Narcís Oller i Moragas

La mar era plana com una planxa d’acer. El sol, ja molt decantat llepava l’aigua amb matisos d’estany, daurava el moll de la Capitania, s’escarxava en sa llanterna i en els balcons de la Barceloneta, que brillejaven entre un bosc de pals. Eren innombrables les barquetes que es creuaven en totes direccions, plenes de gent; les gavines que es llençaven com sagetes damunt la presa, batent les corbes ales sobre l’immens mirall, per a tornar a emprendre el vol tot seguit, dibuixant en l’espai lluminós noves paràboles. En Foix i sos companys van col·locar-se, fent tentines, dins la llanxa. Ja acomodats, començà aquesta a obrir-se pas per entre la negror de petites embarcacions que la voltaven, i s’allunyà seguida d’una doble estela argentada, que frisejava a moments, i altres cops s’estenia llisa i tranquil·la damunt la massa alenant de l’aigua.

La tarda era radiant, esplèndida. Un fort ruixat, al matí, havia escombrat aquell cel, que a hores d’ara continuava blau i ras com un setí, sols clapat de lluny en lluny per algun cúmulus, il·luminat de blancor encesa, volant per l’espai. Una marinada fresca ho eixorivia tot, apaivagava les ardors del sol, cargolava i descargolava les grans banderes de la tribuna, feia petar els far­balans dels tenderols, els gallardets de les entrades, les banderoles i flàmu­les que salpicaven de roig i groc els horitzons de la pista. Del cantó de mar, pel camí de can Tunis, cotxes i més cotxes, competint en luxe, anaven arribant en llarga i interminable filera, i s’escampaven per l’ample law o pelouse, que l’aigua del matí havia estovat i fet reverdir. Els troncs, no obs­tant, hi bracejaven orgullosos, fent dringar el metall dels rics arreus al com­pàs d’aquell trot curt que la tovor de l’herba deixava sense ressò. Els criats, de punta en blanc, erts dalt de la banqueta, cercaven amb cobdiciós esguard el clap més pròxim a la barrera, amatents a disputar-lo amb brusca i deci­dida empenta, fins a risc d’embotonar enmig d’aquell garbuix. Però, ja a lloc, el tronquista clavava el fuet a la bossa, estrenyia el fre, afluixava la brida dins l’enguantada mà, ja caiguda a la falda, i, mentre el lacai es despenjava a obrir la portella, aquell respirava fort dins de l’estreta lliurea i de l’encar­carat collet, que ni li deixava tombar el cap. Dames i noies, ricament vestides de colors clars, baixaven d’un salt, obrien les llampants ombrel·les, i de bracet amb els cavallers disfressats de sportsmen amb levites grises i barrets de copa d’igual color, la corretja de les ulleres encreuada al pit, la targeta d’en­trada penjant del trau, travessaven corrent la dallada pista per arribar al clos de lliure circulació i reunir-se amb el món elegant que ja hi formigue­java. De l’altra banda, del cantó de terra, cada cinc minuts, després d’un bram de locomotora, una gentada de mitjà estament s’empenyia sorollosa per l’ombra perfumada dels fruiterars a guanyar altres portes, a escalar a corre-cuita la tribuna del públic. I allà lluny, passat el braç oposat de la pista, una tercera classe de públic, més nombrós i modest encara, negrejava recolzat a la barrera, de cara al sol, mentre que, pel cantó de migdia, gran espessetat de cotxes de plaça, tartanes, carrets i òmnibus atrotinats, tot un viver de fuets daurats pel sol, tot un poble encastellat damunt les cobertes i imperials, tapava la vista del mar, on enfonsava sa cantelluda proa el Mont­juic.

Era l’estrena de l’Hipòdrom. Barcelona, la Barcelona rica, es modernit­zava: fos exòtica o no la festa, no volia privar-se d’aquella diversió aristo­cràtica que dóna to a les grans ciutats del dia. En el Círcol Eqüestre, en els diaris, en el pesage o lliure circulació, es parlava amb serietat del foment de la cria cavallina, quan ningú no sabia on teníem aquesta riquesa que volíem fomentar, ni menys encara creia ningú en la utilitat de criar cavalls-llagostes que llancen els joqueis per les orelles, com no sigui per a jugar-nos els diners i distreure amb quelcom de nou l’esperit, mortificat per les tristors de la vida. Amb més bon sentit, les dones que lluïen ja pel pesage i la tribuna pú­blica parlaven del temps, de modes, i de les belleses d’aquell panorama, enllet­git només per una nota trista: el cementiri del Sud-oest.

