Anna Montero i Bosch

és ací on tot es juga:
en equilibri sobre l’abisme.
la possibilitat d’estavellar-te
traça horitzons infinits.
és ací: entre el cel i l’aigua.
serenament desplaces els desigs
sobre la corda tibant del somni.
un pas i un altre i el penya-segat
com el cos d’una amant s’acosta
i s’obri a la fantasia de la terra i el buit.
és en el vertigen d’aquesta platja
on jugues a tot o res amb l’àngel
cada dia. els reflectors o l’onada
il ·luminaran la teua caiguda o glòria
vers un atzur que mai no havies anhelat.
un pas cap a l’eternitat i un altre cap al no-res
i un cos que dia a dia s’esfilagarsa
com el núvols que indiferents s’allunyen.

sota la nit solitària em buscaves
mentre el cel s’entenebria de tanta llum.
vas baixar a les cavernes
sota les arrels del roure
i sota el cristall clar de la nit.
en el fang primer em buscaves
i en el silenci. sota les aigües profundes
del temps. en la nit solitària cantaves
un cant d’esperança.
i per un moment tot va ser un altre cop.
i per un moment vas oblidar la tenebra
que ja per sempre m’habitava.

…la lluvia es una cosa
que sin duda sucede en elpasado
J. L. Borges

plou aquesta tardor contra els vidres
del vespre.
plou contra la por i plou llum.
plouen els cels una aigua tenaç,
record d’una altra primavera
que regalimava per les façanes
sobre l’asfalt i sobre les galtes
i embullava els cabells i omplia la tarda
de llums i de riures.
plou aquesta tardor
com plovia a istanbul
aquell final d’estiu quan el temps
a penes s’insinuava en un vent
lleugerament més fred,
en un sol lleugerament més trist,
quan ja les oronetes iniciaven
el retorn o la fugida mar enllà.
plou aquesta tardor
com mai no va ploure quan l’estiu
era una platja immensa de pedres blanques,
plou tristesa com una platja de pedres grises,
on no tornarem perquè el temps s’acaba
i perquè ara sabem
que cada matí és ja sense retorn.
plou una tristesa dolça
que s’escampa pel jardí
i els dits de l’aigua piquen el ritme
d’altres tardors i d’altres jardins
i diuen que ens ha arribat el temps
d’una altra serenitat.

que la limita de la dura prosa
Carmen Bosch

partir d’aquesta estació
on venia a buscar-te,
amb por que no arribares.
no té sentit aquest viatge
des del no res de les vies
brutes d’espera i de nit.
voldria parlar-te d’allal
que ha desaparegut
amb el seu somriure d’arena.
voldria parlar-te de michal,
del blau tan fràgil dels seus ulls.
i voldria dir-te que no és fàcil
portar l’alegria dins la bossa
amb el billet del concert
i amb la consciència de tanta incertesa
que travessa les vies
entre runes i desfeta.
i voldria que parlàrem
del meu passar sense mirar
aquestes vies brutes
de cansament i renúncies.
i voldria que parlàrem
del meu passar sense mirar
aquest món que quedarà
fora de la sala on maria joâo pires
crearà una mar de llum que ofegarà
la tristesa quotidiana.
i voldria dir-te que el crepuscle
corre amb el tren cap a l’oblit,
que el crepuscle és una barca
que naufraga contra la vida.
i voldria esperar-te en aquesta estació
on sempre arribaves.

la nit és roja, blava, violeta
i té un gust com d’hores impossibles.
mai no hem anat junts
a un concert de jazz
però sé que un dia
una música estendrà el seu pont
de llum entre tu i jo,
malgrat els oceans i les illes
entre tu i jo. i sé
que els planetes giraran
de cercle en cercle i sé
que els estels lliscaran
d’edat en edat i que entre tu i jo
hi haurà una música
amb un gust com de temps perdut,
com d’hores roges, blaves, violetes
en una nit impossible.

al fons, dius, és el roig.
i tant se val l’esclat de sang
o de foc. tant se val l’espai
on la forma assoleix
un moviment exacte.
al fons, dius, el fum esdevé escorça
i uns raïms rescriuen
la lenta mort dels aiguamolls.
dius que mires amb la llum
d’altres ulls que van mirar fa temps
i el teu esguard obri de bat a bat
camins a la llum i la llum esdevé
densa i material i el món ja no és
sinó una llum o forma.
potser la basarda de l’aiguamoll,
dius, no és l’horitzó llunyà,
sinó la nostra por antiga i fosca.
dius que el record és una llum
que esdevé forma,
que les formes amaguen formes
i que el record és un esguard.
que el món és un esguard.

podria dir-te aquesta nit
que el temps no passa,
que no s’escola la llum
al cor de la llum,
que viurem en el record
i serem paraula en altres llavis.
podria dir-te que no creix l’oblit
ni el silenci a les avingudes
solitàries, que el foc ha cremat
la brossa quotidiana,
que no s’esborren els camins,
i sempre bategarà una mar
darrere del darrer horitzó.
podria dir-te aquesta nit
que totes les nits se’ns assemblen,
que el temps dels rius
retorna amb cada pluja
i cada núvol porta el record
dels peixos més foscos
fins a la llum primera.

he habitat la teua pell,
els teus somnis.
enllà de tu i de mi
una nostàlgia de vells horitzons
s’insinua.
des de la llum més incerta
veurem passar les nits, els dies,
la fosca i les distàncies.
veurem passar el seguici
dels absents,
i la por ens mirarà per la finestra.

he habitat la teua pell
i els teus somnis
i dins la casa hem bastit
una estança o un riu
que ens porta
vers altres somnis
que potser ens somiaran
fins a la mirada última.

com el riu que ens porta subterrani d’edat en edat.
m’espanta el murmuri de tant de silenci entre les roques
que les aigües llepen, i un cel tan buit a sobre.

hem vist ja tants vaixells salpar.
a l’horitzó un velam pot ser el núvol
o potser l’estela d’un record.
però quin temps estrany ens creix a dintre.

tots els ports de totes les ciutats
tenen un nom.
secretament l’hem buscat
pels viaranys de la paraula.
secretament tu i jo,
al fons de la paraula
o entre la remor dels dies.

totes les pedres del camí, totes
les ones del camp i els solcs
que la mar solquen.
tots els núvols de la nit
i els estels que l’habiten
de nit i de dia a l’argila
dormen. tots els passos
que has fet i tots els camins
que et porten i els vaixells
que has vist salpar
i els que somien
al fons de totes les mars.
i els tu i jo que fórem
i els tu i jo que serem.
i tots els somnis que somiàrem
i tot l’espai que a dintre s’arbra
i tot l’espai…

Sóc al fons de tu.
Com la marea,
com el solstici,
com el buit que segueix l’amor,
com el buit que l’amor omple.
Sóc al fons del teu silenci.
Sóc al fons de la paraula
amb què em dius.
Sóc al fons de tu.
Com una veu.