Maria Antònia Oliver Cabrer

Aquests havien estat els meus carrers la primeria de ser a Barcelona. Aquí hi havia viscut jo tres anys amb una colla d’estudiantes mallorquines, a un pis minúscul ple de mobles immensos i pretensiosos. Al pis de damunt hi vivia una colla d’estudiants americans, que primer havíem sospitat —naturalment— que eren de la Cia i que després foren amics nostres.

En tots aquells anys, deu ja!, el barri no, que no ha­via canviat. Qualque paret més escrostonada, el restaurant molt més car perquè havia corregut la fama que era bo i barat. Vaig tenir un atac de nostàlgia que per poc no em fa perdre l’oremus: fins llavors havia seguit el filipí d’esma, automàticament, empresa per un impuls mecànic; ara, per uns instants havia oblidat fins i tot que el seguia. I aleshores em vaig preguntar per què dimonis el seguia.

Però ell ja entrava a una escala fosca i la porta es tancava davant els meus nassos. Les portes si que ha­vien canviat, al barri: d’alumini i vidre, d’un estil funerari, i amb porter automàtic.

Al timbre del segon pis hi havia un rètol petit, escrit a mà: Orient Sunshine. Una casa de relax, segurament.

L’adroguer em mirava encuriosit.

—Busca alguna cosa, senyora?

—Aquí hi viu un filipí, oi?

—Un, diu? Un munt, senyora, una pila… però són bona gent… És una agència de col·locació de minyones, diuen.