Un senyor de bon regent, barceloní fins al moll des ossos, contentíssim de la brillantor que prometia la festa, expressava a sa muller la nosa que li feia allí la nova necròpolis dient, tot compungit, que no entenia com l’empresa de l’Hipòdrom no havia improvisat un bosc que l’amagués a les mirades de l’espectador.

—Francament, això és de mal veure: ho tenim massa al davant; ens fa recordar la nostra fi, la de les persones estimades que hi hem enterrat…

I, per més que l’home desitjava distreure-se’n, a cada instant l’esguard li topava altra volta amb aquell carner enutjós que, dins sa tanca romboïdal i cantelluda com de faixa de cartó matxucat, amb ses creus i estàtues funerà­ries, ses llargues fileres de columbaris i sos panteons encimats de columnes truncades i primes, escalava aquell vessant del Montjuic tinyós i pelat de les pedreres, allí, davant per davant de la tribuna. Era per a ell com una obses­sió que li crispava els nervis i ofegava son esperit dins d’un mar de tristesa i d’angúnia. El mateix turó, aquell Montjuïc tan verdós i alegre del cantó de llevant, no era allí sinó un embaràs lleig que amagava la vista de la ciutat amb sa massa pedregosa i erma i son perfil de nau monstruosa encallada al peu del mar, la popa enclotada entre l’arbreda, i el fort encastellat al cimal de la desnivellada proa, amb sos murs escalonats, ses troneres, sa bandera, i son semàfor perfilant-se en la cortina violada del cel. Nerviós com estava el bon senyor, l’ensorrament d’aquella popa li augmentava el neguit. Ell hauria volgut poder, de cop, alçapremar la muntanya i arruar-la mar endins, on no hagués destorbat la vista, i li hagués, sobretot, amagat aquell cementiri impertinent. I l’home tornava a plànyer-se de l’elecció del lloc:

—Francament, no entenc com l’empresa no ha pensat…

Però la senyora a qui es dirigia no l’escoltava. Dreta com moltes, el coll més estirat que el d’un ànec, mig abraçada a una columna, anava assaben­tant-se dels cotxes que arribaven a la pelouse, no perdia el més petit movi­ment de les senyores que en baixaven, i amb l’esguard les seguia pel tros de clos des d’allí visible, fixant-se en els més petits detalls dels vestits i en la manera de portar-los. Coneixia tothom, anomenava tothom. Expansiva i senzillota, s’havia guanyat ja la voluntat de la veïna de l’altra banda de columna, una jove estrangera, domiciliada ja de temps a Barcelona a judicar per ses coneixences, també llargues. L’aparició del primer mailcoach vist a Barcelona, que entrà a la pelouse a so de trompeta, coronat de jovent de la crème, senyoretes amb gran capells, ombrel·les virolades, cossos i faldilles de colors alegres i contrastats, tots encimbellats dalt de la caixa del feixuc carruatge, que quatre corpulents alassans arrossegaven amb pena, les encisà, les féu somriure i canviar la paraula. La franceseta, per sa part, era també simpàtica amb sa manera agradosa, son somrís i mirar melangiós, i sos cabells d’or sota un senzill paillasson negre adornat de roselles i espigues. Així és que, des de llavors, no deixaren de comunicar-se les sorpreses i impres­sions: l’una amb llargues ulleres, l’altra amb les de teatre, fixes en els carruat­ges luxosos que sense parar arribaven. Era una processó feta de brecs, tílbu­ris, victòries, carretel·les i landós, alguns d’ells a la Daumont, molts nous de trinca, tots brillants, conduint la societat més distingida, aclofada amb indo­lència en els coixins, amb ses sedes, ses blondes i grans toies de flors. El senyor de bon regent, oblidant un minut el cementiri, veient com es portaven sos conciutadans en aquell feliç assaig, no hi cabia de satisfacció. «Allò era un trosset de Longchamps.»

