Imma Monsó Fornell

[…] la singular capacitat de la mamà per eludir allò que vulgarment anomenem present, feia d’ella una autèntica virtuosa de la recança. Una recança que, lluny de manifestar-se lànguida i silenciosa, s’expressava activament mitjançant el verb. En concret, mitjançant el plusquamperfet de subjuntiu (si hagués —o no— fet x), seguit de la corresponent proposició (hauria —o no— resultat y). Un temps verbal caparrut de debò, eternament obstinat a modificar allò que és immodificable.

L’amor pel plusquamperfet de subjuntiu arribava molt lluny en els viatges de vacances, aquells que teòricament es fan per disfrutar de la vida després d’un llarg i sacrificat període de treball. Tan bon punt arribàvem a la nostra destinació, la mamà deia invariablement que hauríem d’haver anat a un altre lloc, i fins i tot quan el lloc li agradava molt es passava el dia fullejant catàlegs per anar a d’altres llocs on no havíem anat en comptes de mirar el lloc on era, i algú acabava dient que ja hi aniríem l’any següent, però a la mamà se li acudia llavors i només llavors que les coses val més fer-les avui perquè demà no saps què passarà i l’any que ve vés a saber on serem. I així disfrutava de les vacances, mirant tota l’estona catàlegs i fotos del lloc on havíem d’haver anat i no havíem anat, i fins i tot un dia es va equivocar i sense adonar-se que estava mirant fotos del lloc on efectivament ens trobàvem (un majestuós paisatge de l’Oberland suís), va dir: «Guaita quina meravella… hi hauríem d’anar… tot i que l’ideal seria haver-hi anat aquest estiu. Si hi haguéssim anat aquest estiu…», començava a dir, i quan la vam interrompre per fer-li notar que el paisatge de la foto era exactament el que tenia al davant, llavors va replicar: «És veritat», però va afegir immediatament: «No ho hauria dit mai, que les fotos poguessin enganyar tant». I va preferir seguir mirant la foto.
Una vegada el lloc li va agradar tant que no va mirar ni catàlegs ni fotos d’altres llocs, només el lloc on era. Llavors, quan va veure que el paisatge la feia tan feliç, es va alarmar i va fer mans i mànigues per evitar aquella felicitat, totes les culpes de totes les ànimes es condensaven en la seva quan sentia arribar la més lleu brisa de felicitat, de manera que per evitar-ho es limitava a no ser feliç, però de vegades se’n descuidava i sense voler, plaf, era una mica feliç i llavors, llavors era molt pitjor. Aquella vegada la vam veure tan exultant mentre observava el riu transparent que passava al seu davant, la vam veure tan feliç mentre contem-plava els prats infinits sembrats de floretes silvestres que tremolaven sota un ventijol gairebé imperceptible, que va haver de reconèixer que se sentia a la glòria. Les floretes, amb aquell tremolor, semblaven aguantar-se el riure com adolescents d’un pensionat sota la mirada radiant de la mamà, i a nosaltres també ens va envair una alegria pura, sense barreges, sense ombres. Però la confessió que acabava de fer (i amb ella l’estat de glòria que l’havia provocat) va durar un instant, tot seguit es va recuperar i la mirada se li va ennuvolar d’una manera que coneixíem bé i les floretes ja no semblaven tremolar de riure, sinó d’inquietud per l’extrema fragilitat de la seva condició. I llavors va dir: «Enyoraré molt aquest lloc. Molt». «Però si encara no n’hem marxat!», va replicar la meva germana. S’equivocava, la mamà s’havia desplaçat en el temps i ara ja estava instal•lada uns dies després, enyorant aquell paisatge que, tanmateix, tenia davant dels nassos, i va dir que no li venia gens de gust tornar a Vallvidrera, aquell lloc on vivíem que no era ni poble ni ciutat, ni mar ni muntanya, ni carn ni peix.