Miquel dels Sants Oliver Tolrà

Fill de Joan Lluís Oliver i Sabrafín, que milità en els moviments progressistes de l’illa a partir del 1868 i fou un dels introductors del periodisme modern a Mallorca, començà a col·laborar de molt jove a publicacions mallorquines i s’inserí en el corrent renaixentista autòcton. Es llicencià en dret a Barcelona. Instal·lat Palma, col·laborà en Museo Balear i La Roqueta i participà en la creació de La Almudaina, on inicià una acció de propaganda autonomista concretada en una vindicació de la personalitat històrica i cultural de Mallorca.

El 1891 publicà Cosecha periodística i l’any següent ingressà, com a secretari, al banc Foment Agrícola de Mallorca, del qual arribà a ésser director. Participà també en diverses accions ciutadanes que intentaven modernitzar la vida local mallorquina, però la seva principal influència fou d’ordre cultural i ideològic. Format dins els corrents liberals i molt influït per J. M. Quadrado, per J. Ll. Pons i Gallarza i per Marià Aguiló, féu els primers plantejaments polítics de la renaixença a Mallorca, que radicalitzà arran de la pèrdua de les colònies americanes. El 1899 publicà La cuestión regional , que recull part de la seva campanya autonomista i on es manifesten una actitud regeneracionista i les principals influències que rebé d’ordre polític, concretament de V. Almirall i de H. Taine; del primer acceptà el sistema federal, i del segon el positivisme i la crítica al centralisme estatal i als processos revolucionaris, i també la metodologia històrica i la crítica literària. Publicà, el 1901, Mallorca durante la primera revolución (1808-1814) i, el 1903, Ensayos críticos. La literatura en Mallorca (1840-1903), primer intent d’estudiar el procés renaixentista a Mallorca, a l’apèndix del qual introduí ja una part dels pressupòsits modernistes imperants al Principat. Acostat més i més al catalanisme polític i davant la falta d’identificació amb els grups dirigents mallorquins, anà el 1904 a residir a Barcelona, gràcies a l’ajuda de Maragall, que li donà feina a l’Ateneu i al Diario de Barcelona; per aquests anys reprengué les seves investigacions sobre la Revolució Francesa i els seus precedents i la seva activitat literària: publicà les obres narratives de caire costumista L’Hostal de la Bolla (1903), Illa daurada-la Ciutat de Mallorques (1906), col·laboracions a Empori i a Ilustració Catalana, el recull Poesies (1906), de sensibilitat modernista, etc. Des de la direcció del Diario de Barcelona donà a conèixer la seva visió del problema nacional català, ja anunciada en la conferència Extensió i evolució del catalanisme (1904) i àmpliament recollida en el llibre Entre dos Españas; si bé afirmava el procés nacionalista català, el supeditava a un intervencionisme hegemònic dins l’Estat espanyol.

Començà a popularitzar la figura d’Antoni Maura i propugnà una entesa amb els conservadors i els regionalistes. Partidari de la Solidaritat Catalana, dimití de director del Diario de Barcelona , antisolidari, i entrà a La Vanguardia . Després de la Setmana Tràgica i davant la falta de suport de la Lliga a Maura, arribà a difícils tensions amb els seus dirigents i presentà la dimissió (1914) com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del qual fou un dels fundadors. A partir d’aleshores desenvolupà una teoria conservadora i maurista que el conduí a ressuscitar l’obra de Balmes i d’Almirall i que quedà reflectida en El caso Maura (1914), El fet i la idea de la Civilització (1917) i en nombrosos editorials de La Vanguardia —que amb ell de director esdevingué el de més tiratge del Principat—. Es convertí, d’aquesta manera i, potser, un poc a contracor, en el principal teòric d’aquest corrent ideològic distanciat de la Lliga, encara que tota la seva obra només es pugui entendre a partir d’una catalanitat sense reserves. Com a historiador publicà Notes històriques sobre Catalunya en temps de la Revolució Francesa (1911-12; reeditada el 1917), Los españoles en la Revolución Francesa (1914), La Herencia de Rousseau i Historia de los tiempos terribles , incloses a la sèrie Hojas del Sábado , entre altres obres. El 1917 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès; la seva actitud era, però, més i més pessimista, especialment davant els esdeveniments provocats per la Primera Guerra Mundial. Escriví nombrosos pròlegs i centenars d’articles. Hom pot afegir a la seva bibliografia Vida y semblanza de Cervantes (1917), Treinta años de provincia (1924), La literatura del desastre (1974) i Història i política (1975). El 1922 foren editades les seves Obres catalanes , reeditades el 1948 amb el títol inexacte d’Obres completes; altres obres seves han estat reeditades i traduïdes al castellà.