—La funció serà tan exòtica com vulguin —deia, mentrestant, sa muller—; però no es pot pas negar que això és senyor i distingit, i, una plaça de toros, molt ordinària…. Veritat, senyoreta?

—Certament.

—Dona! només la manera d’anar-hi!… Aquí tothom hi ve vestit, empolai­nat… amb aquests cotxes, filla!, amb aquests troncs, aquests tiros de quatre cavalls!… Allí, no hi havia a penes cap senyora: donotes vestides de xula, el jovent de la bona societat fent el xulo, amb l’hongot, la pavera, abretolant­-se tant com poden, picant amb els bastons, cridant, renegant com carreters… Però repari, repari el paren de senyoretes que vénen en aquell tílburi —(era un bonic tàndem)— que una d’elles guia…. I que airoses que van! … Quins sombreros més rics!… Calli! no són les Llopis?… Té raó! té raó! De primer em creia que eren estrangeres… Ara la gran dóna les riendes (filla, unes riendes blanques!) al cotxero. ¿Veu, que ell s’ha aixecat de la banqueta del darrera? I que rebufona que me’n va! Repari, repari aquell peto fluix de blondes que li surt del saquet! Veu? ¿veu el saquet amb les muscleres bro­dades de granets d’or?… Ai, filla! i quina falda clair de lune, i quina sobre­falda més rica!… Que no veu, quines inglaterres?… Cali, calli! ara baixa la petita. Un jove li dóna la mà… al costat, veu?, ja n’hi ha un altre que deu esperar la gran…. Em vol fer el favor de les ulleres, que veuré millor qui són ells?… Gràcies; dispensi. N’hi ha un d’alt i ros que no el conec… Ara s’acosta l’altre a rebre la gran… Galant jove! també és un bon mosso, també!… Qui deu ser, aquest? Em sembla coneixe’l de vista i no hi caic, vegi!

—Voyons: potser jo… Sí, sí: és el senyor baró d’Esmalrich.

—Ai! ara que s’acosten!… Quin sombrero més hermós, la gran!

—Un Nitouche —féu maquinalment la francesa amb l’aplom de coneixe­dora de la cosa.

—I el de l’altra, amb aquella gran pala i aquella gran pluma?

—Victoire —respongué amb igual seguretat.

—Però calli, calli, que allí arriba un landó amb quatre cavalls!… El veus, Ramon?… Aquell que ara tomba, que du uns cotxeros amb cordons i colants cendra.

—Ah! sí, sí! —féu el senyor de bon regent.

—Es estrany!… No els conec.

—Sí, dona, sí: ara els veig bé. Es un client meu… en Gil Foix… un d’aquests que s’han enfilat en poc temps. ¿No me n’has sentit parlar, d’aquest home?… Sí, dona, sí!… Si avui és un personatge!… aquell que farà el carril de Vilaniu: saps?

—Que reparat que hi va, ell! La grossa deu ser la seva senyora, i, aquells joves que ja han baixat, els seus fills: eh?

—La noia crec que sí; aquell jove no, no: és el seu secretari.

—Mira, té: em sembla eixerida, la filla!… Has reparat, què ha fet? s’ha enganxat al braç del seu pare. Així el dependent ha d’obsequiar la senyora, i la noia no dóna res que pensar. Mira! ho trobo molt posat en ordre… Veritat, senyoreta?… Ah! vostè ja no s’ho mira; vostè ja s’ha cansat d’estar dreta: oi?… Ja és veritat que cansa un xic. — ¿Em vol fer el favor dels gemelos, si no sóc pesada?… Gràcies: l’hi estimo molt. — Ui, ui, ui!… Mira això, Ramon! mira quina altra riuada de gent que ve! Aviat no hi cabrem, aquí.

—Doncs què et creies? —replicà ell amb certa satisfacció d’amor patri.

I ella, ajupint-se, li digué a l’orella que escoltés una noia del darrera que, amb veu melindrosa, declarava a sa mare que, si no hi podia anar en gran tren i al pesage, no hi tornaria pas més, a l’Hipódrom. —Ves la beneita! com si hi estiguéssim tan malament, aquí!… Tira! també hi aniríem nosaltres, si poguéssim, en gran tren: veritat?… Creu-me, Ramon, creu-me: t’has de ficar a la Bolsa: només allí es guanyen diners. ¿Que no ho veus, quants que ahir eren desconeguts arriben avui encumbrats dalt d’aquells cotxes?

