Lluís Nicolau d’Olwer

El 1910 es llicencià en lletres i en dret per la Universitat de Barcelona, i es doctorà a Madrid en filosofia i lletres amb la tesi El teatro de Menandro. Per aquell temps publicà Gerbert (Silvestre II) i la cultura catalana del segle X (1910) i Literatura catalana. Perspectiva general (1917). El 1917 fou fet membre adjunt de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1918 n’esdevingué numerari. Hi féu recerca sobre la literatura i cultura medievals catalanes.

Membre de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, el 1918 fou elegit regidor de Barcelona, i tot seguit tinent d’alcalde i president de la Comissió de Cultura, des de la qual contribuí a la creació de les escoles del Mar i del Bosc i dels primers grups escolars. Això no interrompé la publicació de treballs d’erudició, com Del diàleg en la poesia medieval catalana (1920), Epistolari d’en Milà i Fontanals (1922 i 1932) i, sobretot, L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII (1915-20).

Pel juny del 1922 participà en la creació d’Acció Catalana, en fou membre del consell central i director del seu diariLa Publicitat, fins a la fi del 1923. Pel juny d’aquell any fou elegit diputat per Barcelona de l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya.

Exiliat arran de la implantació de la Dictadura, s’establí a Ginebra i actuà prop de la Societat de Nacions en defensa de Catalunya. Publicà La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926), L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926) i l’edició, la introducció, el text i les notes de la part de la Crònica de Muntaner relativa a L’expedició dels catalans a Orient (1926). Algunes d’aquestes obres corresponen als seus treballs per a la publicació del text íntegre de Muntaner per a les Cròniques catalanes de la Fundació Rabell, que hom li havia encarregat vers el 1924. Per tal de conèixer més bé el tema viatjà per Sicília, Tunis i Malta; fruit d’aquests viatges és El pont de la mar blava (1928). Publicà també Resum de literatura catalana (1927), Paisatges de la nostra història (1929) i La Catalogne à l’époque romane (1920).

Acabada la Dictadura de Primo de Rivera, tornà a Catalunya i representà l’oposició catalana dins el Comitè Revolucionari Republicà. En produir-se l’alçament de Jaca (desembre del 1930) hagué de fugir a França; a l’adveniment de la Segona República formà part del govern provisional, amb la cartera d’economia. Anà a Barcelona, amb Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos, per acordar amb Francesc Macià la instauració de la Generalitat i l’obtenció de l’autonomia. Pel juny fou elegit diputat a corts per Barcelona, i el 1932 fou catedràtic de llatí medieval i de literatura llatina medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona; el 1933 fou elegit president d’Acció Catalana Republicana. D’aquest temps són Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga (1933), L’art dans la vie sociale catalane d’après les romans du XVe siècle (1933), Mitologia barcelonina (1934) i La crònica de Ramon Muntaner. Filiació dels seus textos (1936). El 1933 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès, i presidí la delegació espanyola a la Conferència Econòmica i Monetària Mundial de Londres. El 1934 fou nomenat president de la representació catalana a la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis de l’estat a la Generalitat. Pel febrer del 1936 fou elegit diputat per Barcelona, amb el major nombre de vots de tot el territori de la República. Fou nomenat ministre d’Economia i governador del Banc d’Espanya durant el govern Azaña.

Iniciada la Guerra Civil, en exercici del seu càrrec, fou evacuat de Madrid a València (1936), i de València a Barcelona (1938). Publicà llavors Gerbert i Catalunya. El 1935 fou delegat de l’Institut d’Estudis Catalans a la Unió Acadèmica Internacional, que presidí en 1936-37. El 1936 representà l’Institut al Comitè Internacional de Ciències Històriques, i en 1936-38 fou membre del consell d’aquest comitè.

Acabada la guerra anà a Ginebra, i després a París, on presidí la Junta d’Ajut als Republicans Espanyols (JARE), formà part de la Fundació Ramon Llull i intervingué en la publicació de la Revista de Catalunya i d’El Poble Català, que hi tindria una vida efímera i després es publicaria a Mèxic. En produir-se la invasió nazi es traslladà a Bordeus, i després a Vichy, on, a instigació del govern espanyol, fou empresonat pel govern Pétain (hivern de 1940-41); alliberat, li foren confiscats els béns familiars i personals i els fons de la JARE. El 1941 tornà a París, i la Gestapo el detingué unes quantes setmanes.

El 1945 formà part d’un govern republicà a l’exili presidit per Giral. Fou ambaixador de la República a Mèxic (1946-50), on s’establí i s’hi casà amb la diplomàtica mexicana Palma Guillén. Fou mantenidor dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Montpeller (1946) i president dels de Nova York (1951). El 1952 residí a Roma en missió cultural del govern mexicà, i presidí, el mateix any, els jocs florals a Tolosa (Llenguadoc). D’aquest darrer període són Algunes notes sobre el Banc d’Espanya (1945), L’abat-bisbe Oliba (1947), La duquessa d’Atenes i els “documents misteriosos” (1958), Caliu. Records de mestres i amics (Mèxic,1958) i Tirant lo Blanc: examen de algunas cuestiones (1961). Almenys des del 1945 treballà sobre Abelard, en traduí les lletres, i publicà a França el llibre Sur la date de la ‘Dialéctica’ d’Abelard (1945). A Mèxic continuà la recerca sobre temes medievals catalans i féu la reedició d’algunes obres com El pont de la mar blava (1945) i L’expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental (1948). Estudià, especialment a partir de 1949, els cronistes d’Ïndies, als quals dedicà alguns treballs, que li valgueren d’ésser nomenat membre del Colegio de México. En aquest darrer camp cal esmentar obres com Historiadores de América, Fray Bernardino de Sahagún (1499 -1570) (1952), Fray Toribio de Benavente (Motolinía). Relaciones de la Nueva España (1956), Cronistas de las culturas precolombinas (1947); col·laborà també en el volum VI de la Historia Moderna de México (1958). En el període 1961-1966, la secció d’Estudis Romànics de l’Institut d’Estudis Catalans publicà dos volums sobre estudis de llatí medieval i de filologia romànica dedicats a Lluís Nicolau D’Olwer.