«Saps, la Marie-Thérèse…?» Prou que la recordo! La taquillera de l’estació d’aquell poblet francès que tenia un petit jardí de gira-sols i dàlies al peu de la via. Els blauets creixien sols entre els raïls. Les tardes d’estiu anàvem a passejar per aquell camí que ombrejaven els roures, entre el bosc i la via ferrada; collíem sense aturar-nos les móres que encara quedaven a les branques espinoses i ens n’endolcíem la boca… En passar, la velem entre les seves dàlies i ens saludava amb els llavis i amb els ulls, tota somriure.
Vivia en una caseta blanca annexa a la minúscula estació, amb cl seu pare—invàlid de la Gran Guerra, amb una cama de fusta, que prenia els bitllets dels viatgers i abaixava la barrera quan venia el tren—, el seu germà, que treballava al poble veí i anava i venia en bicicleta, i la seva germana.
Sovint portava flors al cap. La recordo darrera la taquilla, amb les seves blanques galtes rodones, els seus llavis molsuts i els seus ulls maliciosos. Per despatxar es posava ulleres.
Era amiga dels refugiats, tot que es murmurava que era ella qui donava l’avís a aquell comissari reganyós que sempre es presentava a fer revisió —quina casualitat!— el dia que un de nosaltres havia sortit del poble sense permís. Però bé podria ésser el seu pare, el coix sorrut que mastegava paraules inintel•ligibles quan ens foradava el bitllet. Nogensmenys, Marie-Thérèse, si l’estació era deserta i el de l’escapada era simpàtic, li feia un petó des de la taquilla, bo dient-li: «Amusez-vous bien».Tots sabíem que Marie-Thérèse tenia un promès. Ella ho deia. Fins algú creia haver-lo vist. Vivia en un altre poble d’aquella comarca. Si un diumenge la taquillera es mudava molt, es posava la més bella flor als cabells i marxava per tot el dia, es que anava al poble del seu promès.
Altres diumenges anava al cafre, a ballar amb nosaltres. Durant un parell d’hores un acordió tocava valsos vertiginosos. Dues o tres parelles del poble —cares vermelles, cabells de garba i calçat pesant— eren felices giravoltant com baldufes al mig de la sala de maons rogencs i estufa de carbó. Només ella feia colla amb nosaltres. Triava els més xamosos per arrossegar-los als giravolts marejadors. «Allons, allons valser!»
Al temps del muguet, es passejava pel bosc amb en Balenyà, l’empordanès plaga. Al temps del blat madur, amb en Mata, l’ex-comissari. Quan envermelliren les maduixes anava a collir-ne amb el jovenet Esteve: jugaven com dos cadells i s’omplien la boca de la fruita boscana es besaven, esclafant-la, perquè els quedessin els llavis sagnants i olorosos.
En esclatar la guerra era un francès —el cafeter del poble— el seu preferit. Els vèiem passejar lentament per la carretera on el vent feia rodolar les primeres fulles seques, a través de la plana que començava a llanguir
Trens de soldats i de municions passaven sense aturar-se per la petita estació enjoiada de dàlies. El jove cafeter marxà. El germà de Marie-Thérèse també marxà. I el seu promès també era fora, ens digué ella.
Quan vingueren les glaçades, Marie-Thérèse, encaputxada de llana, passava sola per la carretera blanca. Sortia al jardinet, amb esclops, a espolsar el gebre de les mates sense color. Mirava la boira. Els refugiats també anaren marxant Ara l’un, ara l’altre, amb totes les maletes, arribaven empolsats de neu a l’estació, i Marie-Thérèse els despatxava el bitllet per darrera vegada. Després, quan venia el tren, eixia a l’andana, els abraçava i els feia un petó a cada galta. Cara avall li rodolava una llàgrima. Jo vaig partir un dia que amb el cristall del glaç la plana era un palau de fades. Vers les distàncies. Cap al blau del mar i l’or del sol.
Mesos després m’arribà una lletra:
«La primavera meravellosa d’aquesta plana mai no havia estar tan pròdiga de perfums i verds i dolcesa i florida. Quina munió de violetes entremig de l’herba! Quina alegria de branques de lilàs! Les tiges del muguet pertorbador ja començaven a obrir les campanetes sota les amples fulles humides que encatifaven el bosc… quan arribà el bramul dels canons precedint la invasió. Restàvem molt pues al poble. Fugírem…»
La lletra duia una postdata:
«Saps,la Marie-Thérèse?… Un bell marí de maig es posà un vestit blanc i una flor als cabells… i es deixà agafar pel tren».