Però ell somrigué bonament, i s’acontentà amb dar-li dos copets a l’esquena, com dient-li: —No és pas això, el que m’amoïna. —Sos ulls es fixaren altra volta en l’espectacle, banyats de melangia i generositat. Una nombrosa banda militar començà a tocar un vals de Strauss, que el públic no escoltava, xuclada tota sa atenció per la novetat de la festa, per l’animació creixent de cotxes, cavallers i gent de peu que anaven arribant. El soroll, les converses, la música, començaven a brogir dins l’atmosfera d’aquell espai extensíssim i descobert. Era ja el remoreig de les gran gentades, l’alè de vida de tot un poble que bull, que canta, que riu, que parla de tot, encès de gaudi, exci­tats sos sentits per la coloraina en moviment, per la vibració nerviosa d’una música sensual. Els arribats de nou entraven apressats, canviaven cortesies, s’ajuntaven ara amb uns, ara amb altres, o assaltaven corrent les tribunes per pescar-hi un bon lloc. Segons les classes, segons els genis, segons els sexes, es parlava de tot: de Borsa, de política, de negoci, del Líric, del Liceu, de l’skating-ring recentment obert, de Miss Lurline, la dona-peix que respirava dins l’aigua; de l’Exposició Bassols, dels projectes del ministre d’Hisenda, sempre temuts per les classes productores; d’històries escandaloses, de casa­ments, de creacions de noves companyies, de l’alça, de l’alça contínua de valors. La societat elegant, segura de bones localitats, seguia passejant, con­versant tranquil·lament per la lliure circulació, mirant els cavalls de l’estable d’espera, visitant el bufet, totes les dependències, indiferent a les mirades fiscalitzadores de la tribuna, topant ací i allà amb la hipòcrita cocotte que la segueix pertot, orgullosa d’asseure’s al costat de la muller enganyada, d’avergonyir-la amb el luxe que li roba.

Coneixia per boca de l’autor, abans, com qui diu, de que aquest posés la mà a la ploma per escriure-la, l’argunent de La Papallona; vaig anar coneixent, a mesura que els anava escrivint, molts dels capítols de la mateixa; i a pesar de tot, quan l’he tinguda impresa al davant; quan he hagut llegit, en lo primer capítol, la descripció de la Rambla de les Flors i entrades del Mercat de Sant Josep a les primeres hores d’un eixerit matí d’Abril, i he reanusat mes intermitents relacions amb la senyora Pepa, la manifassera mestressa de la casa de despeses del carrer d’en Roig, i amb la Madrona, la vulgarota dona de poble, tan ruda de formes com santa de cor, que té en sa casa com una altra filla a la simpàtica i desgraciada Toneta; quan m’he trobat iniciat altra volta en los secrets d’aquell dolorós idil•li que texeixen l’Amor i la Mort i amb que enllaçen a la Toneta i a l’esbojarrada Papallona, no he pogut resistir a la temptació de llençar-me de ple a la corrent dels aconteixements, i he seguit darrera dels actors, sentint, plorant, rient, sufrint amb ells fins a arribar a la catàstrofe final, tràgica solució d’un conflicte que crearen la lleugeresa i la passió posades en contacte, i que la fatalitat havia anat empenyent per una baixada que no podia acabar sinó en l’abisme.

I és que l’interés que desperta La Papallona no és l’interés d’escamoteig de les novel•les únicament d’intriga que fan ballar cubilets davant de la imaginació i perden tot l’atractiu així que aquesta ha trobat la clau de l’enigma. L’interés que inspira La Papallona és més intens, més trascendental. No és la curiositat, exclusivament, la que entra en joc. Hi entra amb ella altra facultat superior i d’impressions més durables, la facultat moral del sentiment, i amb aquella i amb aquesta, la facultat reflexiva, la qual veu en els incidents de l’obra un dels tants episodis de la vida que revelen l’existència d’un desequilibri, d’una anarquia fonamental en la constitució humana, i que exigeixen, baix pena d’admetre irritants injustícies providencials, alguna cosa més que cinquanta o seixanta anys de miserable vida en el nostre infern.

