
—Aquesta casa té tants racons!… Però el cert és que jo els he vist tots i no tinc present res d’això… A no ésser que fossin en l’últim prestatge de l’armari gran del quarto fosc… És l’únic lloc que no he tocat des de que falta la Isabel, i ella…
—Sí, sí, àvia! Allí! Allí deu ésser! —interrompé la Cèlia, traient-se les arracades amb la mateixa pressa que se les havia posades i deixant-les altra vegada en l’estoig.
—Espera’t, dona!, espera’t!, primer s’han de deixar les coses endreçades i recollides— exclamà donya Filomena tomant a arrenglerar les capses i tancant amb clau el calaix de la calaixera—. I ara tampoc no hi podrem anar, al quarto dels armaris!, perquè la Pauleta és a fer un encàrrec i ella és la que s’enfila, i…
—Ai! No s’amoïni,àvia. Ja m’hi enfilaré jo. Pepa! Pepa! Porti’m l’escala i un llum al quarto fosc! De seguida! De seguida! —cridà la Cèlia sortint al corredor.
Pocs minuts després, donya Filomena, amb una palmatòria a la mà esquerra, es feia la il·lusió de que aguantava amb la dreta l’escala de fusta, en el darrer graó de la qual estava enfilada la seva néta, davant per davant de les obertes portes d’un grandiós armari de noguera.
—Què hi trobes? —preguntava des de baix la bona senyora, aixecant tant com podia la mà que aguantava el llum.
—Unes glasses de color!… Ah! ja ho veig. És un plec de mosquiteres!… Aquí toco coses de seda, i seda forta!… Són trossos de tapisseria dels mobles del saló… A l’esquerra, hi veig una pila d’estovalles d’altar!…
—Ah! Caram!l Deuen ésser de l’oratori… I l’any passat en vàrem tenir de fer de noves, pensant que no n’hi havia! Dóna-me-les! Dóna-me-les! Vull veure si és això…
—Bé, primer deixi’m que acabi de provar si trobo el que jo cerco!… Aquí toco un plec de passamaneries…
—Vaja, Cèlia, si no ho trobes baixa! Baixa de seguida! Que em fas angúnia de veure’t tanta entona enfilada aquí dalt!
—Esperi! Esperi! que allà al fons em sembla que hi ha un farcell embolicat amb un llençol!
—Cèlia! que no vull que t’estiris així! que cauràs! Valgui’m Déu, quina criatura! Ai! Ai! —cridà donya Filomena en veure que l’escala trontollava.
La noia Balcells no s’esporuguí pel crit de la seva àvia, s’aixecà de puntetes damunt del darrer graó de l’escala, estirà son braç dret i, agafant per una punta el feixuc farcell, el llançà a terra amb una revolada. A penes la senyora Asparó havia tingut temps d’apartar el cap i abaixar l’encesa palmatòria envers a terra, quan la Cèlia, ja baixada de l’escala, agenollant-se vora el farcell, començà a treure febrosament la llarga renglera d’agulles de cap que el cloïen.
El treball de la noia no havia estat inútil; perfectament aconduït, anaren apareixent davant dels ulls de les dues senyores unes formoses faldilles de domàs de color rosa, unes altres de color de tabac amb llurs corresponents cossos amb punxa, ullets, cordons i sivelles de plata cosides en el colze; dos davantals, un negre i altre de puntes blanques, brodats amb antiqüeles; dos mocadors o corbates que feien joc amb els davantals; dos rets de seda; dos parells de mitges d’igual classe, amb primorosos reixats i un joc de sabates amb llurs corresponentes sivelles de plata.
—Que són formosos! I que estan ben conservats! N’hi ha un de clar i un de fosc. I miri, miri! La seva mestressa devia ésser poc més o menys de la meva mida. Veu el cos? Encara no arriba als tres pams! —féu la Cèlia, midant amb sa petita mà la cintura del cosset de color de rosa. —¡Caram, àvia, tant que diuen, i en aquell temps gastaven més que ara les senyores! Perquè fer-se això per anar als balls i fins joies i tot!…
—Ah, tonteta! Que et penes que són disfresses? Això són dos vestits de núvia de la teva besàvia Asparó, que va ésser cridada pel seu pare pubilla del nostre mas de l’Empordà.
—Ai, avieta meva! —féu la Cèlia aixecant-se i agafant amb un gros braçat el revoltat farcell—, poc podia pensar-se la meva senyora besàvia, que Déu l’hagi perdonada, que al cap de tants anys jo tornaria a lluir les seves gales en un ball!.., vaia! vaia! Anem a veure tot això a la llum del dia, perquè amb aquesta palmatòria se’m figura que no ho veig prou bé… ¡I fins m’ho podria emprovar! No li sembla?
—Ai, Déu meu! Ara t’aniràs a despullar amb aquest fred! Valdria més que primer ho pugessis a consultar a la teva mare…
—Ca! Miri, en mig quart estic vestida ¡i val més que l’hi pugi a ensenyar al damunt meu!… Així es veurà millor l’efecte…
La Cèlia col·locà pressosament la roba dins del llençol, el posà en els seus braços i, signant a la seva àvia que la seguís, s’entrà en el quarto, tancant la porta darrera de donya Filomena.