¿Per què la Toneta, amb son temperament apassionat, ardent, nascut de les grans emocions del drama humà, ha de caure en mans de La Papallona? ¿Per què en Lluís, jove, enardit per la indomable fogositat de sa sang primerenca, malcriat per ses fàcils victòries, endolentit per la vida alegre d’estudiant que aletarga la bondat nativa de sos sentiments, té d’interposar-se al pas d’aquella infeliç òrfana, i ser, sense voler, per inexperiència, per misteriosa impulsió de sa naturalesa fisiològica, per atordiment, la causa de la desgràcia de la infeliç víctima? ¿Per què aquell conjunt de circumstàncies vulgars, de cada dia, que els posen a la vista, quee ls aproximen, que els junten, que els confonen en l’abraçada d’un plaer criminal, per separar-los després, per allunyar-los un de l’altre irremisiblement? ¿Per què aquella reconciliació postrera ve quan ja la ruïna està consumada i la victòria de les lleis del sentiment se torna derrota per la superposició de les lleis de la patologia? Tristos problemes de cada dia i de cada moment que la vida planteja als ulls dels esperits reflexius, enigmes misteriosos d’aquesta terrible esfinge que es diu Naturalesa i que devora a cada pas a tantes Tonetes i grava el dolor amb lletres de foc en el pit de tants Lluïsos.

Aquesta, aquesta és la novel•la que queda, la veritable novel•la, la novel•la que és un capítol de la història de sempre, la novel•la de l’ànima, aquesta que és alguna cosa més que el joc retòric d’una imaginació fecunda, aquesta que pinta la humanitat com és, sense exageracions optimistes ni pessimistes, aquesta que busca les lleis de sa inspiració en la veritat, rectament sentida, exposada com ella és, i colorida i encesa per l’ànima del autor que hi busca i troba, per intuïció de sa sensibilitat, els elements morals i els elements estètics que fan vibrar la sensibilitat dels altres.

L’acció de La Papallona no serà, no és rigorosament històrica, com cas concretament succeït, com cas localitzat; però tots sos elements actius són certs, rigorosament certs; tots sos personatges han viscut, viuen i viuran; los coneixem; són figures de carn i ossos amb les quals encaixem cada dia la mà, i que sota sa màscara indiferent passegen pel nostre costat els vicis, les passions, les debilitats que ostenten llurs similars en La Papallona, i qui sap si els grans d’un rosari de dramàtiques històries com el que passes, entre tots, els personatges d’aquesta novela. Hi ha més: fins les dues situacions culminants de l’obra, els que venen a ser finals de son segon i tercer acte, la terrible escena de l’enterro del nen d’en Castellfort i la nova manera d’acostar a última hora als dos protagonistes per preparar la reconciliació final, no tan solament no tenen res en si mateixos de inverossímil sinó que les inspirà a n’Oller –i és un secret que ell no ha de tenir inconvenient en que es faça públic– la lectura de dos succeïts anàlegs contats respectivament per dos periòdics.

I observi’s la conciència amb què l’autor els prepara i els justifica ja de lluny, no per medi de la pintura de costums d’excepció que facen naturals les dues aventures, sinó per l’anàlisi expositiu dels caràcters dels personatges que en elles han d’actuar.

Dic dels caràcters, i ¿per què no afegir dels temperaments? Perquè hi ha que observar que per medi de La Papallona fa sa primera aparició en la novel•la catalana, i potser no gaire més que la segona en la novel•la espanyola en general, l’escola naturalista francesa iniciada per en Balzac, portada a son grau culminant per Flaubert, sostinguda brillantment per en Daudet i exagerada per en Zola i sos satèl•lits. El criteri naturalista, l’estètica naturalista, apareixen en La Papallona, no ja sols en els procediments literaris de confecció, sinó fins en les fonts superiors de concepció i vivificació dels personatges.

Hi ha el naturalisme en els prcediments d’una manera franca. La distribució en quadres, cada un d’ells formant en certa manera cos apart, i encadenats tots per la unitat superior de l’acció; la importància concedida al element descriptiu sobre el narratiu, importància que no ens planyem perquè no és exagerada pel general i perquè fa de la novel•la una exactíssima pintura de nostra ciutat; tot això és naturalisme pur. Hi ha el respecte a la veritat, veritat que no per ser vista per uns ulls que enfonsen la nineta més endins que els ulls dels vulgo, deixa de ser veritat, com no deixa de ser-ho perquè la sensibilitat de l’actor donga als aconteixements una vida i un calor que no tindrien, considerats per gent menys ben dotada. Perquè, –i donguessem llicència per aquest parèntesi,– l’art precisament consisteix en això. Si

las cosas son del color

del cristal con que se las miran,

l’objecte de l’art es fer-les mirar, mercè al cristall que l’artista hi posa a sobre, de tal manera que surtin a fora els elements superiors que viuen sepultats en ses entranyes, de tal manera que surtin els elements estètics, els elements d’alta moral que inclouen, inaccessibles a l’inspecció directa de la majoria dels homes i que l’artista de debò fa brollar vigorosos amb la vareta de Moïsès de sa perspicàcia genial. Això explica que un paisatge pintat sia molts cops superior al mateix paisatge vist en la naturalesa. L’artista hi ha trobat una nota, una impressió, un punt de vista que el profà no sabia veure-hi. ¿Hi era? Aquí està el gran misteri de la filosofia, misteri que la ciència no ha de descobrir.

I feta aquesta digressió i exposat aquest principi que, si no fos oblidat, acabaria moltes dissensions escolàstiques, seguim parlant de La Papallona i fent notar la presència en ella d’altres elements qual intervenció en la novela contemporànea és deguda a la escola naturalista.

En l’antiga literatura dominava el caràcter, estudiat en sos lineaments generals, en sos fenomens típics: més que persones, les figures eren personificacions, una espècie d’al•legories; més que l’heroi eren l’heroïsme; més la virtut que el virtuós; més que el viciós el vici. L’algarada romàntica acabà d’exagerar el sistema penetrant a veles esteses en la convenció, bellíssima moltes vegades –no siguem ingrats,– però convenció al fí. Avui impera el casuïsme.

Ja no és la virtut, ni el vici, ni l’heroïsme, com no és tampoc el virtuós, el viciós o l’heroi el tipus de la literatura de ficció: avui és un virtuós, un viciós, un heroi, determinats, concrets, inconfundibles, influïts per tota aquesta sèrie de circumstàncies que en la vida real conformen la personalitat de cada individu, i que en la mateixa vida real el porten en cada moment, en cada situació, a obrar d’una manera determinada i no d’una altra. L’edat, la posició social, el medi ambient, l’ofici, el temperament de cadascú són, no hi ha dubte, altres tants factors que obren d’una manera eficacíssima sobre cada entitat moral, i que, sense cohibir en absolut la llibertat de ses accions, l’oprimeixen en molts casos tan apretadament que no sens un esforç extraordinari logra la voluntat sustraure-s’hi. No sostindrem pas, naturalment, que les antigues escoles ne prescindissin en absolut; sempre l’humà s’imposa a l’home; però sí que si ho tenien en compte en el resultat, no l’hi tenien en la indagació narrativa de les causes d’aquest mateix resultat: no descomponien com se descompon ara, i a l’estudiar les peripècies psicològiques que sufria la voluntat, consideraven el cervell de les parets del crani endintre, i les sensacions en la manera immaterial d’operar sobre el ser anímic. Avu la fisiologia té en l’evolució dramàtica la part que li correspon; la vida exterior pròpia i reflexa és considerada en el que val; els caràcters són al mateix temps temperaments: ànimes que viuen dintre d’un cos, el qual obra sobre aquelles amb acció poderosa. D’aquí la importància donada a la descripció, a la caracterització local i personal; d’aquí tota aquesta exuberància de detalls que distingeix a la escola naturalista, que s’exagera moltes vegades, però que en el fons és lògica, i té sa raó de ser com a clau d’aconteixements que d’altra manera no resultarien justificats.

Al llegir La Papallona comprendrà el lector la pertinència de les consideracions exposades, veurà com hi ha tot el que, en termes genèrics, i potser per genèrics confosos, acabem d’explicar. D’aquí la novetat d’aquest llibre, d’aquí la importància que entre nosaltres revesteix, d’aquí el valor que té en l’actual moment literari i que no hem de ser nosaltres els qui escatimem.